El nucli intern de la Terra va frenar i invertir el seu gir, però això no és dolent

Imagineu-vos el nucli interior de la Terra, el centre dens del nostre planeta, com una ballarina (sí, sí, una ballarina) feta de metall i d'un pes considerable. Doncs aquesta ballarina rica en ferro és capaç de fer piruetes a gran velocitat i en totes direccions. 

Aquest nucli podria ser la cúspide d'un gran canvi. Els sismòlegs han informat aquest dilluns a la revista Nature Geoscience que, després d’unes pauses breus però peculiars, el nucli interior canvia la forma en què gira –en relació amb el moviment de la superfície de la Terra– potser una vegada cada poques dècades. I una d'aquestes alteracions podria estar en marxa en aquests mateixos instants. 

Això podria ser perfectament l’escenari d’un blockbuster (és més, salvant les distàncies, recordaria la pel·lícula Moonfall, protagonitzada per Halle Berry). Però no us preocupeu: no hi haurà res d'apocalíptic en aquest cicle de gir planetari, que es pot haver estat produint durant eons. Els investigadors que proposen aquest model pretenen avançar en la comprensió del santuari més íntim de la Terra i la seva relació amb la resta del món.

El nucli interior és com "un planeta dins d'un planeta, així que saber com es mou és òbviament molt important", ha expressat Xiaodong Song, sismòleg de la Universitat de Pequín i autor de l'estudi.

El 1936, la sismòloga danesa Inge Lehmann va descobrir que el nucli exterior líquid de la Terra embolcallava una bola metàl·lica sòlida, cosa que va desconcertar la comunitat científica.

"És estrany que hi hagi una espècie de bola de ferro sòlida flotant al centre de la Terra", considera John Vidale, sismòleg de la Universitat del Sud de Califòrnia que no ha participat en l'estudi. Els científics creuen que el nucli va cristal·litzar a partir d’una sopa de metall fos en algun moment del passat no gaire llunyà de la Terra, després que el foc intern del planeta s’hagués refredat prou. 

No s'han pogut obtenir mostres directament del nucli interior, però les ones sísmiques energètiques que emanen de potents terratrèmols i de les proves d’armes nuclears de l’època de la Guerra Freda s’han aventurat a través del nucli interior i han estat capaces d’il·luminar algunes de les seves propietats. Els científics sospiten que aquesta bola de ferro i níquel fa gairebé 2.500 km de diàmetre i està tan calenta com la superfície del Sol.

Però aquestes ones també han generat un enigma. Si el nucli fos inert, els viatges d'ones que han passat pel nucli procedents de terratrèmols i explosions nuclears gairebé idèntiques no canviarien mai, però, amb el temps, sí que ho arriben a fer.

Pot haver-hi una explicació: el nucli intern gira i desvia aquestes ones. A mitjans de la dècada dels noranta, Song va ser un dels primers científics a suggerir que el nucli intern podria estar girant a una velocitat diferent de la de la Terra. Des d'aleshores, els sismòlegs han trobat proves que impliquen que el gir del nucli intern pot accelerar i alentir-se.

Què podria estar passant, doncs? Una idea que ronda la comunitat científica és la possibilitat que dues forces titàniques lluitin per controlar el cor del món. El camp magnètic de la Terra, generat per corrents de ferro en remolins al nucli extern líquid, estira el nucli intern i el fa girar. Aquest impuls es contraresta amb el mantell, la capa mucilaginosa que hi ha sobre el nucli exterior i per sota de l'escorça terrestre, l'immens camp gravitatori del qual alenteix el gir del nucli intern.

Mitjançant l'estudi de les ones sísmiques que han passat pel nucli registrades des dels anys 60 fins a l'actualitat, Song i Yi Yang, un altre sismòleg de la Universitat de Pequín i coautor de l'estudi, postulen que aquest gran estira-i-arronsa provoca que el nucli intern vagi endavant i enrere en un cicle d'aproximadament de 70 anys.

A principis de la dècada de 1970, en relació amb algú que es trobava a la superfície de la Terra, el nucli interior no girava. A partir d'aleshores, el nucli intern va girar gradualment més ràpidament cap a l'est, superant finalment la velocitat de rotació de la superfície terrestre. Més tard, el gir del nucli intern es va desaccelerar fins que la seva rotació semblava haver-se aturat en algun moment entre 2009 i 2011.

El nucli intern ara comença a girar gradualment cap a l'oest en relació amb la superfície de la Terra. Probablement s'accelerarà i tornarà a desaccelerar-se, arribant a una altra aturada semblant a la dècada del 2040 i completant d’aquesta manera el seu cicle de rotació est-oest.

Si finalment aquest cicle de 70 anys es manté, podria tenir un efecte tangible en parts de les vísceres més profundes de la Terra. Però pot ser que només pugui provocar turbulències relativament menors més a prop de la superfície, provocant canvis subtils en el camp magnètic del planeta, o fins i tot ajustant molt lleugerament la durada d'un dia, que se sap que augmenta i disminueix en una fracció de mil·lisegon cada sis anys.

Aquest és només un dels diversos models competidors que expliquen els viatges erràtics de les ones que arriben al nucli. També és possible que la capa més interna de la Terra trontolli. Per contra, el nucli fèrric de la Terra pot tenir una superfície metamorfosant que retorci les ones sísmiques que el travessen. "És igual quin model segueixis, sempre hi ha dades que no hi coincideixen", afirma Vidale. 

A causa de la seva inaccessibilitat, aquest terreny abissal pot eludir una explicació indefinidament. "Certament, és possible que mai ho aconseguim", diu Vidale. Però afegeix: "Soc optimista. Les peces encaixaran algun dia".