Mots polits que els menorquins han salvat per a tots els catalanoparlants

PalmaGuapo, maco i bonico. Els mallorquins diuen “guapo”; els catalans, “maco” i els valencians, “bonico”. Ara bé, de tots aquests adjectius que utilitzam per referir-nos a una cosa bella o que causa una impressió agradable no n’hi ha cap que sigui genuïnament català. Tots són castellanismes acceptats i recollits pels diccionaris, i utilitzats en els cançoners i la literatura de tradició oral en temps antic. Però quin adjectiu utilitzaven els catalanoparlants per referir-se a la bellesa, abans de l’adquisició dels castellanismes esmentats? Idò els menorquins en tenen la resposta. Perquè és Menorca un dels pocs llocs del domini lingüístic on de manera preferent i espontània s’utilitza l’adjectiu català genuí ‘polit’ i ‘polida’ per expressar la bellesa.

Sense imperfeccions. En sentit originari, ‘polit’ vol dir “endreçat, net, pulcre”. És un adjectiu format a partir del participi de ‘polir’, que vol dir “fer llis i lluent un objecte, fregant-lo”. En definitiva, una persona o un objecte polit és una persona o un objecte sense imperfeccions. Una cançó popular menorquina diu: “No ets polida que matis, ni lletja que facis por; ets moreneta de cara, estimada del meu cor”. A Mallorca no és desconegut l’adjectiu ‘polit’. De fet, a molts pobles es conserva com a malnom personal. Qui no ha sentit a parlar de Catalina Polida o de Joan Polit, per posar dos noms ficticis a l’atzar? Alguns malnoms familiars tenen l’origen en generacions antigues. Això vol dir que Catalina Polida i Joan Polit tenen un avantpassat que destacava per unes qualitats físiques especialment belles, i per això el poble els batià com en Polit o na Polida. També podria ser que el poble, polissó de vegades, digués “en Polit” en sentit irònic a una persona especialment lletja. En qualsevol cas, l’existència d’aquest malnom demostra que antigament l’adjectiu ‘polit’ era habitual en el parlar de Mallorca per referir-se a la bellesa. En canvi, ara el mot que més s’usa és el castellanisme ‘guapo’ i ‘guapa’.

Maco ve de ‘majo’. Ja sabeu que el so que comparteixen paraules castellanes com jaula, jefe o jinete és un so que en català no existeix. Si els catalanoparlants d’avui el sabem pronunciar és perquè la majoria tenim un gran domini del castellà, situació que no era així en temps passat. Per aquest motiu els catalanoparlants d’altre temps, si es veien en la situació, pronunciaven “caula”, “quefe” i “quinete”. I aquest és l’origen de l’adjectiu ‘maco’ i ‘maca’. En algun moment determinat, l’adjectiu castellà ‘majo’ i ‘maja’ començà a ser popular al domini lingüístic i, passat pel sedàs de la llengua catalana, derivà en ‘maco’ i ‘maca’. Tot i que en l’actualitat és molt utilitzat sobretot a Catalunya, el DCVB assegura que antigament també ho era a Mallorca. “Castellanisme (pres de majo, maja) molt estès en el llenguatge vulgar de Catalunya i Mallorca”, diu el diccionari en qüestió.

“El parlar dels valencians és bonico”. L’únic diccionari normatiu que recull l’adjectiu ‘bonico’ és el Diccionari Normatiu Valencià, i que remet a l’entrada de ‘bonic’, amb l’argument que ‘bonico’ és un col·loquialisme. Allò cert és que els valencians els usen indistintament tots dos. Si de cas, ‘bonic’ s’utilitza més per a usos informals o afectius, que denoten una relació de confiança. “Què fem, bonico? Anem a dinar a Benimaclet?”, “Bonico, aquest cap de setmana seré per Benidorm. Et fa ganes que pugem al puig Campana?” o “Que bonico que ets! Moltes de gràcies per portar-me una ensaïmada de Mallorca!”. Ara bé, tant ‘bonic’ com ‘bonico’ són castellanismes. Segons el DCVB, tant pot ser que el seu origen estigui en l’aragonès bonico com en el castellà bonito.

Coc, mesquí. Hem començat dient que ‘polit’ és un dels mots que els menorquins diuen de manera habitual, cosa que no fan els parlants de la resta del domini lingüístic. Aquesta, però, no és l’única paraula genuïna i que pot semblar arcaica a les orelles de molts. A Mallorca, avui dia sobtaria que algú entràs a un forn per demanar un coc. De fet, és possible que molts de catalanoparlants no sàpiguen què és. Però així és com s’anomenava no fa tant de temps un tipus de panet arreu del territori, i que pot variar de forma segons el lloc, sigui més allargat o més arrodonit. El cert és que a Menorca no ve de nou que algú bereni –i així ho digui– d’un coc amb formatge o sobrassada. L’adjectiu ‘mesquí’ significa miserable, infeliç o desgraciat. Dir això a algú pot semblar un insult. Vaja, que és una paraula que no sol caure bé a qui la rep. Si us la diu un menorquí, però, convé que lleveu ferro a la situació, perquè quan els menorquins diuen “mesquí” o “mesquinet” és com si us diguessin “Oh! Pobret meu…”. És una paraula per demostrar empatia cap a l’altra persona. Així, a un infant petit que plora, no és estrany que li diguin: “Mesquinet, que t’has fet mal?”.