PalmaEl març del 2015 Palma cobrava fama mundial renovada a través del dominical del Times, on s’explicava que la nostra ciutat havia estat escollida com la millor ciutat del món per viure-hi. L’històric diari de Londres havia destacat Palma pel seu “clima excepcional i el pes cultural del centre històric, en una de les ciutats espanyoles més pintoresques, amb platges en entorn urbà”. En una conversa gravada per IB3, José Carlos Llop i Climent Picornell no ho veien tan de color de rosa.
Els anys posteriors (2016, 2017 i 2018) la ciutat escollida va ser València. Les raons eren molt similars: “per les condicions meteorològiques, la qualitat de vida, la proximitat a la platja i muntanya, la gastronomia, la història i cultura, i les activitats que ofereix la ciutat”. Casualitat? Estratègia?
El concurs del Times es feia des del 2013 i prioritzava les opinions dels lectors britànics. Estimulava la compra del diari i també era una estratègia mediàtica per impulsar les compres i els viatges a ciutats europees, ja que moltes immobiliàries se’n feien ressò. Vendre Palma com una bona inversió va ser el producte d’un estil de governar que ja havia començat quan Joan Fageda era batle i que el nou batle, Mateu Isern, va intensificar.
La ‘marca Palma’ la presentava el batle Isern al museu Es Baluard el 2012 i era una de les estratègies de màrqueting que l’Ajuntament va fer servir per impulsar la ciutat com un destinació de turisme urbà per als cap de setmana de tot l’any. Sònia Vives ens explica com Palma va apostar per l’economia neoliberal de la ciutat, que consistia a incorporar-la en una dinàmica econòmica global: “Aquest nou rol econòmic va lligat a la necessitat d’un nou tipus de governança urbana, que fonamenti la promoció urbana i el desenvolupament del mercat immobiliari”. És a dir, que la ciutat s’havia convertit tota ella en un producte atractiu perquè la inversió estrangera fes pressió sobre el mercat immobiliari. En la sortida de la crisi, Palma es va endinsar una altra vegada en un creixement insostenible, amb més especulació immobiliària, més massificació turística, més gentrificació i la pèrdua de patrimoni de la classe mitjana i de tota la ciutat.
Com demostrà l’estudi sobre capacitat de càrrega turística al centre històric de Palma fet per la Fundació Iniciatives del Mediterrani, el turisme va tornar a créixer el 2014 després de la crisi del 2008 pel turisme vacacional en pisos mitjançant les plataformes comercialitzadores tipus Airbnb. També ho va fer el turisme de creuers a un ritme molt intens i el turisme urbà del centre de Palma. Una vegada més, malgrat les crisis internacionals, el turisme a Mallorca i a Palma tornava a créixer.
Les dades del nombre de passatgers a l’aeroport de Palma són un indicador molt fiable per analitzar les etapes del creixement turístic en cada crisi internacional. Des del 1961 fins a la Crisi del Petroli, la mitjana de creixement anual va estar prop dels 500.000 passatgers. En l’etapa següent, des del 1974 fins als atemptats de les Torres Bessones de Nova York, el creixement va ser quasi idèntic. Ara bé, el període més intens de creixement va ser el de la tercera crisi, després dels atemptats fins al crac financer del 2008. La mitjana anual d’aquells sis anys va ser de prop de 800.000 passatgers anuals. Aquesta fase va coincidir amb la bombolla de les hipoteques i de la corrupció política més alta que hem tingut en la història de la democràcia a Palma. Des del 2008 el creixement no aturà fins a la crisi de la covid-19, amb una mitjana de 574.000 passatgers anuals.
