Mil santjordis

PalmaEl llibreter que té la llibreria a una capital de comarca tanca la porta de l’habitació que li fa de magatzem i sospira. Ja ho té tot a punt per la diada, pel dia del llibre, per Sant Jordi, que són els diferents noms que té la festa. També es poden combinar: la diada del llibre, la diada de Sant Jordi, el dia de no sé què. Tant se val. És el dia del llibre, i també el dia de les roses. La festa més bonica del món, la que venen cada any gent de fora per intentar reproduir-la als seus països (molts ja ho han fet, i amb èxit), etcètera. Tot són elogis i somriures quan es parla de Sant Jordi, i amb raó.

Per a la gent com el llibreter, és a dir, la gent que té els llibres com a feina, Sant Jordi també són dies (no un sol dia sinó dies; de fet, setmanes) de nervis, corredisses i cansament. El nostre llibreter té la llibreria a una capital de comarca, no ho hem dit, mallorquina: Sant Jordi és una festa que s’identifica –i així ha de ser– amb Catalunya, però a les Balears també ha assolit un arrelament i un èxit popular indiscutibles. El llibreter, que està més a prop dels cinquanta que dels quaranta, recorda que, en la seva joventut, encara era una cosa testimonial: unes poques paradetes a Palma, a càrrec dels activistes i dels culturetes més conscienciats, i para de comptar. En els anys noranta, segurament no s’hauria imaginat que, a la seva capital de comarca, es podria celebrar un Sant Jordi ben lluït i ben multitudinari, amb presència d’escriptors i de teatrers i de músics i (per descomptat) de paradetes de flors, i encara menys s’hauria imaginat que ell mateix fos un dels que haurien empès amb més força perquè això fos possible. En tres dècades Sant Jordi ha fet una bella taca d’oli, perquè de vegades les coses bones també s’encomanen. I s’ha descentralitzat: per descomptat que la gran ciutat de Sant Jordi és i continuarà sent Barcelona, però a molts altres indrets de Catalunya, i també de les Balears, ha pres una volada estupenda. Sant Jordi també és una festa dels Països Catalans, cosa que hem de dir perquè és certa i perquè molesta molt als fatxes.

Dèiem que el llibreter de comarques té una feinada aquests dies. També la tenen els editors, i els distribuïdors: tothom fa l’espès per aconseguir que tot estigui a punt per al gran dia. L’expressió ‘gran dia’ és literal: en tan sols una jornada, el sector del llibre fa un percentatge de la facturació anual que varia segons els casos, però que sovint pot arribar al vint per cent. Vint per cent, tornem-ho a dir, del que es despatxa en un any, en un sol dia. No tan sols és moltíssim: és una barbaritat. Els llocs de feina que generen els llibres (que arriben a ser molts i no se’n parla: aquí parlem tot el sant dia dels llocs de feina que genera el turisme, però mai la cultura) també són una cosa bella. Hi ha gent que paga el lloguer, o la hipoteca, i va al súper, i es vesteix, i du els fills a escola, fent feina amb els llibres. I per tot això, per a tota aquesta gent, també és tan important Sant Jordi. No tan sols per als autors, que solen ser els que s’enduen el protagonisme, les fotos, les signatures, però que en realitat no tenen, reconeguem-ho, la meitat de feina que els llibreters, autors i editors (i periodistes de llibres i de cultura, que aquests també suen a bastament el dia de Sant Jordi i les setmanes abans). Els autors arriben, s’asseuen darrere d’una taula amb un caramullet d’exemplars del seu llibre, els donen una aigüeta, els demanen si estan bé, i passen una hora a la paradeta signant llibres a qui els ho demana –si tenen sort– o –la majoria de vegades– xerrant amb qui se’ls posa a tir, o mirant el mòbil, o –els que tenen egos una mica pujats, que quasi no n’hi ha– enfadant-se perquè troben que ningú els fa cas. Aquesta irritació augmenta quan qui tenen al costat no és un escriptor-escriptor, sinó el famós de torn que ha escrit un llibre, o li han escrit, i li han publicat, i genera coes llarguíssimes per obtenir la seva firma, coes infinitament més llargues que les dels escriptors-escriptors: aquest famós tradicionalment era algú que sortís per la tele (un presentador, un home del temps, un concursant de reality, un actor o actriu, un broker, un atracador de bancs, per esmentar tipologies que s’han vist en diferents santjordis), però darrerament també poden ser youtubers, gent que té quinze o setze anys, o els que siguin, i que no tan sols no han llegit mai un llibre sinó que no tenen cap intenció de fer-ho. Ara bé, allò que més incomoda i que més emprenya un escriptor-escriptor és que un altre escriptor-escriptor se li posi al costat i firmi més llibres que ell. Però vaja, ja hem dit que afortunadament n’hi ha pocs casos, d’aquests.

Dins la penombra

El llibreter que té la llibreria en una capital de comarca es mira la llibreria, que ara ja està tancada al públic. Encara hi entra llum, perquè per Sant Jordi els dies ja són més llargs, però d’aquí a una estona els llibres quedaran dins la penombra, com si descansassin esperant, ells també, el seu gran dia. Alguns d’ells tindran sort i serviran d’obsequi entre pares i mares, entre fills i filles, entre enamorats i enamorades, acompanyats d’una rosa, o d’un cossiol, o d’una altra cosa, o de res. A tothom li fa il·lusió rebre un llibre el dia de Sant Jordi, i a tothom li fa il·lusió regalar-lo. Aquest és tot el secret d’aquesta història, pensa el llibreter, i per això és tan fàcil i a la vegada tan difícil que, cada any, sigui diumenge o dia feiner, plogui o faci sol, es repeteixi el prodigi.