“Tenir més fetge que un salroig”

Els qui heu seguit un poc les entrevistes d’aquesta secció als mariners més vells, sabreu de quin animal marí parlam si anomenam el salroig ( Carcharodon carcharias ). Es tracta d’una bastina rodona, un tauró superpredador que fins fa poques dècades es capturava amb freqüència a les nostres illes. Si en comptes del seu nom local li deim tauró blanc, segur que us ve al cap alguna imatge més nítida de l’espècie. Sí, és aquell gran tauró dels documentals que sol sortir donant barram amb violència a qualque peixot sangonós llançat arran de la barca per científics o documentalistes.

On es va popularitzar de bon de veres el salroig, però, va ser a la pel·lícula Jaws (1975), dirigida per Steven Spielberg i traduïda al castellà com Tiburón. A les platges nord-americanes d’Amity Island, apareix un gran salroig devorador de turistes que prenen banys i se’ls empassa com si res. Les autoritats locals, emperò, volen amagar les morts, perquè passen pena que els turistes agafin els tapins i no tornin. Els atacs del white shark van precedits d’una banda sonora que posa els cabells drets: “txan-txan, txan-txan, txan-txan” anunciant la imminent aparició de la bèstia. És el que madò Antònia Garrida (1922) definiria com una pel·lícula de “regirs i esclafits”.

Una espècie escassa i molt estesa

El salroig és un peix cosmopolita que pot assolir mides colossals; de fet, n’hi ha documentat un individu de 6,4 metres i 3.220 quilos (Moreno, 1995). Com dèiem al principi, és ben conegut pels mariners illencs més vells, sobretot per aquells que han pescat amb l’almadrava. Aquest és un ormeig d’engany que es cala formant un laberint o caragol en un punt concret del litoral. Abans s’hi agafaven moltes tonyines, cervioles i altre peix gros, preses que el salroig encalça fins a la vorera. El salroig ha tornat rar en l’actualitat, però la seva presencia està ben documentada a les Illes. En un jaciment de Son Real, es va trobar la dent d’un individu que data del plistocè superior, fa més d’un milió i mig d’anys (Vicens&Gracia, 1999). Un poc més a propet, a mitjan segle XVIII, el trobam documentat amb el nom de salroig (sal-roix) a la “postura del peix del dia”, una llista de peixos del mercat de Palma de l’època.

Però tornem a l’actualitat. Els científics Gabriel Morey, Martí Martínez, Enric Massutí i Joan Moranta publicaren el 2003 un treball en què documenten fins a 27 captures d’aquesta espècie en almadraves i altres ormejos entre 1920 i 1976. Els exemplars més grossos van amidar fins a 6,42 metres i pesaren uns 2.500 quilos. Posteriorment no hi ha més captures conegudes; ara bé, els investigadors van documentar fins a vuit atacs a cetacis i tortugues dins els anys 90.

Dos mariners alcudiencs, Francisco i Joan Forners, ens contaren que n’arribaren a capturar més de 20 en la seva vida, perquè quasi cada any en treien algun. L’hivern de 1969, però, va ser excepcional, perquè en varen pescar set, tres dels quals dins la mateixa setmana. Un va pesar 700 quilos, el segon 800 i el tercer 1.200 sense butza. Acabaren venent-se a tres duros el quilo a Palma, on se’n feren panades. Sense saber-ho, en degué menjar mig Palma. Els Forners ens van descriure el fetge enorme del salroig i asseguraren que d’aquí ve una dita mallorquina: “tenir més fetge que un salroig”. L’exemplar més gros l’agafaren a les Caletes del cap de Pinar, on just hi ha 4-5 metres de fons. Amb els germans alcudiencs hi havia el patró Pep Domingo, que ens va descriure el contingut estomacal d’alguns d’aquests: bocins de dofí, tonyines i fins i tot hi trobaren el collar d’un ca gros, que va resultar ser del ca de bestiar de Ferrutx (Artà). L’animal havia tornat vell i el pastor, per no “tudar” un cartutxo, l’havia llançat a la mar, on va ser aglapit pel salroig. Els germans Trapassers de Santanyí també coneixien el salroig, però amb un altre nom: dentusso. El patró Guillem encara recorda les “cinc fileres de dents” d’un dentusso. Aquest nom del salroig, per cert, apareix al llibre El vell i el mar. La captura d’un d’aquests dentussos per part d’en Pere Tries a na Fontanella va generar una glosa dirigida a un dels mariners que, en veure aquell animal, va partir a l’altra punta de la barca:

Mateu, quina por li tens

a n’aquest peix que hem enganxat

o és que te fa feredat

aquest bitxo amb tantes de dents.

Cada pic més rar

Mariners i científics fa temps que adverteixen d’una baixada de captures considerable en la majoria de taurons a tot el món, sobretot per la sobrepesca. Moltes bastines tenen una estratègia reproductora (anomenada de la K) que no els permet recuperar-se fàcilment. Mentre que certes espècies arriben a la maduresa sexual aviat, fan postes nombroses, no han de tenir esment de les cries ni competeixen entre elles (estratègia de la R), les bastines són tot el contrari: es comencen a reproduir tard, fan postes o tenen parts de pocs individus, sovint han de cuidar les cries i, a més, competeixen entre elles mateixes pels recursos. Vius, idò, perquè si no es rectifiquen les causes que han duit el salroig al límit, tan sols el veurem en el mític programa del Canal 33 Thalassa, el millor sobre el món de la mar. Ara, però, ja haurà de ser per internet, perquè les tintoreres que ocupen el Govern l’han esborrat de la tele. No tenen altra idea absurda que exterminar el que val més la pena d’aquest món: la diversitat. Per aguantar això han de tenir “un bon fetge”, més fetge que un salroig.