Martí Sureda Riera : Jo era bo per treure peix amb una agulla i un fil

Martí Sureda Riera Vives (Son Macià, 1928). L’amo en Martí sempre ha estat pagès. Quan tenia temps, anava fins a vorera de mar a pescar, amb canya, llença i sobretot amb dinamita. La seva especialitat era treure peix de la mar, sense careta, aletes ni “res artificial”.

Vós sempre heu fet de pagès a ca vostra?

Sí, vaig néixer a Can Vives i per allà he fet de pagès tota la vida. He guardat ovelles, he segat, he fet clots per sembrar-hi arbres, he batut damunt l’era... de tot. Un temps, quan batien, sempre n’hi havia que cantaven.

Viure de foravila avui dia és molt difícil...

Es pot viure fent de pagès, però vivint com ho fèiem nosaltres. Avui la gent té moltes coses; tot són aparells endollats. Llavors hi ha les màquines, que són molt cares: segadora, batedora, tractor... En aquell temps, aquesta feina es feia a mà.

També us agradava pescar, no és vera?

De jove anava a pescar roquer, oblades i a calar llences (1). Jo havia sortit bon nedador, sobretot per davall aigua, igual que mon pare i el meu padrí. Encara no sabia nedar per damunt i ja travessava Cala Virgili per davall aigua. Vaig partir a pescar amb Toni de Son Gall i Miquel Negre. Més tard, vaig començar a festejar i, com que el meu sogre era molt coveter (2), aviat vaig estar convidat a anar-hi.

I amb ell començàreu a anar de coets idò?

Ell era molt bo per afinar el peix i tirar els coets. En canvi, jo era bo per treure el peix, amb una agulla i un fil, perquè no teníem ni gambaner. Caminàvem per damunt penyes amb molt d’esment de no fer ombra dins la mar, que el peix no ens veiés. Els marbres són molt vius i, si veuen una ombra, aviat fugen per fora. Pescàvem llisses, saupes, marbres, déntols, qualque serviola grossa i moixó.

Féreu bones pescades?

Una vegada anàrem a Cala Varques amb altra gent. El sogre deia: “Allà hi tenc un esbart de saupes fermades”. Aquell dia, emperò, “l’hi varen rompre” i ell i jo partírem a fer voreres a veure si trobaríem cap peix. Quan vam ser al Caló del Serral, vérem els lluentonets (3) del peix. Va tirar un coet i el caló va quedar blanc de peix. En vaig treure un sac ple de marbres.

Quina pescada grossa...

No va acabar allà la cosa, perquè llavors anàrem a veure’ns amb els altres a la punta del Llevant. Allà el sogre va afinar dues servioles grosses. Hi havia molta d’aigua, i em va dir: “Tendràs coratge d’arribar a baix si les matam”. “Prova-ho”, li vaig dir. Els va tirar el coet i les va matar. Em vaig treure tota la roba, perquè no em fes nosa, i en dos pics les vaig treure totes dues. Feien prop d’un metre. En vàrem fer moltes tallades.

Arribàveu molt a baix?

Aquí on vaig treure les servioles, un conco meu va voler mirar la fondària amb una corda i hi va haver 72 pams. Al principi em siulaven les orelles, però m’hi vaig anar avesant. Jo provava d’estar sense alenar, amb un rellotge, i aguantava 90 segons. El meu motor crema poc es veu.

Era molt delicat això dels coets?

Jo t’ho diré. A un home de Son Macià, en Molinet, un coet el va matar per devers Cala Bota. Es va distreure un moment i el coet li va explotar. El meu cunyat, que era amb ells, mai més no va estar bo i es va morir d’aquell disgust, perquè era un home temorer (4). Pensava que se l’endurien a presidi a Cartagena. La gent, amb el batle al capdavant, ho varen tapar, perquè els podrien haver tancat a tots.

Sabeu d’altres casos?

El meu sogre es va aturar per mor que a Jordi, un macianer, un coet li va prendre una mà. D’aquella es va espantar i no hi va tornar. Un altre home, que estava de missatge a Son Llodrà Vell, també va perdre el puny amb un coet. El meu conco Mateu el va acompanyar a Barcelona i allà li posaren una mà de goma. Record que una dona que pescava roquer va caure a la mar i no la’n van poder treure.

També pescàveu d’altres maneres?

Amb la meva dona anàvem molt al roquer i a les oblades. Agafàvem 30 o 40 peixos normalment, però un dia que anàrem a una pesquera que es diu Na Joaneca ens varen envestir un esbart d’oblades grosses. Estaven gates aquell dia i en vàrem treure 130 de grosses. Ens vérem amb feines per traginar-les. D’ençà d’aquell dia, ja no tornàrem a passar gust, perquè llavors agafar 40 peixos ens pareixia poc.

Quina és la mentida més grossa que heu sentit contar?

Un home que va anar a cercar caragols deia que n’havia trobat un de molt gros, tan gros que duia la Seu damunt la closca. També hi havia una dona per aquí que assegurava que havia nascut sense cul.