Mamballetes, alens i rialles

CuinerNo hi cap una agulla, una gernació omple la plaça, la música inunda d’alegria tots els racons; la gent, vinguda d’arreu de l’illa, interactua com si ja es coneguessin de tota la vida: boten, giren, riuen. Alguns fan un rotllo; uns altres, una fila, i alguns formen parella, i entre tots creen un harmònic i meravellós desordre caòtic. Mamballetes, alens i esclafits de rialles, comentaris sobre els punts marcats i bromes pels passos errats; no hi ha descans, els músics arenguen una altra vegada els balladors i tot torna a girar... Va de jotaaa!

Meravellosa normalitat

El ball de bot frueix d’una salut ferma, manifestada gairebé cada setmana en forma de multitudinàries ballades populars; les nombroses agrupacions locals i també els centres d’ensenyament recullen ja fa uns anys la feinada feta en les passades dècades per mantenir, defensar i popularitzar el ball tradicional mallorquí. El que resulta més meravellós és la normalitat en què conviuen els balls de mostra i les ballades populars. Adesiara, les agrupacions ens delecten amb espectaculars vestimentes i cuidades coreografies, ambdues respectuoses al màxim amb els costums d’antany. Les ballades de plaça representen la part orgànica de la cultura, mentre posen de manifest el canvi funcional i social que ha sofert el ball; antany es ballava en parella, ja que servia per insinuar i festejar; ara es balla en rotllo per facilitar l’aprenentatge i també per pal·liar la manca d’homes. De manera natural, la festa ha adquirit un caire molt més lúdic i familiar.

El que ha passat amb el ball de bot ens hauria de servir per extrapolar-ho a altres camps. Mantenir i atiar el caliu cultural resulta imprescindible, però només serveix per cobrir mínims: mentre una part important dels nostres habitants no ho assumeixi com a propi i en faci un ús normal, no tindrà la supervivència garantida. Cultura ve de conreu, tant se val si parlam de ball, de llengua o de gastronomia; només es perpetuarà allò que siguem capaços de convertir en habitual. Com digué Jean-Baptiste Lamarck, allò que no s’usa s’atrofia i tendeix a desaparèixer.

Hi ha un munter de plats i maneres de fer autòctones que han estat suplantades per altres de foranes no pel seu major valor gastronòmic, sinó per connotacions socials i pel poder de seducció de la publicitat. Pel que fa al que donam de menjar als infants, tot està cada vegada més processat: pa de motlle, embotits, hamburgueses industrials, pizzes congelades, brou de bric i resta d’exquisideses. Quan era nin, el que més m’agradava menjar eren les raoles de carn que em feia la padrina: sucoses, mengívoles i gustoses... Encara ara les fa boníssimes. El més divertit és que per ella les raoles són fast food ; totes com aqueixa.