Els mallorquins que feren la guerra en bici

PalmaE l mariando Miquel Ferriol Estrany, de 81 anys, guarda molt bons records dels estius de final dels anys 70. “Era quan TVE començà a retransmetre en directe i en color la volta ciclista a Espanya. Amb mon pare m’asseia davant el televisor a veure-la en haver dinat. Ell tenia especial interès en els paisatges. Sempre em deia: ‘Moltes d’aquestes etapes jo ja les vaig fer de jove durant la guerra’. Era de les poques ocasions en què parlava de la Guerra Civil. Després vaig saber que a la Península havia lluitat des d’un batalló ciclista”.

En la Primera Guerra Mundial (1914-1918) ja es formaren batallons ciclistes. Llavors no es volgué desaprofitar un invent del tot revolucionari que havia nascut a França el 1861, dotze anys abans de l’aparició del primer automòbil. A part de ser lleugera, barata i no requerir benzina, la bicicleta era un mitjà que no feia renou, a diferència dels que anaven amb motor. Tampoc es desbocava com els cavalls, que sempre estaven necessitats de farratge. Els coneguts inicialment com a velocípedes també serviren per dur el correu i les línies telefòniques i fins i tot per evacuar ferits. Per transportar les municions, hi havia vehicles auxiliars (camionetes i motocicletes).

Lluitant pel bàndol contrari

El 1931, amb l’arribada de la Segona República, Manuel Azaña, president del Consell de Ministres i ministre de Guerra, creà el primer batalló ciclista dins l’exèrcit espanyol. El quarter general s’habilità a Palència (Castella i Lleó) i el maig del 1936 es traslladaria a Alcalá de Henares (Madrid). Era una unitat integrada dins el cos d’infanteria lleugera, amb prop de 900 soldats. El seu paper a la Guerra Civil ha estat estudiat per l’historiador madrileny Juan Carlos Diz Monje, professor de la UNED. “El juliol del 1936 –diu– la majoria dels oficials del batalló ciclista se sumaren al cop militar. Tot i que es rendiren de seguida, els caps foren executats i la resta, empresonats. D’aquesta manera, aquell batalló s’acabà per dissoldre. Amb tot, hi hagué escamots de milícies obreres que en constituïren de nou per diferents indrets del país, alguns amb presència de dones. Mallorca, que tot d’una caigué en mans dels insurrectes, fou l’únic punt de tot l’Estat on l’exèrcit rebel creà el seu propi batalló ciclista. Pesava molt la forta afició que hi havia a l’illa per les dues rodes arran de la inauguració el 1903 del velòdrom Tirador, a Palma”.

Amb un aforament per a més de 3.000 persones, Tirador seria conegut com la ‘catedral del ciclisme’ d’Espanya. Va ser el planter dels primers ídols esportius, abans dels futbolistes. Entre les figures destacades hi hagué el felanitxer Simó Febrer, el llorità Josep Nicolau, l’algaidí Rafel Pou, l’artanenc Bartomeu Vaquer i el llucmajorer Miquel Llompart. El pare de Miquel Ferriol, Tomeu Ferriol Bergas, nasqué a Maria de la Salut el 1911 enmig d’aquell furor pels pedals. El 1932 hagué de deixar la feina al camp per fer el servei militar a Inca. “Anys enrere –conta el fill– el seu germà gran havia estat destinat al nord d’Àfrica. Ho va passar tan malament que demanà als pares que fessin tot el possible per evitar aquell tràngol al petit. Així, els meus padrins no dubtaren a pagar 1.000 pessetes perquè el meu pare pogués fer la ‘mili’ prop de casa”.

Talment com un dels seus admirats herois, Ferriol cada dia pedalava els 20 quilòmetres d’anada i tornada que separen Maria d’Inca. Els va recórrer durant sis mesos. Amb tot, el 1936, al cap de quatre anys, s’hagué de tornar a vestir de soldat. “Els primers a qui els insurrectes cridaren a files foren els qui havien pagat la coneguda quota per fer una ‘mili’ més favorable. L’agost ja l’enviaren a Manacor a repel·lir l’embarcament de les tropes republicanes del capità Bayo procedents de Catalunya. Mon pare era simpatitzant del comunisme, però, per les circumstàncies, no tingué més remei que lluitar pel bàndol contrari”.

Ciclista represaliat

A Mallorca la repressió s’accentuà amb l’arribada de l’expedició catalana, que després de tres setmanes caòtiques optà per reembarcar. A Algaida els feixistes s’acarnissarien amb una de les estrelles del ciclisme del moment, l’algaidí Joan Bibiloni Capellà, Monet. El 1935, juntament amb el seu paisà Rafel Pou, havia estat un dels primers mallorquins a participar en la primera edició de la Volta a Espanya, que, arran de la guerra, quedà suspesa fins al 1940.

Bibiloni, de 31 anys, va ser detingut un mes després d’haver-se amagat en una finca de Sant Jordi. A final d’agost del 1936 ja era assassinat al coll de la Grava, entre Montuïri i Sant Joan. “Aquell dia –apunta la historiadora algaidina Catalina Martorell Fullana– va néixer el seu quart fill. La seva mort va ser per motius personals, ja que no estava afiliat a cap partit polític. La memòria popular recorda com un falangista comentà que Bibiloni ja no el guanyaria mai més en una carrera. A la seva dona li confiscaren la botiga que tenien a Algaida i que feia la competència directa a les famílies de comerciants riques i de dretes de tota la vida”.

Al Diccionari vermell, Llorenç Capellà aporta detalls de la crueltat que patí l’algaidí: “Un grup d’homes enfollits baixaren un altre home amb les mans fermades d’un cotxe –potser era en Joan Monet?– i el llançaren viu dins una fogatera. L’esclafit dels corcs de la llenya, els gemecs del reu i el bramul dels botxins, recuperaren gloriosament, per uns moments, la Mallorca de la gresca jueva. Al cap d’un parell de dies, el porquer, un al·lot amb el seny fluix, passejava el cap mig socarrat”.

Cap a la Península

Aliè a aquella tragèdia, poc es podia imaginar Ferriol que tindria l’oportunitat de posar-se en la pell dels seus herois de les dues rodes. El maig del 1937, a 26 anys, fou destinat a l’Arenal, on s’acabava de crear el primer batalló ciclista de l’exèrcit rebel. “Es conegué –afirma Diz– com el 10è batalló i estigué format per uns 700 efectius, segons la documentació consultada. Per ventura, però, foren menys. Es constituí amb bicicletes confiscades a la població”. El 3 de juliol del 1937 el mariando s’hagué d’embarcar amb els seus nous companys rumb a Cadis. “Allà –apunta el fill–, l’elegiren entre 40 candidats per fer de corneta de la unitat. Tenia una bona caixa toràcica”.

Com a corneta, Ferriol pedalava darrere l’oficial, que anava en moto. Quan s’aturaven a un lloc s’encarregava de bufar els pertinents avisos. “Com que encapçalava la comitiva, era el que estava més exposat davant un atac de l’enemic. Més d’un pic sentí xiular bales, encara que no l’arribaren a ferir”. Després d’haver estat per la zona d’Extremadura i Guadalajara, els ciclistes illencs es dirigiren a Catalunya. “Cada dia feien molts de quilòmetres. S’alimentaven del que els donava la gent. En alguns llocs també ajudaven a batre els pagesos grans, que s’havien quedat sense la mà d’obra dels més joves que havien estat reclutats. A Barcelona mon pare va veure per primer pic un semàfor”.

Sobre el full de serveis de Ferriol, el fill no pot fer més que fiar-se de la seva paraula. “A mi em digué que mai no va disparar ningú. Una de les prioritats de la seva unitat era arribar a la batalla de l’Ebre. Es trobaren un autèntic desastre”. L’ofensiva republicana a les terres tarragonines s’inicià el 25 de juliol del 1938 i pretenia aturar l’avenç franquista sobre València. S’hi enfrontaren 250.000 combatents. Al cap de quatre mesos, els republicans optaren per retirar-se’n. Aquella fou la batalla més llarga i sagnant de la guerra. Hi hagué 120.000 baixes entre tots dos exèrcits: 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners.

Comunista del bàndol vencedor

A la zona dels Pirineus, els mallorquins tingueren un ensurt. “Un escamot republicà els detingué. Sorprenentment, però, no els feren res. Els enviaren a la frontera amb França, des d’on després entraren de nou a Espanya. Llavors mon pare caigué malalt. Li donaren un mes de permís perquè tornàs a ca seva a recuperar-se”. Els rodadors illencs participarien en la caiguda de Madrid el 28 de març del 1939. “Un cop acabada la guerra –apunta l’historiador Juan Carlos Diz–, el batalló ciclista de l’Arenal n’inspiraria la creació de tres més a l’Escorial (Madrid), Jaén i Barcelona. Amb tot, el 1943 tots se suprimiren, inclòs el de Mallorca, per falta d’interès dels comandaments militars”. L’illa, tanmateix, continuaria donant grans herois de les dues rodes, com el sineuer Francesc Alomar, el palmesà Miquel Bover, l’algaidí Andreu Trobat i el felanitxer Guillem Timoner.

De tornada a Maria, sent d’ideologia comunista, Ferriol es trobà formant part del bàndol dels vencedors. “De seguida –recorda el fill– es casà amb ma mare. Jo vaig néixer al cap de sis anys. Ella sempre deia que, després d’estar dos anys pedalant per la Península, mon pare estava més fort que mai. No deixà de moure’s en bici per anar a fer feina al camp. A la dècada dels 60, juntament amb altres soldats ciclistes, va rebre un homenatge a Palma. Va morir el 2000, a 89 anys”.