El mallorquí que va inventar les províncies

Encara que els manuals d’Història d’Espanya atribueixen la creació de les províncies, el 1833, a Javier de Burgos, allò cert és que, com puntualitza la geògrafa i historiadora Josefina Gómez, "aquest no és sinó el ministre al que li tocà estampar la firma". Fa dos segles, el gener del 1822, ja s’havia decretat una divisió, molt similar a l’actual, seguint un projecte del marí mallorquí Felip Bauzà.  

El terme de província ja l’havien fet servir els romans per referir-se als seus territoris conquistats, donant nom a la regió francesa de Provença. De fet, havia existit una província Baleàrica, des de la segona meitat del segle IV fins a la invasió de l’Arxipèlag pels vàndals. Les actuals províncies espanyoles són hereves del centralisme revolucionari francès, que volia fer taula rasa de les denominacions històriques –que feien pudor d’Antic Règim– i establí la divisió en departaments –que és l’actual–, amb noms de muntanyes i de rius. “Una ridiculesa que quadricula Espanya”, com la qualificà el filòsof José Ortega y Gasset.

Ja el 1799, un altre mallorquí, Miquel Gaietà Soler, ministre d’Hisenda, portat pels ideals de racionalitat, volgué crear sis províncies, separades de les demarcacions aleshores existents, “per equiparar l’extensió” dels territoris, segons Gonzalo Prieto, editor del blog Geografía Infinita: Alacant, Oviedo, Cadis, Màlaga, Santander i Cartagena –aquesta seria absorbida per Múrcia. L’aragonès resident a Mallorca Isidoro Antillón assegurava, en aquesta línia, que “la divisió geogràfica d’Espanya és irregular i monstruosa”.

L’ocupació napoleònica del 1808 pretengué traslladar a Espanya el model francès d’anul·lar les denominacions històriques: calia, deia l’afrancesat Juan Antonio Llorente –recull jarique.com–, “suprimir els noms d’Aragó, Catalunya, Navarra (...) i tota la resta que duguin perill de rivalitat o de preferir l’amor del districte en què neix al de la veritable pàtria la qualitat de la qual no té ni pot tenir una província, sent solament membre del cos de l’Espanya mare”. S’arribaren a erigir quatre departaments a Catalunya: Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre, que varen ser annexionats temporalment a França. 

El fill del picapedrer de Deià 

Felip Bauzà (1764-1834) “és una de les figures més rellevants de la ciència de final del segle XVIII i del primer terç del XIX”, segons el seu biògraf Climent Picornell. D’origen molt humil –fill d’un picapedrer de Deià– i nascut a l’Hostal des Racó, a la plaça Banc de l’Oli de Palma, amb una vida novel·lesca, fou al mateix temps oficial de l’Armada i geògraf i cartògraf –alguna cosa semblant al metge Stephen Mathurin, personatge de les narracions de Patrick O’Brian i de la seva adaptació cinematogràfica, Master & Commander, de Peter Weir.

Segons relata el doctor en Història Manuel Lucena, fins al 1782 serví com a grumet i “va prendre part al setge de Gibraltar”, fracassat, i a “la presa de Maó contra els britànics” –l’efímera recuperació de Menorca pels espanyols, origen de la Pasqua militar. Després estigué a les ordres del mític Gravina –el seu carrer a Palma fou no fa gaire objecte de polèmica– i “va prendre part en accions de cors contra els pirates algerians i en dos bombardeigs d’Alger efectuats al comandament” del llegendari corsari mallorquí Antoni Barceló.  

“Un aspecte, qui sap si determinant en la seva formació i la posterior tasca científica”, assenyala Picornell, fou el fet de participar en l’equip de l’expedició comandada per Vicente Tofiño (…), l’objectiu de la qual era l’aixecament d’un atles de les costes d’Espanya”. Al llarg de dos anys, varen recórrer el litoral nord de la Península i el 1788 les Açores, la qual cosa “el va familiaritzar amb l’instrumental científic adequat per elaborar la cartografia més moderna de l’època”. 

La seva bona tasca –el seu superior José Espinosa digué d’ell que “fa la feina de tres, amb gran interès i constància”– fou causa que se’l reclutàs per a l’expedició dirigida per Alejandro Malaspina (1789-1794), una volta al món amb objectius al mateix temps científics i militars, que hauria encantat al doctor Mathurin i que fou també “un dels períodes més feliços de la seva vida”, segons diu Lucena. Malalt, va haver de desembarcar al Callao i creuar els Andes, “en mula, carreta i cadira de postes”, fins a arribar a Montevideo. Tornat a Espanya, a bord de la fragata Maonesa, fou presoner dels britànics.

El 1808, la Guerra del Francès alterà la seva trajectòria. Tot i que il·lustrat –partidari de les noves idees que arribaven de l’altra banda del Pirineu–, Bauzà no volgué servir els invasors i fugí a Cadis, un dels pocs territoris –com les Balears– no ocupats. Les Corts reunides a aquella ciutat li encarregaren el que seria, el 1813, la primera proposta de divisió en províncies.

Sembla que cap al segle XVII ja eren conegudes com a Províncies Basques les tres que ara integren la comunitat autònoma d’Euskadi: Biscaia amb capital a Bilbao, Guipúscoa amb capital a Sant Sebastià i Àlaba amb capital a Vitòria, que, curiosament, eren els darrers territoris –amb Navarra– a conservar el seu autogovern. Ara, la denominació de ‘província’ s’estendria a tot l’Estat, amb una certa connotació pejorativa –‘les províncies’, ‘els provincians’...– seguint l’exemple francès.

El fustigador del centralisme Miquel dels Sants Oliver denunciava que el segle XX “es dedicà (...) a deprimir, a infamar (...) la vida provinciana. La va degradar en l’esfera política, en la premsa, en el teatre, en els costums. La província era el desterrament i la ridiculesa”. Enfront d’això, “jo crec que ha de sortir (...) un geni omnipotent només per entonar el definitiu i suprem Elogi de la província, venjant-la dels seus detractors”.  

Josefina Gómez apunta que el projecte de Bauzà del 1813 “estava massa improvisat, perquè li mancava viatge per Espanya”. Establia, explica Prieto, “províncies de primera, de segona”, entre les quals les Illes Balears, “i de tercera, intentant combinar els regnes tradicionals amb les entitats de nova creació”. En total, 44. Una proposta “immadura, improvisada i mancada d’informació i debat”, com la qualifica Gómez, que, de tota manera, no s’arribà a aplicar, ja que Ferran VII tornà de França i anul·là tot el que les Corts de Cadis havien aprovat.

Les províncies de Xàtiva i Vigo 

Quan el pronunciament de Riego –sí, el de l’himne– del 1820 obligà el monarca a fer anques enrere i acceptar la Constitució del 1812, es plantejà una nova oportunitat de reestructurar el mapa, que un altre pic s’encarregà a Bauzà, aquesta vegada juntament amb l’enginyer basc José Agustín de Larramendi. Lucena afegeix que el mallorquí renuncià a cobrar la feina, argumentant que “les produccions de les ciències, en general, són filles de l’amor propi dels subjectes que s’hi dediquen, i mai de premis pecuniaris”.

Aquesta vegada sembla que la tasca es va fer més a consciència: els seus documents, assegura Gómez, són “textos de gran valor geogràfic i peces majors de la nostra història administrativa”, amb criteris específics de població, superfície i “respecte a la diversitat de lleis i costums i conveniència de ni desarrelar-les, ni barrejar-les”. S’hi afegiria que s’havia de “respectar l’estimació natural que se sent des de la infància al territori on es neix”. 

La proposta de Bauzà i Larramendi sumava 48 províncies, que les Corts, en el decret del gener del 1822, ampliaren a 52. Són gairebé les mateixes que ara, si bé n’hi havia cinc: Calataiud, Chinchilla, Xàtiva, Vigo i Vilafranca (del Bierzo), que no tindrien continuïtat. Els territoris bascos i Navarra passaven a dir-se com les seves capitals i només dues províncies s’anomenarien de manera diferent de la seva ciutat principal: les Balears i les Canàries. 

Aquesta segona divisió tampoc no s’arribà a aplicar, ja que els Cent Mil Fills de Sant Lluís –exèrcit enviat des de França– va restaurar l’absolutisme el 1823. Bauzà s’havia significat al bàndol liberal –fou diputat per Mallorca–, per la qual cosa va haver de fugir –amb els seus llibres i mapes, que ocupaven deu baguls, segons diu Lucena– i refugiar-se a Londres. La seva condemna a mort en rebel·lia i la confiscació dels seus béns el varen deixar en situació precària, si bé “va continuar treballant enmig de la pobresa”.

A l’exili, indica Picornell, “tingué contactes amb científics de tot el món”, entre els quals Alexander von Humboldt i Robert Fitzroy, el capità del Beagle, que transportà Charles Darwin en el viatge que originà la seva teoria de l’evolució. No fou fins al 1833, en morir Ferran VII, que rebé l’amnistia de la regent, la mare d’Isabel II. Però ja era massa tard: moria a Londres el 3 de març del 1834. Una part del seu llegat tornà a Espanya, però la seva vídua, narra Lucena, “davant la manca de compliment d’una promesa de pensió”, va vendre la resta: “La major part constitueix la Bauzà Collection de la Biblioteca Britànica, que la va comprar el 1848 per tres-centes cinquanta lliures”.  

Només tres mesos abans de la mort de Bauzà, el 3 del desembre del 1833, la Gaceta de Madrid –precursora de l’actual Butlletí Oficial de l’Estat– publicava el decret que organitzava definitivament –fins a l’actualitat– el territori espanyol en 49 províncies –serien 50 en dividir-se en dues les Canàries, més tard. Era la consumació d’una tasca que el mallorquí havia intentat dues vegades, sense aconseguir-ho.