El mallorquí que fou president de Texas
La vida de novel·la del revolucionari Joan Picornell, quan es compleixen 200 anys de la seva mort a Cuba
PalmaD’ell un magistrat que l’acusava va assegurar que “la seva rara vida és pròpiament una extraordinària novel·la”. I aleshores, a penes havia començat la seva trajectòria excepcional: va ser un renovador de la pedagogia, revolucionari liberal i lluitador per la independència de les colònies americanes, fins al punt de ser proclamat president d’una pretesa república de Texas. Quan es compleixen dos segles de la seva mort a Cuba, els primers dies de setembre del 1825, recordam Joan Picornell, qui va afirmar que “la ignorància és el major mal d’un poble”.
Joan Baptista Picornell Gomila va néixer a Palma el 1759. La seva família devia ser d’una certa posició acomodada, ja que va rebre una bona formació. Aleshores sí que hi havia estudis superiors a Mallorca, així que sembla que els va poder iniciar a casa, si bé els va continuar a la prestigiosa universitat de Salamanca.
A les aules de Salamanca va coincidir amb José Marchena, l’abat Marchena, d’idees molt avançades, i amb altres personatges notables de l’època. Aleshores s’estenien per tot Europa les propostes de la Il·lustració, basades en la raó i el progrés. Fins i tot a la cort de Madrid es veien amb una certa simpatia, que es va convertir en pànic quan aquelles idees varen inspirar anys més tard la Revolució Francesa.
El jove mallorquí es va casar el 1780 amb Feliciana Obispo. El 1782 tingueren un fill, Joan Antoni. Ens ha arribat una descripció de Picornell d’aquests anys: “Algunes taques de verola i un ull mig caigut li donaven un aire intimidatori, reforçat per la seva esquena carregada, la seva veu aspra i el seu parlar precipitat i violent, amb accent mallorquí”.
En aquell moment, el que ocupava Picornell era una renovació radical de la pedagogia, i va fer servir el fill com a conillet d’Índies. A només tres anys el va sotmetre a un examen d’hora i mitja, a la mateixa universitat salmantina, amb més de 300 preguntes sobre teologia, història i geografia, que el petit Joan Antoni va ser capaç de respondre correctament, deixant astorats els assistents.
Animat amb l’èxit d’aquella experiència, Picornell es va proposar un repte encara més ambiciós. Va proposar al llavors home fort del govern espanyol, comte de Floridablanca, un projecte perquè l’Estat passàs a fer-se càrrec de l’ensenyament. Això, que ara ens sembla el més lògic del món, aleshores resultava revolucionari. Picornell va proposar, a més, desterrar el càstig físic als alumnes –allò de “la lletra amb sang entra”.
La conspiració de Sant Blai
Floridablanca va sotmetre la proposta a una mena de sanedrí de savis: la Societat d’Amics del País, que va refusar aquella proposta. Particularment bel·ligerant va ser Francisco Cabarrús –creador del Banc de Sant Carles, l’actual Banc d’Espanya–, que no va permetre ni tan sols que Picornell llegís el seu pla, amb l’argument que reformar l’educació a Espanya era impossible.
A tall de compensació, a Picornell li varen encarregar que fes una sèrie de viatges per la Península, per informar sobre l’estat de l’agricultura. En el seu temps lliure, va aprendre física, química, medicina i anglès i francès. Com que tot això encara devia ser poca cosa per a la seva hiperactivitat, també va aplicar millores en la fabricació de rajoles i en el tintat dels capells.
Aquells periples per una Espanya miserable, més la frustració de veure refusat el seu pla per a l’educació, probablement varen contribuir a radicalitzar les posicions de Picornell. Aleshores es va acostar als maçons. I no uns maçons qualssevol, sinó aquells que seguien Giuseppe Balsamo, conegut com a comte de Cagliostro, potser el major bocamoll de tots els temps, qui assegurava haver viatjat tres mil anys a través del temps.
Així va ser com Picornell es va veure convertit en el ‘cervell’ de la conspiració de Sant Blai, la primera revolució liberal de la història d’Espanya, que havia d’esclatar a Madrid el 3 de febrer –Sant Blai– del 1795, per establir-hi una monarquia constitucional. Picornell es va instal·lar a una taverna del barri de Lavapiés, amb un nom fals, i va distribuir donatius entre els veïns, per atreure’ls. Tenia preparades armes i proclames. Un lema d’aquella revolta era ‘Mori el mal govern!’. Exactament el mateix de la Germania mallorquina de tres segles enrere.
Era poc probable que, amb tanta de gent implicada, no hi hagués ningú que se n’anàs de la llengua. Efectivament, dos artesans ho varen contar a un capellà. L’aliança poder-Església va funcionar com un rellotge, i els conspiradors, Picornell entre ells, foren empresonats. Ni tan sols això va aturar el mallorquí: va encapçalar un motí a la presó. Al seu fill Joan Antoni, que ja era un adolescent, el ficaren a l’hospici, amb prohibició de l’estudi de les lletres, no fos que acabàs com son pare. Per sort, uns anys més tard se’ls va permetre, a ell i a la mare, traslladar-se a Mallorca, on el cunyat, Lluc Picornell, els va acollir.
Els instigadors del Sant Blai varen ser condemnats a mort. Però l’home fort del moment, Manuel Godoy –impopular, però no beneit– va cavil·lar que aquelles execucions no farien sinó empitjorar les coses i encendre encara més el carrer. O potser les autoritats franceses, que tal vegada eren al darrere, varen intercedir per ells.
D’aquesta manera, Picornell i companyia foren traslladats com a presoners a La Guaira, a Veneçuela. El mallorquí no tan sols va aconseguir escapar, sinó que es va afegir a una nova conspiració, la de Manuel Gual i José María España del 1797, que pretenia proclamar la independència d’aquella colònia. Gual era fill d’un mallorquí, Mateu Gual, que a la vegada era cunyat de Sucre, un dels principals dirigents de la independència de les colònies. El nebot Pedro Gual arribaria a president de Veneçuela.
Els pirates de Baratària
Aquesta altra revolta també va ser un fracàs. José María España va ser executat, Manuel Gual va morir enverinat i Picornell va anar d’aquí cap allà per terres americanes, fins a recalar als Estats Units, aleshores l’únic territori que ja havia accedit a la independència. Entre viatge i viatge, va traduir per primera vegada al castellà la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà que havia redactat l’assemblea revolucionària francesa. El capità general de Veneçuela va prohibir la possessió d’exemplars de la Declaració, sota pena d’assots, presidi o mort.
El revolucionari mallorquí es va refugiar a França, on Napoleó acabava de proclamar-se emperador, sembla que amb la idea de reprendre els estudis de medicina. El govern espanyol va reclamar la seva extradició al ministre de Policia, el temible Joseph Fouché, però aquest no va moure un dit.
L’esclat de la Guerra del Francès va deixar aïllada la metròpoli espanyola de les seves colònies americanes, on va revifar la flama independentista. Picornell va tornar a Veneçuela i es va afegir al nou govern revolucionari, encapçalat per Francisco Miranda, que el va designar per a un càrrec ben curiós: cap de la Policia Local de Caracas. Però els espanyols en varen recobrar el domini i Picornell es va establir un altre cop als Estats Units.
Cap al 1812 –a 53 anys– Picornell va viure la darrera aventura revolucionària, i potser la més surrealista de totes: una expedició cap a Texas, aleshores sota domini espanyol, per proclamar-ne la independència. Els companys de viatge no podien ser més singulars: el cubà José Álvarez de Toledo, d’il·lustre llinatge aristocràtic, però partidari de l’autodeterminació de les colònies; el militar napolèonic Jean Humbert, i els germans pirates Jean i Pierre Lafitte. Aquests darrers havien establert prop de Nova Orleans el seu propi reialme, que varen batejar com a Baratària –la illeta de Sancho Panza al Quixot: eren pirates, però pirates lletraferits.
Picornell i la seva “pandilla”, com es referien a ells, varen proclamar un govern provisional de les Províncies Interiors de Mèxic –Texas–, del qual el mallorquí va ser designat president. Román Piña qualificà la seva elecció d’“opereta”: en presència de dos mil soldats i dels indígenes de la zona, astorats amb aquell espectacle, es va dur a terme una assemblea i Picornell va pronunciar un encès discurs. La proclamació del mallorquí per unanimitat es va publicar a La Gaceta de Texas, editada amb una impremta que el mateix Picornell havia fet dur de Filadèlfia.
Per descomptat, aquella enèsima aventura també va sortir malament. Les tropes espanyoles els varen derrotar. Picornell encara va continuar amb la recerca de recursos a Nova Orleans per reprendre la lluita, però Humbert i Àlvarez de Toledo es varen barallar entre ells. Texas hauria d’esperar.
Després de l’aventura texana, Picornell tenia 55 anys –una edat avançada per a l’època–, i potser estava cansat i decebut. En aquell moment va entrar en acció el frare Antonio de Sedella, qui va assegurar a les autoritats colonials que aconseguiria fer del mallorquí “un traïdor a la seva pròpia causa”.
La rentada de cervell de Sedella va donar resultat. En carta datada el 2 de juliol del 1814 a Nova Orleans, el vell revolucionari s’adreçava al nefast Ferran VII, acabat de seure al tron espanyol després de la derrota de Napoleó, demanant-li clemència. Segons Picornell, la conspiració de Sant Blai només s’havia adreçat contra Godoy, a qui Ferran odiava a mort. Ell, Picornell, havia estat, en realitat, una víctima de les circumstàncies i mai no havia pretès res més que “fer el bé a la humanitat”. Picornell no només va aconseguir l’indult, sinó que va passar a servir l’enemic.
El varen posar a les ordres del vicecònsol espanyol a Nova Orleans, com una mena d’agent de la corona.
Joan Picornell va morir a Cuba (San Fernando de Nuevitas) a 66 anys, els primers dies de setembre del 1825, fa dos-cents anys. L’únic que va deixar varen ser un munt de llibres. Vidu, s’havia casat per segona vegada amb Celeste Villabaso, amb qui no va tenir descendència i de qui s’havia separat. El fill, Joan Antoni, va morir abans que ell.
Va renunciar definitivament als seus ideals? No queda del tot clar. Potser encara somniava amb la revolució liberal i amb la independència de les colònies. Teo Cabanes apunta que “la feina revolucionària” que havia sembrat a Cuba acabaria donant fruits quatre decennis més tard, amb la guerra del 1868 contra l’imperi espanyol. Si va ser així, hauria estat una batalla lliurada per Picornell després de morir.
Informació elaborada a partir dels textos d’Antoni Marimon Riutort, Román Piña Homs, Antonio Astorgano, Pere de Montaner i Teo Cabanes Martín, amb la col·laboració de Joan Mayol.