Mallorca en venda... literalment
Fa 650 anys, Elisabet, filla de Jaume III, va traspassar els seus drets al regne balear al germà del rei de França per l’equivalent a uns 113 milions d’euros dels nostres dies
Palma‘Mallorca no es ven’, ‘Mallorca no està en venda’... són lemes que avui dia sentim i veim pintats a les parets en relació amb la pressió del turisme i l’adquisició de cases per estrangers. Però el regne de Mallorca sí que es va vendre, literalment, l’agost del 1375 –fa 650 anys–, quan Elisabet, filla de Jaume III, va traspassar els seus drets a la corona de les Illes a un germà del rei de França, per 120.000 florins d’or: el que vendrien a ser, de manera aproximada, uns 113 milions d’euros dels nostres dies.
El febrer del 1375 va morir a Sòria Jaume –Jaume IV, per als seus partidaris–, únic fill mascle i hereu de Jaume III. Havia intentat, sense èxit, recuperar el ‘regne enmig de la mar’, que el seu oncle Pere el Cerimoniós –o el del Punyalet– va reincorporar a la Corona d’Aragó el 1343. La seva germana Elisabet l’havia acompanyat en una invasió fracassada de Catalunya a causa de la dispersió de les seves tropes, formades per mercenaris. Jaume la va deixar com a hereva universal al seu testament.
No en sabem gaire cosa, de la trajectòria vital d’Elisabet, ni tan sols ben segur quan i a on va néixer. Degué ser cap al 1338 a Perpinyà, la capital continental dels reis de Mallorca, on residien habitualment. Això pot resultar estrany avui dia, quan els mitjans de comunicació relaten la vida i miracles de les princeses.
A Elisabet la varen casar el 1358 amb Joan Paleòleg, de família imperial bizantina i marquès de Montferrat, un estat del nord d’Itàlia. Varen tenir quatre fills i una filla. L’oncle Pere va acordar pagar-li un dot sucós a canvi que renunciàs als seus hipotètics drets sobre els dominis del pare. Però Pere, que a banda del Punyalet devia ser també del puny estret, no va desembutxacar el que havia promès, així que ella es va considerar deslligada de la renúncia.
Mort el germà, Elisabet es va convertir en la nova hereva del regne de Mallorca. Ara bé, el testament de Jaume I (1272) repartint els seus dominis entre Pere el Gran i Jaume II, establia que, si s’esgotaven els “descendents en línia recta masculina i legítima” d’un dels dos, la seva part passaria als hereus de l’altre. Mort Jaume, el Cerimoniós era en aquell moment el legítim monarca de les Illes.
El traspàs dels drets sobre Mallorca
Amb tot això, qui era Jaume I, per molt Conqueridor que fos, per establir qui havia d’heretar en el futur? A les monarquies hispàniques hi va haver unes quantes reines, a manca d’hereu mascle. Sense anar més enfora, la seva besàvia Peronella havia estat sobirana d’Aragó. Algun dret havia d’ostentar Elisabet o, si no, l’oncle Pere no s’hauria mostrat tan insistent a fer-la renunciar a ell.
Què podia fer Elisabet? Vídua –el seu home havia mort el 1372–, pràcticament tota sola, sense recursos... i dona. Que una femella conduís un exèrcit de rudes soldats era una cosa inconcebible. Joana d’Arc, qui trencaria aquesta norma, ni tan sols havia nascut encara. Elisabet havia de cercar un home –per descomptat, de llinatge reial i amb la bossa plena.
Aquest va ser Lluís d’Anjou, comte de Provença, germà del rei de França. L’agost del 1375 –fa 650 anys–, Elisabet li va traspassar els seus drets a la corona de Mallorca per una compensació econòmica de 120.000 florins d’or. Segons el medievalista Antonio Ortega, un oficial reial –un funcionari– cobrava aleshores unes 35 lliures anuals. És a dir, això suposava com a 3.428 salaris. El florí valia un 10% més que la lliura, puntualitza Ortega. Així que, sobre un sou mitjà d’uns 30.000 euros a l’any, això equivaldria, aproximadament, a uns 113 milions d’euros dels nostres dies.
A canvi, el nou titular del regne de Mallorca es comprometia a dur la guerra contra l’odiat oncle Pere en un termini de dos anys. Elisabet es reservava per a ella mateixa, de tots els territoris que havien integrat els vells dominis –si es recuperaven, és clar–, els comtats de Cerdanya i Conflent, que eren l’ullet dret d’una família que, no debades, eren habitualment a les terres continentals i només residien a les Illes de tant en tant.
Cap a la primavera del 1377, sonaven tambors de guerra a les fronteres entre el que ara és el sud de França i la corona d’Aragó. A Mallorca es va detectar una conspiració en favor de la causa de Lluís d’Anjou. Ara bé, J. Ernest Martínez Ferrando matisa que la figura del pretendent generava a l’illa més aviat “indiferència”, molt en consonància amb el tarannà estoic que s’atribueix –i amb raó– als seus habitants.
D’altres qüestions s’ocupaven els pensaments de Lluís. El seu germà, el rei, va morir, i ell es va haver d’encarregar de la regència del nebot. A més, França estava immersa a la guerra dels Cent Anys, contra els veïns anglesos. Un altre objectiu encara més atractiu –i molt més assequible–se li va presentar al capdavant. La reina Joana de Nàpols, que era familiar seva, no tenia fills. Així que el va adoptar com a hereu. Per cert, que Joana havia estat casada amb Jaume IV, el germà d’Elisabet, així que tot quedava en família. Lluís va arribar per ser coronat rei pel papa –Nàpols era un feu seu–, però va morir poc després, el 1384, sense arribar a prendre’n possessió.
Per descomptat, l’empresa mallorquina s’esvaïa, i el cobrament de la compensació econòmica convinguda, també. Així que Elisabet va posar en venda una altra vegada els seus drets a l’herència de Mallorca. Aquesta vegada, l’interessat va ser un altre francès: Joan d’Armagnac. Els Armagnac eren uns nobles poderosos. El segle següent, un dels bàndols enfrontats a la guerra civil francesa duria el seu nom.
Les noces que ensorraren un somni
El nou candidat a la corona mallorquina va encapçalar cap al 1390 una expedició a un dels territoris que n’havien format part: el Rosselló, el que ara és la Catalunya Nord. I ho va fer de tal manera que semblava poc probable atreure’s les simpaties dels seus hipotètics súbdits: les seves tropes, integrades per mercenaris, varen entrar al territori a sang i foc. Joan va morir l’any següent, així que aquest segon intent també va quedar en no-res.
Martínez Ferrando afegeix alguns intents més de revifar les reclamacions de la dinastia mallorquina, que tampoc no varen arribar enlloc. Cap al 1395, un mercader del nord d’Itàlia, un tal Luigi Scarampo, estava en contacte amb tropes “concentrades sospitosament” a Avinyó (França) “en nom de la infanta de Mallorques”. En morir el 1396 el rei d’Aragó Joan el Caçador, el seu gendre Mateu de Foix va pretendre succeir-lo i va obtenir el suport de la infatigable Elisabet: entre els Foix i la seva família sempre hi havia hagut bona relació i, si Mateu es convertia en rei, potser li tornaria les Illes.
L’estocada definitiva a tots aquells somnis de la princesa mallorquina va arribar el 1400 –darrer any del segle XIV– amb les noces entre Violant d’Aragó, filla de Joan el Caçador i neta de Pere el Cerimoniós, i Lluís II, fill i hereu d’aquell Lluís d’Anjou que se suposava que havia d’haver reconquerit el regne de Mallorca, encara que mai no ho va arribar a fer. Era la reconciliació entre dues dinasties sistemàticament enemistades i, al mateix temps, l’adeu definitiu a les esperances d’Elisabet.
Elisabet havia fet tot el que havia pogut. Decebuda, va vendre uns darrers drets que li quedaven sobre Montpeller –una altra possessió que havia format part del regne de Mallorca– al rei de França, a canvi d’una pensió per passar-hi els darrers anys que li restaven de vida. Als Arxius Nacionals de París es conserva un segell seu amb la inscripció ‘Sigillum Isabelis, regine Maioricareum’ (‘Segell d’Elisabet, reina de Mallorca’), reivindicant el títol que havien ostentat els seus avantpassats.
Tampoc no se sap ben bé ni quan ni on va morir. Eusèbia Rayó apunta que al castell de Gallargues, a Occitània. Gabriel Alomar Esteve calcula que poc abans del 1408 i que va ser enterrada al monestir de Santa Caterina (París), que va ser esbucat el 1767 per deixar pas a un mercat amb el nom d’aquesta mateixa santa. Així s’hauria esvaït el rastre de qui podia haver estat reina de Mallorca.
Informació elaborada a partir dels estudis de Carlos A. Willemsen, Eusèbia Rayó, J. Ernest Martínez Ferrando, Pau Cateura, Gabriel Alomar Esteve, Miquel Àngel Casasnovas i Josep Mas i Llaneras.
Per aquestes mateixes dates, cap al 1375, Elisabet de Mallorca (vídua) va dur a terme unes segones noces amb un cavaller alemany: Conrad de Reichach. Va ser un matrimoni en secret. Potser ella no volia interferir, amb un nou possible candidat en lliça, amb aquelles propostes a tercers per recuperar el regne perdut. Curiosament, un alemany –nacionalitat ara tan lligada a Mallorca– hauria estat d’aquesta manera el darrer ‘rei’ –si bé consort– de la dinastia privativa.
Sembla que Reichach havia estat al servei del germà d’Elisabet, Jaume. Aparentment, era un matrimoni desigual: ella era una princesa i ell, només un cavaller. Però Gabriel Alomar afirma, bé al contrari, que era “un noble de categoria”. El cas és que ell se’n va tornar cap a casa, i s’hi va endur l’únic fill que havien tingut en comú, Miquel.
Ni aquest Miquel ni cap dels quatre fills del primer matrimoni varen demostrar gaire interès per aquella dèria que arrossegà tota la vida la mare –i l’oncle Jaume. Tres d’ells varen morir abans que la seva mare, cosa gens estranya a l’època, quan guerres i malalties eren constants. Miquel sembla que es va consagrar a la vida religiosa.
Només l’única filla, Margarida de Montferrat, havia de demostrar en el futur ambicions polítiques. Com que el seu fill Jaume, comte d’Urgell, podia aspirar a la corona d’Aragó a la mort de Martí l’Humà, la mare el va esperonar perquè fos “o rei, o res”. En efecte, no va ser res: va perdre l’aposta i va estar empresonat fins a la mort.
Segons Alomar, quan Jaume ja era pres, la temible Margarida encara va intentar conquerir Mallorca “amb l’ajuda d’una flota portuguesa”.
Pel que fa als descendents de Lluís d’Anjou, aquell frustrat candidat a la corona de les Illes, en esclatar a Mallorca la Revolta Forana del 1450 es va tractar d’acusar de traïció els rebels, en afirmar que pretenien fer rei un net d’aquell, Renat d’Anjou. Uns anys més tard, el 1466, el mateix Renat acceptà la corona que li oferiren els catalans rebels contra Joan Sense Fe.
