Història
Societat29/10/2022

Mallorca sota la lupa ària

Amb l’estigma dels xuetes de fons, l’illa és l’únic lloc de l’Estat documentat fins ara on, entre 1938 i 1940 i per exigència de Hitler, les dones hagueren de certificar la seva “puresa de sang” per casar-se amb soldats italians i alemanys arribats durant la Guerra Civil

PalmaLa inesperada troballa es produí el 1998. Traginant per l’arxiu vell de l’Ajuntament de Palma, l’historiador i aleshores arxiver Pedro de Montaner veié, rere una prestatgeria, un feix de papers amagats dins d’un petit buit de la paret. Estaven plens de pols i excrements de coloms. Portaven per títol Expedientes sobre no pertenecer a la raza judaica. Pertanyien a 46 dones que, entre el 1938 i el 1940, hagueren de certificar davant del batle franquista Mateo Zaforteza la seva “puresa ària”. Era el requisit que se’ls exigia si es volien casar amb alguns dels soldats italians i alemanys arribats a Mallorca durant la Guerra Civil.

Avui, 24 anys després, la historiadora Magdalena de Quiroga, dona de l’arxiver, s’ha encarregat de recollir i contextualitzar aquells papers. Ho ha fet al llibre Expedientes de limpieza de sangre en Mallorca entre 1938 i 1940, publicat per Llibres Ramon Llull. “De moment –diu– a cap altre lloc d’Espanya s’han trobat aquest tipus d’expedients. I a la resta d’Europa, només se’n té constància a Suècia. Els trobats pel meu marit estaven amagats a propòsit. Eren documents molt comprometedors perquè ningú no volia reconèixer que s’havien fet”. Tanmateix, es tractava de simples formulismes per passar el tràmit. No tenien cap rigor. “Les al·lotes –continua la investigadora– havien de presentar testimonis que jurassin la seva neteja de sang. Però els servia la versió de la primera persona que trobaven pel carrer o la d’un membre de la mateixa família. En cap dels escrits apareixia el nom de la persona amb qui la suplicant desitjava contreure matrimoni. En alguns documents, tampoc no s’hi feia constar el motiu de la sol·licitud”.

Mallorquins gelosos

L’agost de 1936, un mes després de l’inici de la Guerra Civil, fou quan arribaren els primers feixistes italians a Mallorca. Rere aquella ajuda militar, beneïda per Hitler i supervisada pel sanguinari comte Rossi, hi havia el desig de Mussolini d’apropiar-se de l’illa en cas de conflicte internacional amb França. La xifra total de pilots i mecànics italians arribaria al miler. El juny de 1937, a l’aeròdrom militar del port de Pollença, s’instal·là un reforç de devers 200 aviadors alemanys de la Legió Còndor. Mallorca havia de servir de base per coordinar els atacs contra la costa peninsular.

Cargando
No hay anuncios

D’aquell contingent de soldats estrangers, els alemanys eren els més discrets, ja fos per la dificultat de l’idioma o per les consignes que rebien. Als italians, en canvi, els agradava fer-se veure pel passeig del Born de Palma. Així ja ho consignà el 1972 l’historiador Josep Massot en el llibre La Guerra Civil a Mallorca. “Eren –escriu– uns joves alts i curros, que se sabien fer molt simpàtics. I no manca qui explica que, per això mateix, els mallorquins, gelosos, els tenien ràbia”.

Aquella ràbia quedà reflectida en una cançó satírica que es compongué per a l’ocasió. Era cantada al to de Giovinezza, l’himne feixista ben conegut aleshores a Palma. La lletra deia: “Mallorquinetes, mallorquinetes,/ anau alerta en ets italians,/ que vendrà dia/ que se girarà sa truita/ i amb sa partida/ dets italians/ vos quedareu per vestir sants”. En els pobles, la mateixa cançó era encara més atrevida i acabava advertint les dones que, si s’enamoraven d’un italià, acabarien sent mares solteres: “Vos quedareu amb sos infants”.

Havent sotmès ràpidament Mallorca i Eivissa (Menorca es mantindria fidel a la República fins pràcticament al final de la guerra), els insurrectes també es veieren imbuïts per la política ‘ària’ de Hitler, canceller d’Alemanya des de 1933. D’acord amb la “neteja de sang” imposada per les lleis de Nuremberg de 1935, quedaven prohibits els matrimonis mixtos entre ‘aris’ i jueus, mentre que se sol·licitava la dissolució dels ja existents –el cònjuge i els fills d’origen jueu eren directament deportats a camps de concentració.

Cargando
No hay anuncios

“Des d’Espanya –recorda Quiroga–, hi hagué ministres germanòfils com Ramón Serrano Suñer que consideraven les teories racistes de Hitler com a ‘herètiques i contràries a la moral cristiana’. També cal tenir en compte que, oficialment, el govern franquista volia continuar fomentant el retorn a Espanya dels jueus expulsats el 1492 pels Reis Catòlics. També se’ls oferia la restitució de la nacionalitat espanyola. Aquelles mesures es remuntaven als anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i havien estat seguides per la Segona República. Tanmateix, Franco acabà acceptant les teories racistes del Führer per no enemistar-se amb ell”. El 2015 el periodista de Diario de Ibiza José Miquel L. Romero ja s’encarregà de documentar les primeres deportacions de jueus alemanys residents a les Illes. Ho feu en el llibre Los indeseables. La expulsión de los judíos alemanes residentes en Ibiza y Baleares 1939-1945.

La ‘qüestió xueta’

A Mallorca, ben preocupats d’aquelles expulsions hi havia els coneguts xuetes, els descendents dels jueus conversos. No es podien deslliurar de l’antisemitisme que, malgrat haver-se batiat, els perseguia des de l’Edat Mitjana i que al segle XVII havia tingut un punt d’inflexió. Tot havia començat al claustre de Sant Domingo de Palma, ocupat ara per l’edifici del Parlament balear. Era on hi havia penjades un conjunt de gramalletes. Es tractava d’una espècie de túniques que exhibien aquells ‘heretges’ quan, en els coneguts actes de fe, la Santa Inquisició els obligava a desfilar pels carrer de Ciutat de camí cap a la foguera. Ho feien descalços i amb un ciri a la mà, enmig de l’escarni d’una multitud embogida. Cada gramalleta portava inscrit el llinatge que el condemnat havia adoptat en convertir-se al cristianisme. La seva exposició al claustre de Sant Domingo pretenia perpetuar l’odi i la segregació contra ells.

Cargando
No hay anuncios

El 1693 l’inquisidor general de Mallorca, Don José Hualte, decidí que n’hi havia prou de reconèixer només les gramalletes de les víctimes dels actes de fe dels darrers anys. Així, la llista de llinatges típicament xuetes es reduí a quinze: Aguiló, Bonnín, Cortés, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Pinya, Picó, Pomar, Tarongí, Valls, Valleriola, Valentí i Segura. L’últim terç del segle XVIII s’encengueren totes les alarmes davant l’intent de desterrar-los tots a l’illa de Cabrera. Aquell trist destí, però, seria reservat, entre el 1808 i 1814, per als presoners francesos de la batalla de Bailèn. El col·lectiu es mobilitzà tot d’una i envià una comitiva fins a Madrid per demanar justícia a Carles III, l’Il·lustrat. El monarca finalment accedí a promulgar tres cèdules en què els descendents dels jueus conversos eren declarats iguals a tots els altres mallorquins i aptes per exercir qualsevol càrrec o ofici.

Tanmateix, aquelles disposicions quedaren en paper banyat, ja que els xuetes continuarien sent assetjats. Per respirar més tranquils, hagueren d’esperar al 1820, quan s’abolí la Santa Inquisició. Aleshores un turba cremà les gramalletes del claustre de Sant Domingo que tant havien contribuït a alimentar l’estigma. També fou saquejada la seu inquisitorial, la Casa Negra, ubicada en una de les cantonades de l’actual plaça Major de Palma.

Antoni Tarabini

Al segle XX, durant la Guerra Civil, les estretes relacions de Franco amb Hitler i Mussolini feu encongir novament el cor als xuetes. Mentre veien com els seus companys jueus alemanys residents eren deportats, ells havien de tornar a patir el control social. Especialment incòmode era que qualsevol dona fos obligada a presentar un certificat de “puresa de sang” per poder contreure matrimoni amb súbdits italians i alemanys. Poc importava que, a Espanya, els expedients de neteja de sang haguessin estat abolits per llei el maig de 1865.

Cargando
No hay anuncios

A Expedientes de limpieza de sangre en Mallorca entre 1938 i 1940 hi apareix Antònia Cabot Fornés. És la mare del sociòleg Antoni Tarabini, president de la Fundació Gadeso, nascut el 1940. “Era –recorda– una jove palmesana de classe mitjana. S’enamorà de mon pare, un aviador italià destacat a la base de Pollença. Nomia Armando Tarabini-Castellani Picinini. El 1938 decidí casar-s’hi. Llavors, però, la Falange li insistí que havia de demostrar que no tenia sang jueva. Segurament, gràcies als contactes de la seva família, passà el tràmit sense dificultats”.

El llibre de Magdalena de Quiroga revela una altra dada interessant. “El 1942 –apunta l’autora–, tal com havia fet amb altres països, el Führer també demanà al govern espanyol un cens de jueus i xuetes mallorquins per tal de deportar-los a un camp de concentració. No se sap a quin percentatge de la població podia afectar la mesura. Tanmateix, gràcies a la intervenció del bisbe Josep Miralles, aquell llistat no s’arribà a enviar”. Mentrestant, les autoritats nazis a les Illes no afluixarien el seu control social. El 1937 el consolat alemany a Palma ja havia investigat el prestigiós arquitecte Guillem Forteza Pinya (1892-1943) per ser un “semita” intel·lectual i políticament destacat.

Cargando
No hay anuncios
El mite de la ‘raça ària’

La història del mite de la ‘raça ària’ es pot resseguir en el llibre de la germanòfila catalana Rosa Sala Rose Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003). Sala recorda que la recerca de la suposada estirp impura s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit antisemita d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les ‘races’ humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien descendents dels jueus. Es tractava d’un col·lectiu que des de temps antics tenia mala fama en ser considerats els responsables de la mort de Jesús.

 Abduïda pels seus prejudicis, la Il·lustració preferí desplaçar les arrels de la ‘raça ària’ de l’Orient Mitjà a l’Índia. A principi del segle XIX el filòsof alemany Schlegel ja encunyava el terme ‘ari’. Ho feia a partir d’una paraula d’origen sànscrit (la llengua sagrada de l’Índia), que significa ‘noble’. Més endavant l’antropologia dictaminaria que els aris no eren originaris de l’Índia, sinó del nord d’Europa. Es tractava d’una teoria especialment seductora per a una nació com l’alemanya, que, a diferència d’altres països europeus, no disposava d’un passat gloriós nacional amb el qual identificar-se. 

 El 1935, el número dos del règim nazi, Heinrich Himmler, ja fundava el departament d’Herència Ancestral Alemanya (l’Ahnenerbe), amb l’objectiu de trobar evidències del passat germànic que justificassin la supremacia de la ‘raça ària’. Les excavacions, però, en sòl alemany deixaren molt a desitjar. Resultava paradoxal que el major grau de civilització no s’hagués assolit a l’Europa septentrional, suposat territori autòcton dels aris, sinó a les costes mediterrànies. Hitler, però, trobà en la climatologia una explicació a tot plegat. “Els germànics –consignà– necessitaven un clima assolellat per desenvolupar les seves capacitats. Fou a Grècia i a Itàlia on l’esperit germànic va trobar el primer territori favorable per al seu floriment”.

Amb el nazisme prengué força el prototip d’home ari, que havia alimentat el nacionalisme alemany de final del segle XIX. Se li atribuïa una cabellera rossa, ulls blaus, pell blanca i estatura alta. Curiosament Hitler i els seus generals estaven lluny d’aquest perfil. Els ideòlegs del Tercer Reich, però, asseguraven que el mite ari es projectava en un futur ideal. Defensaven la tesi que aquella raça ‘superior’ s’havia vist corrompuda per les successives mescles de sang produïdes al llarg dels segles. Per tal de recuperar-la, es promulgaren lleis racials i mesures d’eugenèsia. Fins i tot països neutrals durant la Segona Guerra Mundial com Suècia també les aplicarien.