De la Mallorca agrícola a la turística en dues generacions: la història d'una família d’Artà

E l 2015, havent-se jubilat com a director d’hotel, l’artanenc Guillem Garau Amorós, de 75 anys, va tenir la necessitat de preservar la Mallorca preturística de la seva infància en el llibre A foravila antany (El Tall Editorial). “Amb un mal de cor terrible –diu– vaig entrevistar pastors, amos de possessions, amitgers i altres testimonis d’un món que estava desapareixent”. Un d’aquests testimonis de paraules, eines, costums i oficis perduts va ser la seva mare, Magdalena Amorós Ginard, que avui, a 104 anys, encara manté el cap ben clar. “Jo –recorda sota la mirada atenta del fill– vaig néixer el 1921 a Artà, a foravila, a la finca de Can Capblanc. Som pubilla. Els meus pares eren pagesos”.

En produir-se l’aixecament militar del juliol del 1936, Amorós tenia 14 anys. “Deien que en tres dies tot ja s’hauria acabat, però haguérem de patir una guerra que durà tres anys. Aquí els falangistes tingueren molta de ‘matera’. Passaven gust de matar, a uns per temes ideològics, a uns altres per enveges i a d’altres per deutes pendents. Amb tot, no en mataren tants com en altres municipis”. Qui va ser a temps de fugir d’aquella repressió va ser el ‘batle Boira’, Gabriel Garau Caselles, que s’exilià fins als seus darrers dies a França després de passar per Menorca i Barcelona. El 31 d’agost del 1936 hi hagué 11 morts i 3 ferits provocats pel ‘foc amic’ de l’aviació italiana, que havia arribat a Mallorca per frenar el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo a Portocristo. L’esquadra de Mussolini va llançar dues bombes sobre Artà per equivocació pensant que encara no estava sota control dels insurrectes.

Un món d’oralitat

“Durant la guerra –apunta l’artanenca– els insurrectes obligaren els meus pares, igual que la resta de pagesos, a donar-los tot el que tenien, fos blat, conills o bísties. Tot havia de ser per la pàtria”. En acabar la guerra, la por s’apoderà del poble. El desembre del 1941 la possessió de l’Alqueria Vella acollí un dels 26 camps de concentració que hi hagué a l’illa. Fou el darrer a tancar el desembre del 1942. Al llarg de tot aquest temps hi passaren més de 1.400 reclusos. “Al carrer i a foravila estaven prohibides les reunions a partir de dues persones per evitar qualsevol mena de conspiració. Al poble, tanmateix, quedàrem només les dones, els nins i la gent gran. Els homes d’entre 21 i 38 anys els enviaven a fer de soldat a Palma o a lluitar a la Península. Record mares plorant en veure’ls partir. En rebre una carta del front, passaven pena que fos la darrera abans que els matassin”.

Gràcies al camp, la família d’Amorós va poder sobreviure als coneguts ‘anys de la fam’ de la postguerra. Foren temps de moltes restriccions i d’estraperlo, el negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat i que es venien a preus abusius. “A casa –recorda Amorós– no ens faltà res mai. Teníem figues, patates, moniatos, garroves, conills, galls, porcs i una cabra que ens donava llet. Compràrem una màquina per fer fideus amb el blat que molíem d’amagat de nit. Cada mes anàvem a una botiga del poble a cercar el que ens pertocava amb les cartilles de racionament [estigueren en funcionament fins al 1952]”.

Uns anys després de la fi de la guerra, la por es dissipà i tornaren les reunions. “Als vespres o els dies que plovia organitzàvem unes bones rotlades amb als veïns. Mentre uns feien llata i altres, cordeta, parlàvem de com ens havia anat el dia i també llegíem rondalles. Ens ho passàvem molt bé. Avui per culpa de la televisió i dels mòbils s’ha perdut la màgia de l’oralitat”.

L’artanenca seguí les passes dels pares. “Excepte llaurar, he fet de tot: espolsar ametles, entrecavar, sembrar, menar una bístia, munyir vaques... El 1947, a 25 anys, em vaig casar amb un veí, que també feia de pagès. Ho celebràrem d’una manera molt austera. Férem ensaïmades i xocolata per als nostres familiars, que ens vingueren a visitar de manera escalonada durant tres diumenges seguits. Com que jo era pubilla, amb el meu home ens instal·làrem a viure a la finca dels meus pares. El 1951 arribà el primer fill, en Guillem, i el 1956, el segon, en Toni”.

Orgull de foraviler

A partir dels anys 60, amb el boom turístic, foravila d’Artà, igual que el de Capdepera i Son Servera, s’anà buidant. “Molta de gent –assegura Amorós– partí a fer feina al sector de la construcció i de l’hostaleria de Cala Rajada i Cala Millor. Jo també vaig voler aquell futur més falaguer per als meus dos fills”. Guillem ho confirma. “A 15 anys, als vespres, ella em va posar a estudiar anglès amb un jove del poble que feia de conserge en un hotel de Cala Rajada. I al cap de tres mesos ja vaig entrar al seu hotel a fer de grum. Mentrestant, també vaig estudiar comptabilitat i alemany per correspondència. El francès l’havia après a l’escola. El 1993, a 42 anys, vaig ascendir a director d’hotel. La mateixa trajectòria tingué el meu germà petit”.

En aquest punt, la mare fa la següent observació: “A mi no em feia gens feliç que els meus dos fills deixassin foravila per anar a treballar a la costa. Però en veure’ls vestits de grum ho vaig ser. Anaven impol·luts. Jo, en canvi, havia fet feina dins la brutor. En Guillem, que fou el primer que es dedicà a l’hostaleria, cada mes ens entregava el que guanyava. Eren uns doblers que ens anaren molt bé sobretot per pagar les medicines de ma mare, que llavors estava malalta”.

A Guillem li costà deslligar-se de la Mallorca rural de la seva infància. “A l’hivern vaig continuar fent de foraviler. Ajudava mon pare. Ell feia el solc amb l’arada i jo hi posava les faves i l’adob. Fins al final dels anys 70 el meu DNI posava ‘agricultor’ en l’apartat de ‘professió’. Tot i que ja feia feina en un hotel, no ho vaig voler canviar perquè em sentia ben orgullós dels meus orígens. Considerava que treballar a l’hostaleria era una manera de progressar, de fer doblers. Jo, però, estimava molt el camp, era el que havia mamat de petit”. L’artanenc recorda una anècdota ben divertida: “A 18 anys vaig acompanyar a Londres el propietari de l’hotel on treballava. Li havia de fer d’intèrpret. A l’aeroport, en veure que el meu DNI posava ‘agricultor’, l’agent de la duana es pensà que jo era un immigrant il·legal. Poc li importà el meu bon nivell d’anglès. Vaig haver d’anar a cercar el meu superior per tota la sala perquè li fes entendre que estava equivocat”.

La venda de foravila

El pas de la Mallorca rural a la turística es produí per inèrcia. “A foravila –afirma Guillem– la gent veia que, a causa de la competència de l’exterior, tot havia baixat de preu: les ametles, les garroves, la llet, els porcs... Per tant, l’arribada del turisme es va veure com una bona alternativa a un món ancestral que estava en fallida. Deixàrem enrere una vida de supervivència i n’abraçàrem una altra de més còmoda, amb feines a cobro de vuit hores diàries i pagues mensuals. Mon pare també l’acabà abraçant. Amb la moto se n’anava fins a Canyamel a fer de jardiner a unes pistes de tennis”.

Malgrat els beneficis que li reportà, el jove artanenc feu aquell trànsit amb molta de melangia. “Era com veure morir un padrí malalt que t’ha cuidat tota la vida i a qui has estimat molt, però saps que la seva mort és llei de vida. Antigament les finques estaven netes com una patena. Les famílies es passaven tota la setmana eixermant. Els feia vergonya que algun veí veiés que tenien males herbes a ca seva. Tot havia d’estar ben llaurat i ben curiós. Això era una feinada que les noves generacions no estiguérem disposades a mantenir”.

El 1986 l’entrada d’Espanya a la UE possibilità la lliure circulació de capitals i persones dins l’espai europeu. A partir dels anys 90, sense cap normativa que limitàs la compra massiva de cases a estrangers, es donà el sus a la despatrimonialització de foravila d’Artà. “A diferència d’altres zones de Mallorca –apunta Guillem–, moltes terres del Llevant són ‘mal planes’ i no es podien conrear amb maquinària per fer-les rendibles. Llavors la majoria de pagesos s’estimaren més vendre-les pel triple del seu preu real als alemanys rics que començaven a venir a Mallorca. Era una possibilitat que mai no s’haurien imaginat. Els doblers que en tragueren els permetien a ells assegurar-se unes bones velleses i als seus fills, un bon coixí econòmic. No va ser un tema de cobdícia humana, sinó d’anar amb el signe dels nous temps”.

Quatre dècades més tard, enguany l’artanenc s’ha trobat en la mateixa tessitura. “He venut a uns alemanys la finca familiar de Can Capblanc. Part dels doblers els he donat als meus tres fills. En comptes que la venguessin ells quan jo morís, ho he fet jo per llevar-los problemes. A 75 anys, ja no tenc forces ni mitjans per poder-la cuidar com cal. No ha estat una decisió gens fàcil. He hagut de fer un dol per assumir la pèrdua d’un patrimoni que els meus avantpassats aconseguiren fer amb molta de suor”. Asseguda a un costat, madò Magdalena, la mare, de 104 anys, es manté atenta. “Em fa pena –assegura amb resignació– que hàgim abandonat el camp. No queda, però, més remei que adaptar-nos a aquest nou món”.