Tant Ceuta com l’habitatge

Quan aquests dies viatges pel Marroc, tard o d’hora la conversa arriba a Espanya. A Ceuta, a la frontera, a les persones que la varen travessar, a les que intenten travessar-la i també, i especialment, als polítics que ho converteixen en un motiu de confrontació per a una batalla en què, com totes, l’objectiu és acabar amb l’adversari. És curiós comprovar que els marroquins s’adonen de la guerra política. I segur que no tenen tots les mateixes opinions sobre la immigració ni sobre Espanya. Però sí que hi sents una cosa que no necessita gaires explicacions: la gent vol viure tranquil·la i tenir una vida millor. Alguns ho aconsegueixen al seu país; d’altres no hi troben les condicions per quedar-hi i se la juguen per cercar oportunitats a fora. És una aspiració humana, no és un exotisme.

Aquesta realitat queda sovint sepultada pel renou polític. Ceuta deixa de ser un lloc on arriben persones en circumstàncies difícils i es converteix en un escenari des del qual disputar el poder a Madrid. La dreta i l’extrema dreta han fet de la immigració una eina recurrent per desgastar el govern de Pedro Sánchez. El debat sobre què ha de fer l’Estat queda contaminat per la pregunta, molt més prosaica, de a qui beneficia electoralment el conflicte.

Això no eximeix el govern socialista de les seves responsabilitats. Governar vol dir també gestionar les fronteres, garantir els drets humans, coordinar-se amb el Marroc i oferir respostes que no es limitin a reaccionar quan esclata una crisi. Fiscalitzar l’executiu és necessari, però aprofitar qualsevol situació per alimentar la por i obtenir rèdit partidista és una altra cosa.

Ara, però, a Espanya l’habitatge disputa a la immigració el protagonisme de la confrontació política. És comprensible perquè no poder pagar un lloguer o no tenir una casa afecta directament la vida quotidiana. D’un temps ençà és una angoixa que travessa generacions i posicions ideològiques. Ara, la dreta i l’extrema dreta, que fins i tot havien duit Ceuta al Parlament balear, tenen en l’habitatge un terreny de batalla que pot desgastar més el seu adversari i han girat el canó.

En tot cas, la crisi habitacional no ha aparegut de sobte. Fa anys que s’acumulen els senyals d’alarma i el govern de Sánchez també mereix retrets per no haver actuat amb més determinació. Que ara impulsi mesures no esborra el temps perdut. I que l’oposició les combati no demostra que tingui una alternativa capaç de garantir l’accés a un habitatge digne. A les Balears la dreta no ha fet res en aquest sentit.

Potser Ceuta i l’habitatge tenen més en comú del que sembla: tots dos plantegen qüestions de drets i de possibilitats de construir una vida estable. Però massa sovint la política els tracta com a instruments per fer caure l’adversari. Potser per això, quan ets al Marroc i penses o parles amb algú sobre Espanya, tens per segur que convé escoltar més i cridar menys. La gent no viu per alimentar els titulars dels partits. Viu per tirar endavant.