I la llibertat tampoc ens farà lliures

En contra del que solen pensar sobre ells mateixos, la majoria d’artistes d’art urbà són del tot innocus. Alguns, però, plantegen excepcions, com la persona o les persones que s’han dedicat a estampar façanes i parets de Palma amb aquesta pintada que veim a la foto: “Tourismus macht frei”, diuen les tres paraules que la formen. Es tracta d’un joc de paraules –macabre, s’ha d’admetre– amb una altra inscripció, tristament cèlebre, que s’exhibeix en un rètol de ferro forjat a l’entrada del camp nazi d’Auschwitz: “Arbeit macht frei”, diuen les paraules que es poden llegir allà. És a dir, “La feina us farà lliures”. Posada al portal d’un camp que oficialment era de treballs forçats, i que a la pràctica era d’extermini (sobretot ho va ser el seu camp associat de Birkenau, també anomenat Auschwitz II), aquesta frase és un sarcasme. Pitjor encara: és un exercici de crueltat, una burla gratuïta i atroç cap als milers de persones que van entrar allà com a presoneres i que ja no n’havien de sortir vives. La feina us farà lliures, els deien com a salutació, sabent que la manera més freqüent que tindrien de matar-los seria fent-los fer feina en condicions subhumanes. Avui dia, Auschwitz i Birkenau són museus de la Segona Guerra Mundial que documenten i exhibeixen la barbàrie nazi, visitats per grups d’escolars i de turistes, amb el propòsit que la conservació i la transmissió de la memòria de l’horror ens ajudi a tots plegats a no permetre que es reprodueixi. Per desgràcia, veient i escoltant els discursos oprobiosos que tornam a sentir avui dia, amb partits que es declaren hereus del feixisme i que tornen a demanar deportacions massives, hem de reconèixer que les polítiques de memòria històrica, o de memòria democràtica, no han estat tan efectives com voldríem. L’estupidesa humana, i la maldat pura i simple, existeixen i són més poderoses del que sovint estam disposats a creure.

Tornant a la pintada que recull la fotografia d’Isaac Buj, es tractaria d’un sarcasme damunt d’un altre sarcasme. “El turisme us farà lliures”, en seria la traducció, i de seguida es poden expressar suspicàcies: és una pintada turismòfoba? És lícit fer a les parets de Palma (una ciutat literalment rendida al turisme alemany) una pintada en alemany que d’alguna manera vincula el turisme amb l’Holocaust i els crims de guerra nazis? A qui va dirigida la pintada, als turistes o als residents? Qui serà més lliure gràcies al turisme, segons el sentit de l’humor d’aquest artista o artistes urbans? La pintada ens torna a posar davant de l’inesgotable debat sobre si cal posar límits o no a l’humor i a la llibertat d’expressió, què es considera o no de mal gust, què és ofensiu i què no, etc.

Amenaça passivoagressiva

Per ventura, més que llegir-la com una manifestació de suposada turismofòbia, hauríem de llegir-la des dels paràmetres de la turismofília. Els partidaris del turisme de masses insisteixen sovint en una argumentació basada en l’amenaça passivoagressiva, que es pot resumir així: si no fos pel turisme, què faríeu? El turisme és, de lluny, l’activitat econòmica més important de les Balears, i, per tant, en depenen molts llocs de feina directes, i també molts d’indirectes. Per a la gran majoria de la gent, el lloc de feina és l’única font d’ingressos de què disposa, i els ingressos de cadascú (avui dia, molt majoritàriament escassos i precaris) són els que permeten un cert grau de capacitat d’autonomia personal en una societat capitalista com la nostra: allò que solem anomenar llibertat. Per tant, d’acord amb l’argumentació de l’amenaça passivoagressiva, el turisme ens dona feina que ens dona ingressos que ens donen llibertat. Aleshores arribaríem a la conclusió que, per a aquesta gent, la nostra llibertat depèn del turisme. En depèn directament. De fet, segons ells la raó de ser d’aquestes Illes és ser destinació turística: això no és cap exageració, ho hem sentit en multitud d’ocasions, no tan sols en boca d’empresaris del sector, sinó també de molts dels nostres representants públics, i també d’una quantitat no precisament escassa de conciutadans que s’hi avenen, capbaixos.

Fa sis o set anys, a una fiscal general de l’estat espanyol se li va sentir dir en un discurs que no era la llibertat la que fa lliures els ciutadans, sinó la llei. Ningú va exigir que dimitís o que fos destituïda, i això que s’equivocava greument: no era tampoc la llei allò que ens ha de fer lliures. Ens ha d’alliberar el turisme.