L’honor de convertir-se en Joan Mas i Dragut

PollençaCada estiu, abans que comenci la Patrona, Pollença viu una altra cita marcada al calendari: l’elecció dels càrrecs del Simulacre de Moros i Cristians. Més de 4.300 persones han participat enguany en una votació que decideix qui donarà vida als personatges més emblemàtics de la festa i que, amb els anys, s’ha convertit en molt més que un simple recompte de paperetes. És el moment en què el poble tria qui assumirà la responsabilitat de representar una de les seves tradicions més estimades.

De fet, els jardins Joan March es varen omplir de candidats, familiars i veïns pendents d’una pantalla que actualitzava el recompte en directe. L’espera es va fer llarga, entre nervis, abraçades i també alguna broma per rebaixar la tensió. Miquel Alfonsín –finalment l’abanderat–, encara recorda com intentava arrencar un somriure als altres candidats: “Almenys esper que la família ens hagi votat”.

Daniel Pérez seguia el recompte amb prudència. L’any passat havia quedat a només sis vots de convertir-se en Joan Mas i sabia que qualsevol diferència podia capgirar-se fins al final. “Els meus amics em deien que ja estava fet, però jo no m’ho acabava de creure”, recorda. No va començar a assumir que seria ell fins que el resultat ja era pràcticament irreversible.

A pocs metres, Rafel Morro vivia una realitat ben diferent. Durant bona part de la nit es veia lluny de la primera posició. “Ja ho donàvem per impossible”, admet. Però les darreres paperetes encara havien de decidir-ho tot. “Va ser qüestió de cinc o deu segons. De cop passes de pensar que no ha pogut ser a veure el teu nom al capdamunt”.

Quan el recompte es va tancar, Daniel Pérez era el nou Joan Mas i Rafel Morro, el nou Dragut. Dos noms que, a partir d’aquell moment, quedarien units a la Patrona d’enguany.

La segona oportunitat

Per a Daniel Pérez, l’elecció tenia un significat especial. La derrota de l’any passat li va deixar un regust agredolç. Quedar a només sis vots del càrrec era prou a prop per imaginar-ho i prou lluny per haver d’esperar una altra oportunitat. Però no va renunciar al seu objectiu. Al contrari. Va decidir acabar de confeccionar el vestit de Joan Mas encara que no hagués estat elegit. “Vaig pensar que, si algun any sortia, almenys ja el tindria preparat”.

Enguany el resultat ha estat molt diferent. Amb més de 1.300 vots, ha rebut un suport molt superior al de l’any passat, tot i que assegura que encara avui li costa entendre què ha canviat en només dotze mesos. El que sí que té clar és que aquests dies ha descobert fins a quin punt la seva trajectòria personal també ha pesat en la decisió de molta gent. Treballa en una escoleta i, quan hi va tornar després de les eleccions, els infants li havien preparat una sorpresa. També hi ha hagut antics pares que l’han aturat pel carrer per dir-li que havien anat a votar perquè havia estat monitor dels seus fills. “Són coses que no esperes. Et fan molta il·lusió”, diu.

Rafel Morro també reconeix que encara està assimilant el que significa ser Dragut. Explica que el moment en què realment va entendre la dimensió del càrrec no va ser durant el recompte, sinó els dies posteriors: “La gent gran t’atura pel carrer només per felicitar-te. És quan t’adones de la responsabilitat que tens”.

Una campanya que dura tota la vida

La campanya, en realitat, comença molt abans que s’obrin les urnes. A Pollença, la campanya dura tota la vida. Els candidats no només es presenten amb un nom i una fotografia. Es presenten amb una trajectòria. Amb els anys compartits amb els veïns, la feina, entitats, amistats o les generacions d’infants que han vist créixer. “La gent et coneix de tota la vida”, resumeix Morro.

Pérez hi coincideix. Explica que moltes de les mostres de suport rebudes no tenen tant a veure amb una campanya electoral com amb les relacions construïdes al llarg dels anys. Quan algú li diu que l’ha votat perquè havia estat monitor dels seus fills o perquè el coneix des de sempre, entén que aquestes eleccions van molt més enllà d’una candidatura. Potser és aquesta la singularitat d’uns càrrecs que difícilment s’entendrien fora de Pollença. Ningú no es presenta per ser més protagonista que ningú. Es presenta perquè estima una festa que ha viscut des de petit i perquè aspira a representar-la de la manera més fidel possible.

“A Pollença no es disfressen, es vesteixen” és una frase que es repeteix sovint entre els pollencins i que resumeix una manera d’entendre la festa. El vestit no és una disfressa. És una peça que forma part de la tradició i que molts confeccionen durant mesos. Morro ha treballat fins al darrer moment en els darrers detalls del seu, mentre que Pérez el tenia pràcticament acabat des de l’any passat.

Daniel Pérez també desfà una idea que molta gent de fora té sobre el personatge de Joan Mas. Explica que el seu vestit és exactament el mateix que el de qualsevol cristià que participa en el Simulacre. “L’única diferència és que Joan Mas du l’espasa i l’escut”, assenyala. El protagonisme no el dona un vestit diferent, sinó el paper que representa durant la batalla.

Enguany, a més, el Simulacre incorpora una rèplica de l’escut de Joan Mas i un nou joc d’espases, elaborats amb l’objectiu de preservar les peces originals sense renunciar al rigor històric. Són petits detalls que expliquen fins a quin punt Pollença cuida una representació que considera part del seu patrimoni.

Juntament amb Daniel Pérez i Rafel Morro, també representen la festa Marc Llompart com a lloctinent, Miquel Alfonsín com a abanderat i Toni Cànaves Llobeta, Biel Bauzà Manresa, Martí Cladera Cifre i Tolo Villareal Polar com a Ajuntament Vella. Amb el Simulacre acabat, tots preveuen tornar a la rutina. Però els càrrecs quedaran per sempre lligats a aquella edició de la Patrona. Amb el pas dels anys, els pollencins no només recorden la festa. També recorden qui va ser el Joan Mas, qui va ser el Dragut i les persones que, durant unes hores, varen assumir la responsabilitat de representar tot un poble.