PalmaLa primera novel·la de Jorge Dezcallar (Palma, 1945), Espía accidental (La Esfera de los Libros), té com a escenari Síria i el conflicte bèl·lic que ha destrossat el país. Admet el diplomàtic que ha escrit una història de ficció sobre realitats que coneix bé per l’experiència com a director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), ambaixador d’Espanya al Marroc, davant la Santa Seu i als Estats Units, i sobretot pels vuit anys com a director general de Política exterior per a l’Àfrica i l’Orient Mitjà del Ministeri d’Afers Exteriors.
Heu escrit Espía accidental per posar el focus en conflictes que no s’acaben, el de Síria i els de l’Orient Mitjà, amb tots els interessos que hi conflueixen?
— El que he fet és inventar una història d’espies del CNI, del tot fictícia, però sobre aquest panorama, que és ben real, de l’enfrontament entre Israel i l’Iran damunt la terra de Síria. La guerra hi continua, són 6 milions d’expatriats, 6 milions de desplaçats interns, mig milió de morts. És terrible. Vull contribuir a explicar el rerefons del que passa a Síria, per què lluiten, per què això no s’acaba, quins són els valors i les creences de la població, com ens veuen. I vull ajudar la gent a comprendre per què hi ha tantes persones disposades a posar una bomba a una mesquita i a immolar-se.
Us situau en una zona que és cruïlla d’interessos estrangers i interns de cada país. D’això, com se’n surt?
— Síria és un país destrossat. Ha perdut el 90% del PIB, no hi ha res que marxi. Es calcula que si la reconstrucció de l’Iraq eren 180.000 milions de dòlars, la de Síria superarà els 250.000 milions, una barbaritat. És per això que, ara que els americans s’han retirat, hi ha països que hi volen ser, sobretot els russos, molt interessats que no es faci una pau contrària als seus interessos i a participar en la reconstrucció. A Síria, també per les divisions internes, hi ha motius més que suficients perquè sigui una olla bullent en la qual fiquen el cullerot els americans (cada vegada menys), els russos, els iranians, els turcs, tothom. Si no hi fossin, probablement la capacitat de lluitar dels sirians s’hauria exhaurit. Ja no hi hauria guerra.
Hi insistesc: què creis que s’hi pot fer?
— S’hauria de fer un embargament d’armes a tot Síria, i no es fa. S’hauria d’evitar que les tropes estrangeres hi fossin presents. Deixar tranquils els sirians i ajudar-los a arribar a una pau, això sí que es podria fer i tampoc no es fa. Hi ha hagut intents, reunions a Ginebra, a Alma-Ata, unes d’afavorides pels americans, altres per l’ONU, altres pels russos, però no s’arriba a res.
A la novel·la, els EUA tenen poca força a Síria. Fiquen el cullerot cada vegada menys a la zona, deis.
— Si he deixat els americans en un segon pla és perquè hi estan. Volien retirar-se de l’Orient Mitjà perquè ja hi han fet les quatre coses que volien: garantir-se el petroli en quantitat i preu assumibles –ara ja tenen autosuficiència amb Shell–; evitar-hi l’entrada dels soviètics –ja no existeixen i els russos no tenen la mateixa influència global–; garantir la seguretat d’Israel –amb els 39.000 milions per deu anys que els donà Obama es defensaran sols, i més amb els acords d’Abraham; i es volien assegurar contra el terrorisme –des del 2014 no han tingut cap atemptat islamista en territori americà. Havien de partir de l’Afganistan, el poble americà ho demanava, però l’execució ha estat nefasta.
Quines conseqüències pot tenir aquesta retirada?
— S’ha fet tan malament que tindrà conseqüències tant per a la presidència de Joe Biden com per a la imatge dels americans. També, sens dubte, per a la imatge de la democràcia. La democràcia al món està de retirada. Cada vegada hi ha menys països que siguin plenament democràtics i més d’autoritaris.
Es diu sovint que el món va canviar després de l’11-S, fa 20 anys. Vós havíeu començat dos mesos abans com a director del CSID (després CNI). Què creis que és el més important del que va canviar en el panorama internacional amb els atemptats d’aquell dia?
— El 2001, els EUA eren la potència hegemònica única al món. De les tres grans ideologies del segle XX, el feixisme havia estat aniquilat el 1945, el comunisme havia desaparegut per la seva ineficàcia econòmica el 1991, i va quedar el liberalisme. La nostra ideologia es demostrava com a predominant arreu. D’aquest somni, ens en vàrem despertar bruscament amb els atemptats de l’11-S. Els americans constataren que eren vulnerables i el món també se n’adonà.
Parlau del pes dels EUA. Quin és el d’Europa?
— Aquí Europa hi té un drama: allò que passa a l’Orient Mitjà afecta Europa, però no té capacitat per influir-hi, excepte en termes econòmics. De l’Orient Mitjà ens n’arriben refugiats, terrorisme, inestabilitat i, en canvi, no podem fer-hi res, allà. No tenim capacitat perquè no tenim una política exterior comuna, ni una política de defensa comuna, no tenim capacitat de fer una projecció militar fora de les nostres fronteres i no ens prenen seriosament. Som, com sempre s’ha dit, el gegant econòmic i el nan polític.
El poder de l’Afganistan en mans dels talibans demostra aquesta pèrdua de pes de les forces occidentals a la zona?
— Allò que demostra és la impossibilitat d’exportar models occidentals a societats que no estan preparades per rebre’ls. Són societats amb tradicions alienes als nostres valors. Ara seria impossible adoptar per unanimitat la Declaració Universal dels Drets Humans com es va fer el 1948. Ara no hi hauria unanimitat. El món és més plural i, per tant, més complex. Si xerrau amb un xinès us dirà: “I per què la democràcia està per damunt de l’autoritat?”, “Confuci no diu això”. I si xerres amb un àrab... Jo ho he fet amb el rector de la universitat d’Al-Azhar al Caire, la més important del món àrab, i em deia “per què la religió s’ha de restringir a l’espai privat i no ha d’estar a l’espai públic?”. Es demanen què vol dir igualtat de gènere. “L’Alcorà diu que la dona hereta la meitat que l’home”. “Declaració de Drets Humans? I la nostra manera d’entendre’ls?”.
Amb això què voleu dir, que no s’hi ha de fer res?
— Vull dir que Occident ja no pot imposar les normes de funcionament al món. Ens hem avesat a imposar els nostres valors, i ara ja no s’imposen, els altres països no els accepten. Això és el que passa a l’Afganistan: volem dur una democràcia –un país centralitzat i operatiu– a un món feudal, de senyors de la guerra i de tribus. A mi m’horroritza el que està passant amb les dones a l’Afganistan, però si els soldats afganesos no defensen les seves dones, filles, mares i germanes, per què hi han d’anar els americans a defensar-les?
No sé què dir.
— Jo vull dir que el món és més complex, més variat, més ric, però molt més complicat. Ens podem demanar fins on ha d’arribar la tolerància amb els que pensen diferent. Si agafes el problema de la igualtat de gènere, fins on hem d’arribar? Si jo dic que vull imposar les meves creences i els meus valors a un d’aquests països, em diuen que som un racista, un supremacista blanc. Haurem d’arribar a una negociació perquè, a més, la Xina ofereix ara un model de governança alternatiu al que ha regit el món des del 1945, que és el liberalisme, la democràcia i l’economia de mercat. Els xinesos ofereixen un model que és autoritari, de capitalisme d’Estat. Haurem d’arribar a una avinença.
Arribats a aquest punt, es pot parlar d’educació?
— Nosaltres pensam que els hem d’educar en aquest sentit, i ells a nosaltres també. Es demanen, per exemple: per què a tot el món l’individu no s’ha de sacrificar pel grup? O per què tothom no pensa que el principi de la meritocràcia i de l’autoritat, que és el confucià, ha de dominar sobre el del vot lliure? En el passat, els europeus hem explotat tot Àfrica i tot l’Orient Mitjà, quasi tot el món. Hi dúiem els nostres valors, i si ara ja no els accepten és perquè no comandam. L’Anglaterra de la reina Victòria tenia el 70% del PIB mundial i podia imposar. Ara no podem imposar. El 65% del PIB mundial és a l’Àsia de l’Indopacífic. Ja no tenim capacitat per imposar les nostres idees. I quan intentes imposar-les, en favor dels drets humans, et diuen que ets un imperialista fastigós.
Vós que coneixeu bé l’Àfrica, el cap de setmana passat a les Balears arribaren centenars de persones en pasteres. Com ho analitzau?
— És terrible, però la realitat és que vivim una revolució demogràfica. En l’època de Crist hi havia 200 milions de persones al món; l’any 1800, en l’època de Napoleó, n’hi havia 1.000 milions. S’havia multiplicat per cinc en 1.800 anys. El 1945 n’hi havia 2.500 milions. Enguany som 7.600 milions. La gent que tenim ara 75 anys hem vist com la població del món s’ha triplicat. D’aquí al 2050,encara creixerà amb 2.000 milions més; llavors sembla que començarà una estabilització. I d’aquests 2.000 milions, 1.300 milions seran a l’Àfrica. Vull dir que l’època de les migracions només ha començat, perquè l’Àfrica no serà capaç de donar menjar i feina a 1.300 milions més de persones. Per molt que es desenvolupi, crear llocs de feina per a 1.300 milions de persones més en 30 anys és molt difícil.
En sou pessimista.
— Hi ha un altre problema: l’encalentiment global afectarà especialment zones de l’Àfrica i produirà emigrants ecològics. Ara són relativament pocs, però augmentaran quan allà les condicions de vida es compliquin. En som pessimista: l’Àfrica és un continent amb moltes possibilitats, amb una capacitat de desenvolupament elevada, però el ritme de creixement de la població no es podrà sustentar, si més no a curt termini.
