L’art de no llegir (I)

PalmaLa lectura i els textos escrits no sempre han estat ben vists i acceptats per la filosofia com a fonts de coneixement i saviesa. Probablement, aquesta tendència que ha donat valor preeminent a la parla podria formar part d’una història alternativa de la filosofia que hauria de començar necessàriament parlant de Sòcrates, el gran orador d’Atenes, i hauria de fer referència a Plató, Diògenes de Sínope i la resta de filòsofs de l’escola cínica, com a figures més destacades de l’oralitat en el món antic.

A l’Atenes democràtica de l’estrateg Pèricles, l’oralitat conserva encara tot el seu prestigi gràcies als sofistes i a l’aplicació en els discursos polítics, però l’avanç de l’escriptura ja planteja entre els filòsofs la necessitat de sospesar els beneficis i els inconvenients d’elegir filosofar de paraula o per escrit. És un dilema que preocupa els filòsofs en un sentit pràctic, en el marc de la disputa que mantenen amb els poetes, i la seva aspiració a substituir-los en la funció ancestral d’educar la ciutadania, i també en un sentit més filosòfic, de pensar i anticipar les conseqüències polítiques i educatives que pot arribar a tenir la penetració de l’escriptura i la lectura en la societat grega. En aquest context, Sòcrates esdevé el màxim representant de l’actitud contrària a la lectura i l’escriptura. El seu rebuig prové de la idea que ni la lectura ni l’escriptura contribueixen al desenvolupament del pensament ni a l’educació dels ciutadans en els sabers comunitaris. Sòcrates creu en les virtuts de la transmissió oral del coneixement, en els beneficis de la parla i l’exercici mental que suposa memoritzar, com un estímul eficaç per activar la capacitat de pensar racionalment per un mateix, més enllà dels mites poètics. Sòcrates té el temor que si la filosofia posa els pensaments per escrit s’allunyarà de l’àgora i dels problemes de la ciutat, i perdrà la batalla contra els poetes i també tota la força subversiva i passarà a ser, ni més ni manco, que lletra morta i sense vida. Sòcrates defensa que la veritat només es manifesta en veu alta, que la lectura és incapaç de resoldre els dubtes que ella mateixa va despertant, perquè la lletra escrita sempre fa silenci. A més, la lectura és una activitat molt poc adequada per a un filòsof que fa de la filosofia una manera de viure, i que cerca la veritat a través del diàleg amb si mateix i amb la resta. Sòcrates es mostra coherent amb el seu pensament fins al punt de no voler deixar res escrit que pogués posar-lo en evidència.

El valor de la lectura

Plató salva Sòcrates de l’oblit, fent que sigui el principal protagonista dels diàlegs que escriu, i coincideix amb el seu mestre a posar en dubte el valor de la lectura, amb la voluntat d’advertir dels seus perills i reivindicar la superioritat moral i epistemològica de l’oralitat. Plató pensa que llegir no garanteix ser savi ni bona persona i que el diàleg socràtic és el camí més segur cap al coneixement virtuós. En un dels seus diàlegs de maduresa, el Fedre, conta que la parla sorgeix de l’interior de la persona i consisteix a posar en paraules les idees que veu l’ànima; en canvi, l’escriptura prové de l’exterior, és un aprenentatge que s’ha d’adquirir sense relació amb el coneixement vertader. Plató exposa les crítiques a l’escriptura a través del mite de Toth i Thamus (Ammó), al final del Fedre, des de la posició de l’autoritat política d’un faraó, després d’haver parlat a bastament sobre l’amor i criticat la retòrica sofística. En aquest mite, el rei d’Egipte, Thamus, desestima la proposta del déu Toth d’ensenyar l’art d’escriure i els seus poders per fer savi el seu poble perquè considera que és un saber aparent, de segon ordre, que no prové de l’ànima, ni proporciona autèntica saviesa, car només permet fer recordatoris, és a dir, repeticions mecàniques de signes alfabètics. Tampoc no és convenient que s’ensenyi perquè perjudicaria els alumnes, els convertiria en savis aparents d’un saber fals basat en opinions, i els duria a la desmemòria i l’oblit de la veritat que es troba oculta en el seu interior de manera innata, tot esperant ser recordada. Per a Plató, escriure és un passatemps allunyat de la vida, una distracció fútil semblant a “escriure dins l’aigua”, amb el benentès que si té alguna utilitat, aquesta apareixerà molt posteriorment, en el diàleg interpretatiu que el lector mantindrà amb el text.

Segons el filòsof atenès, els textos escrits són sabers imitatius, muts, còpies i representacions dels pensaments, per l’estil de les pintures, i, com elles, no responen preguntes; són, més bé, paraules mortes tancades en si mateixes que reclamen una hermenèutica que les faci intel·ligibles, i permeti escoltar la veu de l’autor. La consciència de les limitacions epistemològiques de l’escriptura i el convenciment que el diàleg és el gènere literari que conserva la parla més intacta du Plató a escollir la forma dialogada com l’instrument ideal de transmissió del coneixement i com a marca d’estil més característica de la seva filosofia.

En una de les cartes que Plató escriu, dirigida al tirà Dionís II de Siracusa, la coneguda com a Carta II, segueix la línia de pensament contrària a l’escriptura que hem vist, i aconsella el governant que no escrigui res en paper perquè pot desaparèixer ràpidament de la memòria, a la vegada que li recomana que destrueixi la carta, una vegada llegida i rellegida, llançant-la al foc. A continuació, fa una confessió personal molt sorprenent, li diu que mai ha escrit res, que no hi ha obres de Plató, que les que se li atribueixen són, en realitat, del jove Sòcrates. Aquesta confessió no encaixa gens amb la coneguda renúncia de Sòcrates a escriure, però podria fer al·lusió al fet que Plató utilitza Sòcrates com a portaveu, perquè no apareix directament a les seves obres. Malgrat els dubtes sobre l’autoria de la carta, no convé oblidar que si Sòcrates i el mateix Plató existeixen per a nosaltres i per a la filosofia és en gran mesura perquè són llegits. En sentit estricte, és just dir que, sense els lectors, les veus d’aquests dos grans filòsofs fa estona que restarien en silenci.

L’erudició de la lectura

Diògenes de Sínope es manté més fidel que Plató a Sòcrates i les seves ensenyances, a l’ús de la controvèrsia com a mètode oral de coneixement, i com a bon filòsof cínic de carrer, renuncia a l’erudició que proporciona la lectura i aposta per les accions, especialment per aquelles que subverteixen l’ordre establert, les convencions i tradicions socials i les lleis i normes escrites. A més, confia el pensament a la paraula més provocadora i desafiant, sempre elegint la més violenta i capaç de ferir i escandalitzar amb major intensitat i eficàcia. Diògenes posa en el centre de la filosofia la vida mateixa, viscuda lliurement, amb autarquia, sense lligams materials ni propietats, sense vincles polítics, ni tampoc responsabilitats socials ni familiars a atendre. En definitiva, Diògenes alça la veu contra la lectura perquè considera que representa una pèrdua de temps que desvia l’atenció del que realment importa, la vida real. Ho explica amb l’exemple d’una figa, donant a entendre que si preferís llegir a viure, seria el mateix que triar les figues pintades en comptes de menjar-se les d’una figuera. Aquesta aposta per allò real el du a rebutjar la lectura dels diàlegs de Plató.