L'art de no llegir (II)

PalmaEn el segle I, Epictet, influït per l’exemple de Sòcrates i Diògenes, renuncia voluntàriament a escriure i es dedica a l’ensenyança de l’estoïcisme a través de la seva pròpia escola, que estableix a Nicòpolis, al nord-oest de Grècia. Les obres que ens n’han arribat, L’Enquiridió i les Dissertacions, en realitat són converses transcrites pel seu deixeble Flavi Arrià, que manté habitualment amb els alumnes a classe, sense cap suport textual, en les quals tracta sobre com havien de viure estoicament si volien assolir la felicitat. El mètode d’ensenyança d’Epictet és oral i adopta la forma d’una diatriba, una discussió caracteritzada per la interpretació d’un paper impersonal per part del mestre i l’elecció d’un rival intel·lectual imaginari, com un déu, amb el qual manté un diàleg fictici, que acompanya sovint d’exclamacions i altres recursos retòrics, i també de gesticulacions exagerades i dramatitzacions.

Epictet i altres filòsofs de l’antiguitat que han transmès oralment els seus coneixements són perfectament conscients que han de facilitar la conservació de les lliçons i les ensenyances impartides, amb aquesta finalitat adopten estratègies mnemotècniques, una de les més comunes consisteix a usar un llenguatge poètic, introduint en el discurs versos, rimes, ritmes particulars, a més de repeticions i altres fórmules expressives.

Odi als llibres

En la filosofia moderna, l’il·lustrat Jean-Jacques Rousseau, sense renunciar a l’escriptura, és un dels màxims exponents d’una filosofia oposada a la lectura i els seus beneficis. Rousseau reflecteix els seus pensaments contraris a la lectura a diversos passatges de l’Emili, el seu tractat sobre educació. Així, en el llibre tercer, afirma que odia els llibres perquè “ensenyen a parlar del que no se sap” i perquè considera que no hi ha cap aproximació millor als fets que el mateix món i també perquè llegir no ajuda a pensar, de tal manera que “l’al·lot que llegeix, no pensa”, i, per tant, no aprèn ni adquireix nous coneixements. Anteriorment, en el llibre segon, Rousseau ja ha deixat dit que els llibres són una tortura per als infants i que no seran útils fins als dotze anys, perquè considera que és més important que aprenguin a expressar els desigs i sentiments i s’exercitin en l’art de parlar bé. En el llibre quart, el raonador, un filòsof que representa Rousseau, en la seva confrontació amb l’inspirat, un home de fe, confessa haver tancat tots els seus llibres, perquè no concep que el que s’ha de saber i s’ha de fer estigui escrit i perquè desconfia de les seves ensenyances i veritats, especialment la dels llibres sagrats, i proposa substituir-los pel contacte directe amb els homes i la naturalesa. S’aprèn més conversant amb els autors que llegint-ne els llibres. Per acabar, en el llibre cinquè continua les crítiques afirmant que “l’abús dels llibres mata la ciència”. Ho diu en el sentit de creure falsament que es pot donar per après i sabut allò que s’ha llegit. Rousseau acusa la lectura de desviar l’atenció i fer oblidar allò que és veritablement important per a la formació de l’esperit humà, que és viatjar i veure món. Creu fermament que per arribar a la veritat “no cal llegir, cal veure”, car és suficient observar amb els propis ulls les coses i acumular experiències.

L’art de no llegir té un altre defensor poderós, Arthur Schopenhauer. En l’assaig Sobre la lectura i els llibres, que es correspon amb el capítol XXIV del llibre Parerga i Paralipòmena, Schopenhauer contraposa a la manera de Rousseau pensar i llegir. És del parer que llegir estalvia el treball de pensar perquè “un altre pensa per nosaltres”. Segons Schopenhauer, aquell que llegeix molt va perdent a poc a poc la capacitat de pensar per si mateix i acaba repetint pensaments aliens que, tanmateix, no assimila bé. Contràriament al que es defensa avui dia, nega qualsevol valor pedagògic a la lectura, afirmant que no és útil per aprendre a escriure bé. També diu que l’activitat de llegir no és formativa en si mateixa, ja que no fa que el lector adquireixi cap qualitat de l’escriptor, tan sols aprèn a imitar-les, sense posseir-les de debò, i desapareixen tan aviat com les petjades a l’arena. Però Schopenhauer no està en contra de qualsevol lectura, sinó més bé de la lectura ininterrompuda i excessiva, d’aquella que no deixa espai ni temps per a la reflexió i que imposa els pensaments dels altres. Reivindica, en definitiva, l’art de no llegir, sobretot per evitar els mals llibres que fan perdre el temps, quan la vida és massa curta per dedicar-se a llegir llibres dolents. De la mateixa manera que posa en evidència l’absurditat d’aquells que compren molts de llibres i no tenen temps per llegir-los, denuncia una tendència literària molt negativa que consisteix en el fet que els lectors donen valor a obres contemporànies intranscendents i vulgars, mediocres i mancades de qualitat, que esdevenen perjudicials per a la salut, i deixen de banda per manca de temps, les lectures de les grans obres de totes les èpoques.

Llegir els clàssics antics

Tanmateix, Schopenhauer coincideix amb Michel de Montaigne a reivindicar la lectura dels clàssics antics. En el pròleg a la primera edició d’El món com a voluntat i representació escrit el 1818, Schopenhauer adverteix que escriu per a un grup molt reduït de lectors, als quals imposa dures exigències: llegir el llibre dues vegades per adquirir una visió de conjunt i una disposició d’ànim més favorable. També els posa la condició de llegir les dissertacions escrites anteriorment sobre el principi de raó suficient i sobre la visió i els colors, i sobretot conèixer la filosofia platònica i kantiana i estar familiaritzats amb el pensament hindú. L’alternativa que dona a aquells lectors que han comprat el llibre i no volen fer front a aquestes exigències és que el deixin de costat, i, concretament, els anima a posar en pràctica algunes accions absolutament hilarants que res tenen a veure amb la lectura, i els recomana que facin servir el llibre per omplir algun buit a la biblioteca, que el deixin damunt la taula d’alguna amistat femenina culta o que en facin una ressenya. En el segon pròleg de 1844, encara es mostra més radical, i reconeix que escriu per a si mateix, sense cercar l’aprovació dels altres. Així mateix, afegeix a les anteriors recomanacions que es llegeixin directament els filòsofs, sense intermediaris ni intèrprets perquè la seva doctrina només es fa transparent en les seves obres, i no es pot comprendre a través d’exposicions de segona mà. Finalment, en el capítol 5 del llibre primer, utilitza la metàfora del llibre del món, per referir-se a la vida real com l’autèntica lectura, amb la intenció de donar a entendre que l’art de viure és el millor llibre en què l’experiència es posa a l’abast del subjecte.

La filòsofa espanyola María Zambrano aporta un valuós testimoni a favor de l’oralitat, entès com a saber d’oïda. Podem llegir al principi de Claros del bosque (1977) l’analogia de les clarianes i les aules en què es va a aprendre d’oïda. Zambrano valora el saber d’oïda i la seva proximitat a la dinàmica que segueixen els pensaments, així el discurs sovint s’interromp i es deixa en suspens, com el viure mateix i els pensaments que apareixen i desapareixen en la seva discontinuïtat i incompletesa, i deixa senyals d’un pensar interromput i silenciós, obert a noves possibilitats.