Jubilats estrangers venen ca seva a les Illes perquè ja no hi viuen ni bé ni barat

PalmaDimarts horabaixa. Heleanor parla per telèfon amb la immobiliària quan rep l’ARA Balears a la seva casa de foravila, al terme d’Algaida. “Tenc molta pena, però hem decidit vendre. Sé que aquests dies, en penjar el cartell, ploraré, vam comprar a Mallorca fa nou anys i ens volíem jubilar aquí, però ara mateix no podem assumir tot el cost que això suposa. La nostra pensió no és tan alta i aquí la vida ha pujat una barbaritat”, explica. No hi ha manera que es deixin fotografiar davant la casa. “Pots posar el nostre nom, però acabam de firmar amb la immobiliària i ells s’encarregaran de tot, no volem problemes. I, sobretot, tenim ganes de girar full, perquè la decisió ha estat molt dolorosa”, comenta.

El relat d’aquesta britànica que ja venia a Eivissa i a Mallorca de ben jove, és la crònica d’una història d’amor amb les Balears que s’ha vist trencada per l’increment dels preus, però no només això. “Hem vingut molts d’estius i hiverns a les Illes, sobretot a Mallorca. Amb la pandèmia estàvem al·lucinats, era com un paradís. Però precisament va ser acabar i no podies anar a cap punt del litoral en tot l’estiu. Ja sé que som els de fora els que hem saturat les Balears, però tenim clar que això ja no es pot aguantar”, afirma.

Jason i Carol atenen l’ARA Balears per telèfon des d’Oliva, una població costanera propera a Gandia. El 2022 van comprar una planta baixa per 170.000 euros després de vendre casa seva, un pis gran amb terrassa al Carrer Llibertat de Palma. “Vaig arribar per treballar a Mallorca l’any 1986. Com a guia turístic vaig aconseguir estalviar, i l’any 2017 vam comprar amb Carol la nostra propietat. Estàvem contents. Però la vida ja s’havia encarit. He arribat a beure un tassó de vi per 100 pessetes, menys d’un euro, ara no te’n basten 3 o 4 i el servei és pèssim”, assenyala Jason.

A més, el Brexit ha acabat de complicar la situació dels més de 60.000 pensionistes del Regne Unit que es calcula que viuen a les Illes, el subsidi d’una part dels quals no s’ha actualitzat. “Encara som dels afortunats. Sí que ens ho actualitzen, perquè em vaig jubilar abans del 2021, però és igual. Si algú es pensa que tots els estrangers que vivim a Mallorca som rics, està ben equivocat. I les Balears, està clar, ara volen rics”, diu Carol. “La vida aquí [Oliva] és almenys un 20 o un 30% més barata i no necessitam grans luxes. Però viure a Palma sí que ho era, un luxe”, afirma.

Encara no és un fenomen generalitzat, “però cada vegada hi ha més casos”, apunta l’empresari i consultor immobiliari Pedro García. “Els no residents s’estan afegint als locals que ja havien començat a comprar per la Península, especialment aquell segment de persones que varen comprar pensant en la jubilació i que ara han experimentat una pèrdua de poder adquisitiu molt important per la pujada desorbitada del cost de la vida”, explica. La major part d’aquests estrangers no tornen al seu país d’origen, sinó que segueixen el rastre dels illencs i compren al nord d’Espanya. “En aquest cas no és per passar-hi temporades, sinó per viure-hi, perquè aprofiten la diferència de preu entre què treuen per la seva propietat i el que pagaran”, explica l’assessor immobiliari independent Chris George.

“Ara mateix aquesta realitat afecta sobretot persones que viuen exclusivament de la seva pensió. Les Illes s’han situat a uns preus que dupliquen els que hi havia quan compraren”, assegura. “De moment no té cap incidència en els propietaris de grans xalets i cases, que tenen situacions econòmiques més relaxades”, conclou. A més de comprar propietats al nord d’Espanya “també observam operacions al País Valencià, on hi ha propietats a uns preus que a les Balears són impensables”, assegura Pedro García.

La renda com a factor de substitució

Les propietats que venen els estrangers jubilats no duren molt al mercat. Tot es ven, perquè són propietats d’un preu més o menys raonable, i perquè “es produeix una substitució en funció de renda, amb gent que sí que ho pot pagar”, apunta l’especialista i agent de la propietat immobiliària Natalia Bueno. “Una part important d’aquesta gent que parteix, siguin locals o estrangers, són professionals. No tots són jubilats, sinó que hi ha joves, gent de mitjana edat, i especialistes que acumulen una gran experiència i que ens perdem com a societat. La conseqüència és la manca de treballadors que ja patim i que anirà en augment cada any”, afegeix.

El segment que més pateix la pujada de preus i la pèrdua de qualitat de vida són aquells que viuen exclusivament de la seva pensió. José i Paulina (noms figurats perquè demanen l’anonimat) van arribar fa poc més de 20 anys a Mallorca procedents de l’Argentina. Ara, ja han posat el seu pis a la venda “amb molta frustració”. “Al meu país hi havia una situació complicada fa 20 anys i arribar a Mallorca va ser una oportunitat professional, al sector de la construcció. Llogàrem un pis a Palma i teníem clar que seria allà on ens retiraríem. Durant els darrers anys hem pagat poc més de 600 euros, però ara ens acaba el contracte i els nous preus són inassolibles amb dues pensions. No podem”, lamenta José. “Amb la immobiliària que ens ajuda estam mirant a Astúries i altres llocs, i fins i tot ens podríem permetre comprar. La quota seria molt més barata que el lloguer d’aquí”, remarca.

Omar i Norma han experimentat una situació semblant. Aquest matrimoni argentí, tot i tenir filles a Mallorca, ha optat per partir a Ourense per gaudir d’una jubilació “sense patir tant”. Norma atén per telèfon a l’ARA Balears i explica que els hi feia “molta pena”. “Amb el que ingressam no podem pagar els costos de vida a Mallorca. Hauríem estat una llosa per a les nostres filles, i ens hem hagut d’allunyar. Crec que les Balears tindran un problema de mà d’obra, perquè els treballadors no podem suportar els preus actuals, i no només de l’habitatge, que per descomptat són impossibles, sinó de tot. Anar a comprar és una ruïna”, assegura.

Gerd és un interiorista suec que va comprar un apartament a Eivissa l’any 2014, perquè feia molts viatges a l’illa per feina. “El meu sector s’ha forrat a Eivissa, s’han guanyat molts doblers, i a mi no em va anar malament. Però actualment ja faig molt poques coses, perquè tenc 63 anys i vull viure després de treballar com un boig. Fruit d’una crisi personal, vaig fer números el 2023 i vaig pensar que, sense molts d’ingressos, Eivissa és una condemna”, explica. Per aquest motiu, va vendre el seu apartament i ha comprat “una casa de poble a mitja hora en cotxe de València. Estic encantat, però encara no hi he pogut anar a viure per motius familiars”, diu.

Manquen pisos per a tothom

Aquesta realitat que han començat a patir els jubilats estrangers no té res de nou per als locals, que han vist com “ha desaparegut completament l’oferta de propietats, sobretot de 300.000 euros per avall”, assenyala Pedro García. “L’Administració, que no es coordina de cap manera, és incapaç de posar en marxa mesures efectives”, continua.

“Estam davant d’una manca de lideratge, i les persones que arriben a l’edat de jubilació –també els joves– es troben que la combinació dels costos de l’habitatge i de la vida t’aboquen a fugir, perquè el mercat immobiliari ofereix preus d’escàndol. A la meva empresa acabam de signar una operació de poc menys de 50.000 euros, amb una propietat a la Península. Crec que està tot dit”, considera García.

L’assessor immobiliari Chris George afegeix a aquesta anàlisi que “segurament el problema és poc visible per a alguns polítics si només es fixen en el que mou el sector immobiliari”. “Es fan compres i vendes per un import més gran que mai. Però, si miram amb un poc més de detall, veurem que hi ha un sector que no té cap possibilitat de comprar o llogar. Si això no canvia, continuarà la partida d’aquells que puguin fugir”, assegura.Gerd posa sobre la taula alguns factors que també han influït en la seva decisió, i que han esmentat altres entrevistats per a aquest reportatge:“Quan vaig començar a passar temporades a Eivissa, el 2007, anaves a cercar algú al port o a l’aeroport i hi havia un poc de caos, era divertit. Després fèiem un vi i rèiem junts de l’anècdota. Ara no es pot ni circular, estàs literalment aturat dins el cotxe. Fa una calor insuportable i, a sobre, tot són bars suposadament glamurosos i cars. Enyor una illa que no fa tant existia”, lamenta.