Josep Pla, un illòman a les Balears

PalmaL’ empordanès Josep Pla (1897-1981) és considerat el millor prosista en llengua catalana del segle XX. És autor d’una obra completa de 45 volums, de més de 30.000 pàgines. Com a periodista, el de Palafrugell exercí de corresponsal a l’estranger per a diferents diaris de Catalunya. També, però, destacaria per ser el primer escriptor modern de llibres de viatge en català. Els seus periples per la Mediterrània quedarien recollits el 1970 en el volum Les Illes. “Jo soc un illòman –confessà. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant”. 

El 1950, abans de l’esclat del boom turístic, Pla ja havia publicat Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, amb fotografies de Francesc Català Roca. Es tractava d’una miscel·lània d’història, geografia i arquitectura de les Balears. El projecte era un encàrrec de l’editorial Destino que, amb seu a Barcelona, volia llibres sobre la diversitat regional per contribuir, en ple franquisme, a la unitat nacional –entre 1943 i 1977 el gironí escriuria 16 guies de diferents regions d’Espanya.

Joan March

Pla havia descobert el nostre arxipèlag el 1920, a 23 anys. La primera illa que trepitjà va ser Menorca. Hi arribà a primera hora del matí a bord d’un vapor petit. “El ribatge de ponent –anotà– s’alçà fora de mida i aparegué la ciutat de Maó sobre el pla de sobre, blanca i precisa. Sobre el cel límpid, es dibuixava meravellosament: semblava una estampa feta a la punta seca, d’una perfecció, d’un pes i d’una gravetat estrictes”. 

L’any següent el grafòman català s’animà a conèixer Mallorca, que el 1903 havia encetat la indústria turística amb la inauguració del Gran Hotel de Palma. Recalà a l’illa de la mà del seu amic felanitxer Joan Estelrich. Una de les primeres persones que li presentaren va ser el banquer Joan March, que acabava de fundar el diari El Día sota la direcció del mateix Estelrich. El gironí, amant de la descripció apassionada de la realitat més pròxima, quedaria captivat per la manera de parlar d’en Verga. Així ho destacà el 1964, dos anys després de la seva mort, a Retrats de passaport: “Un deliciós mallorquí molt dialectal i popular que, de vegades, em costava comprendre per la quantitat d’al·lusions a penes formulades que contenia –utilitzava el cigar com a batuta de la seva dialèctica senzilla, clara i sovint sarcàstica [...]. Li arribava de vegades d’haver de parlar en castellà, i llavors el seu accent era horripilant, fibrós i aspre i el seu lèxic era molt pobre”.

El peculiar físic de March tampoc no passà desapercebut a Pla: “Era un home molt sec, cosa que feia que semblés més alt, una mica carregat d’espatlles, de dimensions reduïdes, pàl·lid, sovint groguenc, un front molt ample i de gran relleu, el crani calb i lluent, el cap allargat, i d’una miopia molt acusada. El seu aspecte general era el d’un home molt escorcollador i enormement caut a la vegada, d’una cautela i una vigilància constants, el nas més aviat prominent”. El principatí assegura que, a Mallorca, el de Santa Margalida tenia molts d’enemics entre les classes tradicionals benestants: “El consideraven un nou-ric, un rastaquouère, un home que en el moment de menjar no sabia agafar els coberts com cal ni posar la boca en forma de cul de gallina. Feia molta gràcia”.

March no dubtà a contractar Pla com a col·laborador del seu diari. El 29 de juliol de 1924 hi publicaria un article titulat ‘¿Se abandona Marruecos?’, que li duria molts de problemes. La dictadura de Primo de Rivera el considerà ofensiu contra l’exèrcit espanyol. La Guàrdia Civil anà fins a la casa de Palafrugell a detenir la irreverent ploma. Ell, però, es trobava a l’estranger, fent de corresponsal de La Publicitat. No va tornar a trepitjar Espanya fins que, al cap de tres anys, el seu cas va ser sobresegut. 

Illa de la calma?

A Pla li encantava badocar per una Palma que distava molt de la ciutat franquícia d’avui venuda al turisme: “Surto al carrer a vagabundejar. Aquest és el moment més saborós de les ciutats: quan són prou desconegudes per no contenir cap element de monotonia, per fer l’efecte, totes elles, de novetat. Palma té l’aspecte d’una ciutat neta i de molt bon aire. El Born és una delícia urbana, un saló acabat. És un carrer per estar. La majoria de carrers són per passar. El Born és un carrer per estar. M’imagino que la persona dotada per a la xafarderia no pot pas demanar res més eficaç”. El gironí es trobà amb una Palma plena de tramvies: “Són còmodes, nets, sorollosos i lents, que és com ha d’ésser. Quan passen fan aquell soroll de ferralla que sempre ve bé a una ciutat”.

L’autor de Les Illes quedà captivat pels cafès de Ciutat: “El cafè, a Palma, és bo, perquè l’aigua dolça de les vores del Mediterrani no té rival per fer un cafè‚ negre, fort i perfumat”. Igualment s’embadalí davant d’una ensaïmada. “Com van fer els mallorquins –s’interpel·lava– per realitzar en un país tan pesadot, sec, tosc, de tan poca expressivitat, una meravella tan fina?”. A Pla, Mallorca li recordava Itàlia: “Què es pot demanar més –em preguntava–, res més plausible i enraonat, i per tan pocs dinerets, que trobar-se a Itàlia?”. 

La manera de sociabilitzar-se dels mallorquins cridà molt l’atenció a l’empordanès, que matisaria l’etiqueta de ‘l’illa de la calma’ encunyada el 1912 pel seu paisà Santiago Rusiñol: “Són generalment gent reposada, tenen de vegades vertaders atacs de brusca violència, i llavors utilitzen interjeccions d’un pintoresquisme frenètic. Els renecs mallorquins són únics en el Mediterrani. Són un crescendo recargolat d’augmentatius atropellats, una massa desbocada de paraules que no els cap a la boca i que comprimeixen per fer-la passar per l’ull d’una agulla, per tal d’aconseguir –sospito– una eficàcia més punxeguda. Per més intens que sigui l’exabrupte mallorquí, no posa mai la pell de gallina, per raó de la dolçor i la gravetat de la llengua que parlen. Els greus que a les Illes té la llengua són admirables”.

Homenots illencs

A la biblioteca del Círculo Mallorquín (avui seu del Parlament balear), Pla es trobà, llegint el diari, amb l’il·lustre poeta palmesà Joan Alcover: “És un senyor que representa uns seixanta anys, reduït, petit, admirablement arreglat, amb un cap fi, dibuixat, afinat, les faccions correctíssimes, amb una impecable barba blanca. Porta un abric fosc i una bufanda de color de cendra. Un barret negre, llonguet”. Sense saber res d’ell, l’empordanès va intuir tot d’una el dol que arrossegava l’autor de La Balanguera, que perdé la primera dona i quatre dels seus cinc fills: “Parlàrem de coses insignificants, de la pluja i del bon temps, i a cada moment se’m descobria la profunda tristesa del senyor Alcover. Era una tragèdia continguda voltada de la més absoluta i inoblidable bona educació”.

Durant les seves posteriors visites, l’illòman català tingué l’oportunitat de conèixer altres escriptors importants com Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Miquel Dolç, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà o un jove Baltasar Porcel. A alguns els faria una semblança a la sèrie Homenots i Retrats de passaport. El març de 1931 Pla participaria a la Setmana de la Saviesa de l’hotel Formentor, inaugurat dos anys abans pel milionari argentí Adán Diehl. “Hi va haver moments en què Formentor semblava que pertanyia a un altre país”, escrigué l’empordanès d’aquella cita intel·lectual.

A partir del 1948, Pla mantingué una relació epistolar intensa amb Francesc de Borja Moll. Instal·lat a Palma des del 1917, l’eminent filòleg menorquí s’encarregava de continuar la ingent tasca del Diccionari Català-valencià-balear, empresa pel seu mestre mossèn Alcover, mort el 1932. Moll agrairia al gironí que, des de les pàgines de la revista Destino, es fes ressò del seu projecte. Entre 1961 i 1962, Pla fins i tot faria gestions per aconseguir una important ajuda de 250.000 pessetes de l’Ajuntament de Barcelona (amb Porcioles com a batle franquista) per a la reedició actualitzada dels dos primers volums del Diccionari.

El de Palafrugell també tindria una estreta relació d’amistat amb els eivissencs Isidor Macabich i Marià Villangómez, que li feren de cicerones per les Pitiüses. El 1950, anys abans de l’eclosió hippy, el principatí quedaria captivat sobretot de Formentera. Al seu text Estat de felicitat a Formentera anotà: “D’entrada, l’illa em va fer l’efecte d’un paradís de felicitat modesta però real”. 

Avui, cada estiu, són milers els turistes que visiten les Balears per gaudir d’il dolce far niente (‘la dolçor de no fer res’). La felicitat impostada que pregonen a les xarxes socials poc té a veure amb la que hi trobà fa un segle Pla, mancada de qualsevol mena d’artifici. La dels nous illamons del capitalisme es basa en un hedonisme consumista. Amb un mòbil a la mà i una cervesa d’anunci a l’altra celebren la joie de vivre entre illencs convertits ja en figuretes de postal d’un no-lloc.