Joia i esplendor de l’esclata-sang

Hi ha un poema famós del gran Vicent Andrés Estellés dedicat al pimentó torrat, que és com els valencians anomenen els pebres torrats, i que diu així: “Res no m’agrada tant / com enramar-me d’oli cru / el pimentó torrat, tallat en tires. / Cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra. / M’agrada molt el pimentó torrat, / mes no massa torrat, que el desgracia, / sinó amb aquella carn mollar que té / en llevar-li la crosta socarrada. / L’expose dins el plat en tongades incitants, / l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal / i suque molt de pa, / com fan els pobres, / en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat. / Després, en un pessic / del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, / agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, / eucarísticament, / me’l mire en l’aire. / De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme. / Cloc els ulls i me’l fot.”

Sense desmerèixer els pebres torrats, que efectivament són una delícia, és plausible imaginar que el mestre Estellés hauria pogut escriure un poema idèntic, o molt semblant, en homenatge a l’esclata-sang, que és un altre d’aquests “productes de la terra” que poden causar estralls de plaer entre aquells afortunats que se’ls cruspeixen. Ja en vam parlar l’any passat per aquest temps, però hi ha temes que mereixen el seu article anual, i l’esclata-sang i la felicitat que produeix sens dubte són un d’aquests temes. De l’acte d’anar a collir bolets a Mallorca en diem “anar a cercar esclata-sangs”, com a Catalunya en diuen “anar a buscar (o caçar) rovellons”, per la senzilla raó que aquesta és la peça més desitjada, allò que qualsevol cercador realment vol trobar en les seves incursions a la pleta, la garriga, el puig o el bosc. I es dona la circumstància, a més, que l’esclata-sang i el rovelló són en realitat el mateix bolet. Pertany a l’espècie Lactarius sanguifluus, i tant aquesta llatinada com els dos noms en català, esclata-sang i rovelló, fan referència al seu color vermellós. En algunes zones de Catalunya i del País Valencià se l’anomena també vinader, pel mateix motiu. I a Eivissa, i també en alguns indrets del País Valencià, se’l coneix com a pebràs.

Es digui com es digui, el fet indiscutible és que l’esclata-sang és el més gustós dels bolets, apte per ser menjat en mil i una preparacions, tot i que segurament la millor de totes sigui la més senzilla, germana de la que tria Vicent Andrés Estellés per al pimentó: torrat al caliu (però anant alerta i amb el caliu no gaire viu, per no cremar-lo) o passat per la paella o per la planxa amb una mica d’oli, i condimentat després amb un altre raig d’oli cru i sal (i pebre bo, si se’n vol). Acompanyat amb un bon pa, per fer mullats dins l’oli, es converteix en una experiència transcendent. I si s’hi afegeix algun obsequi lliurat pel nostre germà el porc (llom, ventresca o -posau-vos drets- un botifarró o un tros de llonganissa també torrats), entram directament dins l’àmbit del pecat i el vici.

El plaer de cercar-los

Previ al de menjar-los, tanmateix, existeix el plaer d’anar a cercar els esclata-sangs. Evidentment, si en sou cercadors experimentats i coneixeu els agres, teniu molt de guanyat; en cas contrari, com el d’un servidor, podeu provar sort per vosaltres mateixos (no es recomana) o convertir-vos en companys d’algú que en sàpiga i que us estimi prou per consentir de bon grat la nosa que li fareu. En qualsevol cas, anar a cercar esclata-sangs és una experiència que val la pena per ella mateixa, però (no ens enganyem) té un objectiu clar, concret i precís: trobar esclata-sangs. Si no en trobau, inevitablement acabareu la jornada amb un sentiment de decepció; en canvi, cada vegada que en trobeu un (i no diguem en topar-ne un redol) tindreu una casta d’alegria molt propera a la felicitat. Perquè això passi, són necessàries unes eines poc habituals en la vida que solem fer. A saber: concentració, atenció, una mica de persistència i molta, molta paciència. Qui vol gratificacions fàcils i immediates, i es cansa o s’avorreix aviat, no ha d’anar a cercar esclata-sangs. Qui es distreu amb qualsevol cosa, o no és capaç d’aturar-se de xerrar o de mirar el mòbil, també val més que ho deixi córrer. Tampoc l’obsessiu compulsiu, que es capfica en una cosa i es pensa que l’aconseguirà només perquè la desitja en excés, no hi aconseguirà res. Per cercar esclata-sangs i tenir alguna possibilitat de trobar-ne és necessari estar atent a allò que cercam (la gràcia és que no hi ha cap indici ni cap pista que ens indiqui si ens hi acostam o ens en feim enfora), però també hem de ser capaços de parar esment a l’entorn. L’olor de terra i de mata, l’espectacle de dues tortugues que s’encalcen (a velocitat de tortuga), els cants dels ocells (dels ocells que encara no han estat exterminats pels pesticides i els mals caçadors), la frescor de l’aire, els matisos de la llum del sol damunt la pleta o el puig, són alguns dels estímuls que tenen ocasió de gaudir el cos i la ment del cercador d’esclata-sangs. Per descomptat, l’únic límit de temps raonable el marca el moment que el sol es comença a pondre, que assenyala el moment de tornar cap a casa. I en arribar-hi, estendre damunt la taula allò que dugueu dins el poal o el paner, i fer-ho net amb les mans oloroses de garriga. Hi ha mares, hi ha blaves, hi ha picornells, rossinyols i llenegues, hi ha pixacans i hi ha fins i tot perilloses farineres bordes. Però si heu fet una bona collida d’esclata-sangs, i heu deixat que el paisatge us entri pels ulls i per l’enteniment, ja tota l’estona que dediqueu a rentar-los i cuinar-los sentireu què vol dir la paraula joia.