Isaki Lacuesta: “L’art té la virtut de poder portar Les coses a l’extrem”

PalmaEl museu Es Baluard de Palma ha donat carta blanca al cineasta català Isaki Lacuesta. Ha posat la col·lecció a la seva disposició perquè el director de La propera pell, d’ Els passos dobles, d’ Els condemnats i de Murieron por encima de sus posibilidades en faci una lectura personal. Ell, és clar, n’ha fet una història, una ficció: Mirar dues vegades (les col·leccions falses de l’emir), que és el títol que ha donat a una exposició que reuneix fins a 145 obres, moltes de les quals són obres estranyes d’artistes reconeguts, entre les quals ha introduït algunes peces falses, provocant l’espectador perquè les localitzi. Isaki Lacuesta (Girona, 1975) també és un dels comissaris del pavelló català de la Biennal de Venècia d’arquitectura, juntament amb Jaume Prat i Jelena Prokopljević, amb el projecte Aftermath_Catalonia in Venice, que s’exhibeix fins al 27 de novembre.

Us trobam de comissari al museu Es Baluard, també a la Biennal de Venècia. Encara bo que coneixem les vostres properes pel·lícules, que, si no, podríem pensar que heu abandonat el cinema.

Penso que estic en el meu mes d’impostor. En poc temps he pogut fer d’arquitecte, o gairebé, de curator i d’altres coses més petites que no són ben bé la feina d’un director de cine. Vaig estudiar història de l’art, m’entusiasma la pintura i la major part dels llenguatges artístics, i suposo que això m’ha ajudat a poder passar d’un camp a l’altre amb una certa comoditat, o almenys a tenir la curiositat d’explorar-los. De tota manera, si vols treballar al cine de manera independent i fent el que t’interessa, has de fer feines diferents i moltes. Jo no paro. No em queixo, eh? Em sento un privilegiat.

La proposta d’exposició que heu fet amb la col·lecció d’Es Baluard també és una impostura, que ha confós més d’un.

És una ficció feta a partir d’obres reals (bé, a cada sala n’hi ha una de falsa), i jo he intentat posar-me al servei de les peces, però perquè les mirin amb uns altres ulls. Em va divertir pensar que l’any 2028 un emir anomenat Abu Karem comprés la col·lecció d’Es Baluard, no per endur-se-la, sinó perquè quedi exposada al museu. L’emir la presentaria a la seva manera i fins i tot hi introduiria algunes peces falses. Seguint la història, un periodista el denuncia i ell es defensa al·legant que no ha fet més que enriquir encara més la col·lecció, perquè ha provocat que l’espectador s’ho miri millor per distingir el que és autèntic del que és una falsificació.

En general es dedica tan poc temps a la contemplació de les obres que una de falsa pot passar desapercebuda. Ara m’heu recordat la història d’Elmyr de Hory, el gran falsificador que es va suïcidar a Eivissa, l’inspirador de F for Fake d’Orson Wells.

De fet, a l’exposició hi ha un Morandi pintat per De Hory. També hi ha algunes obres d’altres artistes pintades a la manera de... que no són falsificacions. En tot cas, ni De Hory ni la història de la col·lecció d’Es Baluard m’han inspirat la ficció de l’emir, tot i que hi ha qui ho ha volgut veure així. Jo el que volia era guanyar temps per a les obres. Sovint hi passem per davant sense dedicar-hi més de dos segons. Per això he buscat un dispositiu, una història, perquè se’ls dediqui més temps i puguin regalar plaer. D’aquí el títol: Mirar dues vegades. A més, no deixa de ser una proposta de joc. L’art té la gran virtut de poder portar les coses a l’extrem, i això sempre és un repte.

Per a la representació catalana a la Biennal de Venècia heu treballat al costat de dos arquitectes en l’elaboració d’un projecte. Com us hi heu sentit?

Hem treballat junts, de manera molt natural. Hem creat un espai social, mostrem l’arquitectura habitada, evitant la imatge del moment zero, amb els edificis buits. Volíem transmetre el punt de vista dels usuaris, no la visió zenital típica. Hem volgut mostrar la vida dels edificis i també com sonen. Sovint s’oblida el so dels edificis. Estem molt satisfets dels resultats.

Anem al cine: amb la vostra parella, Isa Campo, teniu La propera pell a punt d’estrenar i Entre dues aigües que podríeu començar a rodar a l’octubre. No són temps dolents per al cinema d’autor?

En primer lloc, el rodatge d’ Entre dues aigües, el seguiment després de 10 anys de les vides dels dos germans de La llegenda del temps, segurament s’endarrerirà una mica. Estem buscant finançament, tot i que ja tenim el de TV3 i el de l’ICAA, però no és suficient. Sí, són temps fotuts per a l’anomenat cinema d’autor. El circuit mitjà ha desaparegut o se l’han carregat. Però no només en el cine, amb els llibres passa el mateix. L’augment de l’oferta en lloc de significar diversitat ha fet que a totes les sales de projecció ofereixin les mateixes pel·lícules.

Què en pensau de la nova llei del cinema?

Em fa vergonya. Hem intentat negociar, però res. A Espanya el cine continuarà com ara de malament. No fan una llei per protegir l’excepcionalitat cultural, defensen el que és comercial. És significatiu que, ara mateix, el 85% de les subvencions espanyoles al cinema vagin a pel·lícules de les que donen beneficis. I la nova llei el que fa és afavorir absolutament les teles privades.