TURISTA DE COA D’ULL

L’exili interior de Joan March

El 1916 el famós banquer margalidà, sospitós de l’assassinat de Rafel Garau, decidí no tornar a la seva vila natal

Des de fa dos mesos, Joan March Ordinas (1880-1962) escruta amb les seves opaques ulleres la sala de plens de l’Ajuntament de Santa Margalida. És un retrat que s’hauria d’haver penjat el 1956 quan el famós banquer mallorquí fou declarat Fill Il·lustre del seu poble natal. El batle d’aleshores, Antonio Pujades Gomila, l’anà a veure amb una comitiva al seu palau de Cala Rajada, la torre Cega. Li volia donar la bona notícia en persona. El document, que havia aprovat el consistori de manera “unànime i clamorosa”, destacava dos mèrits de l’homenatjat: l’ajuda “que va concedir al Glorioso Movimiento Nacional” i la creació el 1955 de la Fundació Joan March -aquesta entitat de mecenatge cultural, amb seu a Madrid, havia estat idea del seu amic viler, l’intel·lectual Joan Mascaró Fornés.

March, però, es negà a rebre el primer edil. Ni volgué fer cap inversió al seu poble com a mostra d’agraïment. El 1916, a 36 anys, havia perjurat al seu entorn més pròxim que no tornaria a posar un peu a Santa Margalida. Així, no assistí a l’enterrament del seu pare, amb qui, tanmateix, mai no es dugué bé -als set anys ja havia perdut la seva mare. El fantasma de l’assassinat de Rafel Garau perseguia un dels homes més influents i astuts de l’Europa del segle XX. El seu malnom, en Verga, al·ludia al bastó amb què la seva família de tractants de porcs menava els animals. Aviat, però, fou sinònim de vendetta i d’ omertà.

Rafel Garau

Tot començà el 1905, quan March es casà amb Leonor Servera Melis, filla del cap del partit conservador de Manacor. Com s’estilava a l’època, fou més un matrimoni per conveniència que per amor. Tingueren dos fills, Joan i Bartomeu -un tercer morí prematurament. Aquella relació estava condemnada al fracàs. En Verga només tenia ulls per als seus negocis i Leonor, que patia problemes d’obesitat, se sentia abandonada. El 1908 es començà a cartejar amb un altre jove de Santa Margalida, Rafel Garau, un dandi que calçava sabates de xarol i lluïa rellotges d’or. Era el fill d’un soci d’en Verga a Alger, on ambdós es dedicaven al contraban de tabac.

L’amor que sentia Leonor per Rafel no va ser correspost. El biògraf de March, Pere Ferrer, assegura que ell la utilitzà per deixar en evidència el financer viler, el seu rival: “Probablement el guanyava més l’orgull de dir que era un banyut”. En ser descoberta aquella infidelitat, es desfermà una tempesta. El 29 de setembre de 1916, Rafel, de 28 anys, apareixia mort a València. Li havien clavat setze punyalades. No li havien robat ni el rellotge d’or ni les 900 pessetes ni el número de loteria que portava a la butxaca.

De seguida, en Verga va enviar un gèlid telegrama a Josep Garau, a Algèria: “El teu fill ha estat assassinat horriblement”. Ell mateix es feu càrrec de les despeses de les exèquies. En arribar el fèretre a Santa Margalida, enmig del silenci sepulcral, irromperen alguns crits d’“assassí”. March, que anava en cotxe darrere el seguici, ni s’immutà. Malgrat no estar imputat en el cas, es presentà a declarar per explicar, va dir, “tot el que sé”. Misteriosament, al cap de poc temps, el jutge i el fiscal varen ser apartats del cas, que finalment es tancà el 1917. Això indignà el pare de la víctima. “Jur per Déu que provaré que Joan March va fer matar el meu fill!”, exclamà. No sabia amb qui es ficava. Una estada d’uns mesos a la presó el feu desistir de les seves investigacions.

March, filantrop?

Després de l’episodi de Garau, March continuà mantenint les aparences amb la seva dona Leonor. Abandonà, però, per sempre Santa Margalida. Era l’inici del seu exili interior. S’instal·là a viure a Palma, on el 1910 havia comprat una casa senyorial als Dezcallar, al carrer de Sant Miquel, número 11, avui convertida en la seu del Museu Fundació Joan March. El 1926, a la planta baixa, hi obriria la primera oficina oficial del seu banc, la Banca March.

El 1918 el banquer viler volgué fer un regal a les societats obreres de Ciutat. Encarregà a l’arquitecte Guillem Fortesa la construcció de la Casa del Poble, que estigué enllestida el 1924. Després de la Casa del Pueblo de Madrid, inaugurada el 1908, l’edifici de Palma fou considerat dels més esplendorosos. A finals del franquisme, a causa del seu estat ruïnós, seria esbucat. Avui, curiosament, el seu solar, al carrer de la Reina Maria Cristina, encara continua buit.

Els sectors conservadors mallorquins criticaren molt aquesta donació de March. Consideraven que era una manera de maquillar les seves activitats de contraban. A més, l’acusaren de promoure la creació de centres de revolta. Els socialistes també estaven desconcertats. Sabien que el de Santa Margalida només es movia per interessos. No debades, el seu objectiu era aconseguir el suport polític dels sectors populars. Hi hauria més actuacions ‘filantròpiques’. El 1928 es posava la primera pedra de Caubet, un hospital per a malalts de tuberculosi, actualment l’hospital Joan March. No va ser inaugurat fins al 1945.

March, tanmateix, mai no fou benvingut a Ciutat. Estigué vetat al Círculo Mallorquín, el punt de trobada de l’aristocràcia illenca, actual seu del Parlament balear. Era vist com un nou ric. Un altre cop, però, el de Santa Margalida es venjà d’aquell desaire. “Ja que no em voleu com a soci em tindreu com a veïnat”, els digué. Adquirí el solar de just al costat del Círculo Mallorquín i fitxà el prestigiós arquitecte madrileny Luis Gutiérrez Soto. Li encomanà un sumptuós casal que havia de ser l’enveja de l’illa. Després de cinc anys d’obres, l’edifici fou inaugurat el 1944. Avui acull un museu amb exposicions temporals.

L’últim pirata

Gràcies a la seva política clientelar, el 1919 March es convertí en el líder del Partit Liberal, des d’on es proposà combatre el conservadorisme d’Antoni Maura. La seva única ideologia, però, era el poder. El 1921 posà en circulació el diari El Día i, fora de Mallorca, controlà els diaris Informaciones, defensor dels postulats del partit conservador, i La Libertad, més procliu a les tesis de l’esquerra liberal. Es convertia així en el William Randolph Hearst mallorquí. Les seves corrupteles varen exasperar Francesc Cambó, ministre d’Hisenda entre el 1921 i el 1922 amb el Govern d’Antoni Maura. Cambó, que es fixà posar fi al negoci de contraban de tabac d’en Verga, el batejà com “l’últim pirata del Mediterrani”.

A les eleccions a Corts del 1923, March aconseguí un escó, que va ocupar poc temps davant l’èxit del cop d’estat de Primo de Rivera. La llegenda diu que aleshores travessà França disfressat de frare per amagar-se. Tanmateix, el magnat mallorquí acabà avenint-se amb el nou dictador, qui el 1927 li adjudicà el monopoli de tabacs de Ceuta i Melilla. Continuava, però, tenint enemics. El 1929, estant a Marsella, va estar a punt de ser assassinat. Li prepararen un emboscada amb el seu Rolls-Royce, però en va aconseguir escapar. L’acompanyava la seva jove secretària valenciana i incondicional amant, Matilde Reig.

El 1931, amb la proclamació de la Segona República, en Verga tornà a ser escollit diputat. La seva figura, però, incomodava les Corts. Des del seu quarter general de l’hotel Palace de Madrid no aturava de fer negocis. “O la República sotmet March o March sotmet la República”, assegurà el 1932 Jaume Carner, ministre d’Hisenda. Aquell mateix any es produí la seva detenció.

Tanmateix, des de la presó de Madrid primer i d’Alcalá de Henares després, el de Santa Margalida continuà movent els fils. Al cap de desset mesos se li acabà la paciència i aplicà la seva màxima preferida: “Tots tenim un preu i, si no, vol dir que no vals res”. Així, el 2 de novembre de 1933 subornà el mateix director de la presó i travessà la porta del penal en companyia del seu carceller. A fora, l’esperaven, dins dos cotxes, dos pistolers anarquistes, el seu metge personal i Raimundo Burguera, el seu home de confiança. Es dirigiren a Gibraltar, des d’on Verga va iniciar el seu periple internacional.

El 1934, estant a París, a March li arribà el llibre El último pirata del Mediterráneo, de Manuel D. Benavides. En el personatge de Juan Albert, els lectors hi trobaren un retrat del banquer mallorquí. L’al·ludit, indignat, n’ordenà cremar totes les edicions que se’n publicaven i aconseguí engarjolar Benavides. No podia consentir que ningú el qüestionàs. L’état c’est moi (‘l’estat som jo’), deia, parafrasejant Lluís XIV, el Rei Sol.

Contra la República

Aquell “pirata” estava disposat a fer caure la República que l’havia privat de llibertat. Estant entre reixes, ja havia aportat doblers i mitjans al fallit cop d’estat del general Sanjurjo del 10 d’agost de 1932. Aquesta vegada, però, havia de sortir bé. Des de Biarritz (França), March va donar un xec en blanc per sufragar l’aixecament militar. Així, el 17 de juliol de 1936 Franco tingué a la seva disposició l’avió anglès Dragon Rapide, que el traslladà de Canàries al Marroc. Allà es posà al capdavant de l’exèrcit rebel, que es mogué amb els vaixells de la companyia Transmediterránea, propietat d’en Verga, i amb avions de guerra adquirits a Itàlia. El cervell d’aquella revolta seguiria els esdeveniments des de Roma.

La fi de la Guerra Civil espanyola coincidiria amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, en què March, tal com ja havia fet en la Primera Guerra, també feu negocis tant amb un bàndol com amb l’altre. No s’oblidava mai d’una altra de les seves màximes: “Cada dia neix un beneit, es tracta de saber-lo trobar”. Després que, per ordre de Churchill, subornàs els generals de Franco, Espanya no va entrar en la guerra. També participà en un episodi misteriós conegut com “la llista de March”. Des de Roma i Estoril va ajudar molts jueus a fugir cap a Amèrica de les urpes de Hitler. Pagant, naturalment.

March es convertiria en una celebritat internacional. Ho demostra la cobertura mediàtica que el juny del 1955 feu la revista nord-americana Life de les noces de la seva neta María Gloria a la finca S’Avall (Ses Salines). La cerimònia congregà 1.500 persones. “L’últim pirata del Mediterrani” ja era considerat el setè home més ric del món. Viuria fins a 82 anys. El 25 de febrer de 1962, als afores de Madrid, a la carretera de la Corunya, el cadillac que conduïa xocà contra un altre cotxe. Les males llengües parlaren de sabotatge.

A conseqüència de les ferides que patí, en Verga morí el 10 de març a la clínica La Concepción. Tingué temps de confessar-se i de rebre la comunió. Aleshores digué al capellà: “Acab de fer el millor negoci de la meva vida”. Seria enterrat al cementeri de Palma, en un majestuós mausoleu, al costat de la seva dona i envoltat d’una valuosa col·lecció d’escultures. Avui el retrat del conegut com el “banquer de Franco” ja penja al poble del qual s’autoexilià. I a Ciutat té una avinguda amb el seu nom. Pere Ferrer, gran estudiós de March, reconeix que som davant un personatge fascinant i polièdric. “Aquests reconeixements, però -hi insisteix-, atempten contra la memòria històrica”.

I la setmana que ve: ‘Els mestres depurats de la República’

Els negocis rústics d'en Verga

Per a Joan March allò important no era tenir doblers, sinó guanyar-ne. Una de les seves contribucions més importants a Mallorca va ser la parcel·lació de finques. El 1910, a trenta anys, en Verga ja havia consolidat el seu negoci de contraban de tabac a la Mediterrània occidental. Aleshores es dedicà a comprar finques rústiques a baix cost a aristòcrates vinguts a menys. A continuació les venia en petites parcel·les, d’una o dues quarterades, a jornalers solvents, que podien pagar a terminis i podien veure així complert el seu somni de ser “petits propietaris”. Gràcies a aquests crèdits concedits, el de Santa Margalida va poder obrir el 1926 la primera oficina del seu banc a Palma.

El 1928 March estengué els seus negocis rústics a la Península. Comprà un immens terreny, d’unes 24.000 quarterades, entre les províncies de Màlaga i Cadis. La finca, amb uns 300 cortijos, era coneguda com El Tesorillo. Fins allà es desplaçaren a treballar un grup de mallorquins, de Campos i ses Salines. La majoria ja eren treballadors del magnat mallorquí a S’Avall. Tenien una missió clara: treure el màxim rendiment agrícola d’unes terres abandonades per procedir després a la seva parcel·lació, cosa que es produí el 1950. En Verga va aprofitar la proximitat d’aquestes terres amb Gibraltar i les costes d’Àfrica per intensificar les seves transaccions comercials.

L’aventura d’aquelles famílies mallorquines per terres andaluses ha estat estudiada per Margalida Juan i Honorat Bauçà en el llibre El Tesorillo. Mallorquins rere les passes de March. Foren uns autèntics modernitzadors. No debades, introduïren a la Península la seva experiència en maquinària agrícola i exportació. Tanmateix, es trobaren amb un clima hostil. La població local no pogué consentir que uns nouvinguts els donassin ordres. El llibre de Juan i Bauçà és una història sobre assassinats, amors, intrigues i traïcions.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF