Els ingressos psiquiàtrics forçosos, cada pic més greus

PalmaL’any 2024, a les Balears es varen registrar 1.020 ingressos psiquiàtrics involuntaris, més de la meitat dels quals (575) es van fer a Son Espases. Per darrere s’hi van situar Son Llàtzer, amb 190; l’Hospital de Manacor, amb 118; el d’Inca, amb 106; el Mateu Orfila, amb 19, i Can Misses, que va fer 12 ingressos d’aquest tipus. Segons els experts sanitaris consultats, aquesta xifra s’ha mantingut estable al llarg dels anys. El que sí que ha empitjorat és la gravetat dels problemes. La majoria dels ingressos es fan per quadres de psicosi. “Ara hi ha molts de brots psicòtics perquè hi ha molta gent que consumeix drogues sintètiques. La gravetat del que veim ha augmentat molt. Les unitats d’hospitalització, les de salut mental… estan totes plenes”, assenyala la supervisora d’infermeria de Psiquiatria a l’hospital de Son Llàtzer, Carme Canet.

Hi ha un fet que els professionals volen matisar. Que el pacient ingressi involuntàriament no vol dir que ho faci de manera violenta. “Aproximadament la meitat de les hospitalitzacions psiquiàtriques són involuntàries. Si bé és cert que hi ha una part dels pacients que s’hi oposen amb fermesa, n’hi ha d’altres que entenen que és el que necessiten”, explica Joaquín López, psiquiatre a l’hospital de Son Espases. El professional assegura que, segons la seva experiència, molts dels que s’internen de manera obligada “tenen un diagnòstic de psicosi, amb una alteració mental greu associada a la pèrdua del judici, a deliris i a ser perillosos, tant per a ells mateixos com per a la resta”, explica.

Els ingressos involuntaris no es resolen de manera immediata. Una vegada el professional decideix que és el millor, ha de remetre l’informe mèdic a un tribunal integrat per un jutge i un metge forense, que han de decidir si la mesura, que suposa una restricció de la llibertat, és proporcional i beneficiosa. Més enllà del fet que és un procediment habitual, el psicòleg responsable de l’associació La Nostra Veu, Vicente Galaso, considera que atempta contra els drets i la dignitat de les persones. “Abans se li deia ingrés forçós, però han anat rebaixant l’adjectiu per fer-lo més políticament correcte. El que sí que es mantenen són els mateixos criteris judicials i mèdics, però el fet és que, si tu tens càncer, pots decidir no tractar-te, per què t’han d’obligar a fer-ho si tens un trastorn mental?”, es demana.

Paraula, medicació i força

Una vegada el pacient ingressa, segons quin sigui l’estat en què ho fa, cal intervenir-hi de diverses maneres. López assegura que els hospitals de les Balears han fet feina per humanitzar l’atenció psiquiàtrica, especialment pel que fa a la reducció de les contencions físiques dels pacients i al diàleg com a base del tractament. “Encara es fan retencions físiques, però poques, perquè ara hi ha molta consciència. És sempre el darrer recurs, perquè primer intentam la contenció verbal, raonar i calmar. El personal d’infermeria s’ha format molt per poder ajudar només amb la paraula”, explica. En cas que el diàleg no basti, entra en joc la contenció farmacològica i, si aquesta no és possible, és quan intervé la força física. “És un moment molt desagradable que també fa mal als sanitaris que hi intervenen”, diu. L’ARA Balears ha demanat a l’IB-Salut quantes contencions físiques es varen fer a les Balears durant el 2024, però no s’ha rebut la informació. Segons s’ha indicat, es treballa per millorar els registres de salut mental i tenir-ne uns criteris homogenis, dels quals ara no es disposa.

La contenció física té ferms detractors, com Galaso, qui assegura que “és pareguda a la tortura”. “Sé ben cert que se’n fan més de les que caldria”, diu. A La Nostra Veu, que dona suport a persones amb trastorns mentals greus com poden ser l’esquizofrènia i el trastorn límit de la personalitat, entre d’altres, treballen amb les “contencions per tendresa”, que impliquen escoltar activament la persona que pateix un episodi. “L’escoltam tots, tant jo com la resta de companys. Mai no ens ha fet falta recórrer a la força per calmar algú”, assegura. A partir de la conversa amb els usuaris i del seu coneixement del sistema de salut mental, Galaso treu una conclusió: “Moltes vegades, als hospitals la contenció verbal se la passen pel folre, perquè jo els he parlat de la tendresa i se’n riuen de mi”, denuncia.

Adriana Lozano fa un any i mig que és voluntària a La Nostra Veu i ha après a tractar els usuaris “amb amor”. El que ella intenta és que l’altra persona, la que pateix la crisi, noti que l’escolta amb atenció i que farà tot el que pugui per ajudar-la a calmar-se. Val a dir que un dels problemes que pateixen els hospitals és el boom de problemes de salut mental dels darrers anys. Fer una contenció verbal correctament requereix temps i a vegades no se’n disposa a causa de la pressió assistencial. S’hi suma que a Espanya només hi ha 10 psiquiatres per cada 100.000 habitants, segons dades de la Fundación Española de Psiquiatría y Salut Mental.

Si hi ha una idea en la qual coincideixen tant Galaso com Lozano és que a vegades es fan contencions físiques que no caldrien. La voluntària explica el cas d’un usuari amb esquizofrènia que va anar a urgències, li van dir que havia de quedar ingressat i el varen deixar a una sala. “Cansat d’esperar i que ningú hi anàs, va partir. El varen anar a cercar dos homes com dos armaris, se’l varen endur a la força i el varen fermar a la cadira”, explica. “Ell els demanava per què el fermaven si no estava violent ni s’oposava a res. Li varen respondre que era perquè s’havia escapat”, afegeix. La voluntària explica que els usuaris de l’associació adverteixen que, precisament, les coses que més els alteren i els fan empitjorar quan estan en crisi són que els agafin i que els pressionin el cos. “És un peix que es mossega la coa. Tu contens per intentar relaxar, però el que fas és alterar”, lamenta.

Una atenció més humana

Els professionals insisteixen a defensar que es fa feina “de valent” per humanitzar l’atenció psiquiàtrica. “En tot moment intentam anticipar-nos a la contenció, perquè la volem evitar costi el que costi. El que desitjam és que el pacient estigui bé”, assegura Canet. Una de les claus per millorar l’atenció implica disposar d’espais més amables, correctament il·luminats i amb colors relaxants, un concepte del qual ja es parla amb l’Administració. “La imatge de presó, de tenir els pacients completament aïllats, ja està obsoleta. Anam cap al sentit contrari, per aconseguir que tothom tingui els mateixos drets i es respecti al màxim la seva dignitat”, diu.

La infermera també assegura que, tot i que hi ha pacients que quan ingressen no estan en condicions d’atendre, “en tot moment” se’ls informa del que es fa i de les medicacions que se’ls administren. “Quan hi ha pacients que ingressen recurrentment, la relació ja és més pròxima i parlam amb ells per saber què podem fer per evitar que arribin a un punt extrem”, explica. Així i tot, a vegades la retenció física és inevitable. “Si ve algú que es pega cops contra la paret, que mossega i que està fora de si, què hem de fer? Nosaltres no el volem retenir, però no tenim altres opcions efectives”, lamenta. En cas que calgui fermar algú, es fa el possible per intentar que hi estigui el menor temps possible.

Hi ha una pràctica psiquiàtrica que molta gent ha vist a pel·lícules, però que poca gent sap que encara es fa: els electroxocs. Segons explica López, la tècnica s’empra en casos de pacients amb depressions severes. “És una tècnica mal vista i molt estigmatitzada, però funciona”, assegura. En tot moment es fa amb el consentiment de la persona i el procés no s’assembla al que es mostra a films de ciència-ficció. Se seda el pacient i se li apliquen els corrents elèctrics durant prop d’un minut. L’efecte damunt el cervell pot durar uns quants mesos, fins al moment en què l’usuari ha de tornar a repetir el procés. Més enllà de la seva efectivitat, Galaso esmenta els múltiples efectes secundaris que té. “És com fer una inicialització del cervell, però es juga sense conèixer-ne realment les conseqüències indirectes, perquè la complexitat neuronal fa difícil saber què pot passar. Hi ha casos de persones que s’han fet electroxocs i després s’han adonat que havien perdut records”, lamenta.

Els experts consultats coincideixen en l’increment de patologies mentals greus que requereixen intervenció mèdica i en el fet que la humanització de l’atenció al pacient és indispensable. “Tenen problemes mentals i un gran patiment psíquic, sí, però també són persones i així se les ha de tractar”, sentencia Galaso.