PalmaLes botigues de xinesos van irrompre amb força a les nostres vides deu fer una vintena d’anys, entre final del segle XX i començament del XXI. Les botigues de tot a cent van regnar durant els anys noranta, però es van anar esllanguint amb l’arribada de l’euro: lògicament, perquè el cent al qual feia referència el seu nom no era altre que les cent pessetes que servien d’unitat bàsica del preu de les coses (els veterans recordarem com la moneda de cent pessetes va ser prou dràsticament substituïda per la d’un euro, amb la diferència substantiva que un euro equivalia, i equival, a 166,386 pessetes: és a dir, que, entre pagar cent pessetes per una cosa i pagar-ne un euro, hi va més d’un 66% de diferència). Les botigues de xinesos d’alguna manera en van recollir el testimoni, i algunes al començament es van presentar, fins i tot, com a botigues de 0,66. Finalment es van batejar amb el nom del propietari (o de l’amo del negoci, perquè els locals de vegades són de propietat, i altres vegades, de lloguer). És d’aquesta manera que els noms propis d’aquests conciutadans, generalment formats per dos monosíl·labs amb l’eufonia característica (o que a la nostra oïda occidental sona característica) del xinès mandarí, s’han convertit en habituals als nostres carrers. Primer a les ciutats grans de la Península: primer Barcelona i Madrid, després València i Sevilla, i així successivament. A les Balears van arribar una mica més tard i van començar a fer-se veure a Palma, però després, també, a Ciutadella i a Maó, a Vila i a Sant Antoni de Portmany, a Inca, a Manacor i a Llucmajor, etc.
A la botiga de xinesos hi ha tot allò necessari no tan sols per posar a punt una casa, sinó també per decorar-la i perquè els seus inquilins o estadants tinguin una millor qualitat de vida. Quan preparàvem aquest reportatge en vam visitar una que, al costat dels rodets de fil, oferia unes tortugues i uns escamarlans de plàstic, de mides respectables i colors cridaners, que podien donar personalitat a qualsevol sala d’estar, des del pis d’estudiants més desangelat fins al menjador barroc de la tieta Casilda, reblit de mobles, vases i gerros (entre els quals, però, sempre hi cabrà un elegant escamarlà que, segons com es miri, s’assembla una mica a un escorpí). A l’entrada del local, els poals de fems de mida xaletera, les graneres i els recollidors conviuen amb els fulards amb tots els estampats imaginables (la Ruta de la Seda desemboca sempre a les botigues de xinesos), les figures de Buda per protegir la llar, els moixos aquells també mig budistes que aixequen i baixen mecànicament un braç, de manera que aconsegueixen que el client senti que se li dona la benvinguda, i també uns mobles metàl·lics que sostenien, cadascun, una desena de rotlles de paper d’embolicar regals.
El paper d’embolicar regals és una oportuna al·lusió a la temporada de Nadal, dins la qual ja ens trobam immersos. És cert que encara no s’ha encès la il·luminació dels carrers (serà aviat), però sí que ja fa dies que surten els anuncis de perfums a la tele, i que els supermercats acumulen pernils salats, foies, polvorons i productes vulgars embolicats dins envasos amb ínfules: no tardarem a sentir les nadales pels altaveus, i, amb una mica de sort, el Last Christmas de Wham!, senyal inequívoc que han arribat les dates assenyalades, etc.
Oferta variada
Les botigues de xinesos no queden enrere i, només d’entrar-hi, podeu trobar encara els capells de bruixa i les forques de dimoni de les disfresses dels infants per Tots Sants / Halloween, tot just al costat de les figuretes de Betlem i els llumets i les bolles de colors que es fan servir per decorar s’àrbol, altrament conegut com a arbre de Nadal. Naixements de plàstic, pastorets de totes les mides, Reis d’Orient vestits del Barça o del Madrid (no en vam veure del Mallorca ni de l’Atlètic de Baleares): totes les manifestacions del bon gust nadalenc són aquí. Tampoc hi falten les gorres i els vestits de pares Noel, i fins i tot les restes dels pares Noel enfiladissos que la gent va penjar als seus balcons i façanes, amb un entusiasme fora mida, fa un grapat d’anys. També hi podeu trobar, a la botiga de xinesos, verdet sintètic, trineus de plàstic per anar a la serra de Tramuntana el dia que nevi (si el canvi climàtic ho permet) i, per al sopar de la nit de Cap d’Any, refredadors de botelles de cava d’un sol ús, raïm de plàstic i porcelletes rostides amb una poma dins la boca, també de plàstic, per decorar la taula. Tot això al costat de les seccions habituals de bragues i faixes (exposades damunt d’uns cércols metàl·lics que imiten la rodonesa i la mida de les anques), l’inevitable estoc de maletes de viatge (de totes les mides, estampats i colors) i estris de cuina, amb un èmfasi especial en les paelles, les olles i les cafeteres. Era fama que els productes que es venien a les botigues de xinesos duraven, precisament, de Nadal a Sant Esteve, però al llarg del temps han millorat considerablement la qualitat de l’oferta i ara ja és possible trobar-hi bombetes d’una duració raonable o pinces d’estendre roba que no surten volant, desfetes en dues meitats, en intentar obrir-les. El que no ha canviat són les figures del botiguer malsofrit, acompanyat per una botiguera somrient i un fill o una filla que solen ser especialment simpàtics. Ni tampoc, per desgràcia, la xerrameca supremacista dels que encara volen adjudicar als xinesos llegendes tan negres com absurdes, i que ells es veuen obligats a suportar amb paciència de migrants.
