La història del Maradona 'mallorquí'

ManacorQuan una persona és tocada per la genialitat, sigui en l'àmbit que sigui, sol ser automàticament comparada amb la més dotada del seu gremi. Si parlam de futbol, el punt d'inflexió i ruptura el va marcar, als anys 80, Diego Armando Maradona. Estant d'acord en aquest punt, qui més a prop va estar de suplantar l'argentí en temps i espai fou Luis Torreblanca Rios, el 'mallorquí' que, podent regnar al FC Barcelona, va arribar a un poble de la Segona Divisió B.

Torreblanca va néixer el dissabte de Nadal del 1961, ara n'ha fet 62 anys, a la colònia fabril catalana de Palà de Torroella. De vida esportiva lligada des d'un principi al Barça, després d’unes temporades jugant al filial i a l’equip d’aficionats, fitxà per la desapareguda Societat Esportiva Eivissa, a la Segona B, que encara jugava a l’antic estadi del barri del Clot. Era l’any 1983.

Però tornem on havíem començat. Dotat d'una tècnica fora de la normalitat, Luis no tenia res a envejar al 'Pelusa'. I aquí és on arriba la casualitat i la cruïlla de camins que, a vegades, fa que una vida prengui un altra ruta. Era l’estiu del 1982. Els diaris de la Ciutat Comtal començaven a especular sobre l'arribada de l'ídol de Boca, preseleccionat pel mundial d'Espanya d'aquell any. I entre el debat, una opinió anava agafant força: I si, en lloc de Maradona, féssim pujar Torreblanca del Barcelona Atlètic a fi de ser la peça clau del nou projecte?.

Fins i tot el diari Sport publicà un editorial inequívocament titulat ¿Por qué queremos a Maradona si tenemos a Torreblanca?, en el qual es qüestionava la viabilitat de l’operació i es suggeria, novament, la promoció de Luis al primer equip en lloc d’invertir els 1.200 milions de pessetes que, des d'Amèrica, demanaven per l'astre llatí. Petit, habilidós i de cabells arrissats. Torreblanca, també es convertiria en ídol d’infància, però circumscrit a una comarca, la del Llevant, on encara ara és recordat. De fet, el seu nom és dins l'equip ideal d'un club recentment centenari com el CE Manacor, on va desplegar el seu toc precís.

Botant de nou a la pitiüsa major, on l'havíem deixat, Luis feu una gran temporada i va jugar un total de 36 partits, quasi tots com a titular. Lamentablement, Sa Societat no pogué mantenir l’exigent categoria. Torreblanca però, havia brillat més enllà de Can Barça i no passà inadvertit per equips de més nivell. Fou el Calvo Sotelo de Puertollano, que també acabava d’ascendir a Segona, el primer que va agafar avantatge. Luis va fermar un acord verbal per formar part de la plantilla. Fet que mai es produí ja que al manxec, al·legant a darrer moment problemes de pressupost, no l’acabaren incorporant. Així, entrat el mes de juliol del 1984, Torreblanca havia de tornar a cercar un nou equip.

Cridades i destí

El després entrenador Jaume Bauçà, exjugador dels blanc i vermells manacorins i mestre de professió, ja coneixia Luis d'haver fet classe a Eivissa una temporada. "Que Torreblanca està lliure? Ni us ho penseu!", digué a la directiva manacorina just abans de facilitar-los el contacte. Amb una sola cridada telefònica l'acord fou total i el club de la capital del Llevant i que estrenava la Segona B li feu arribar un bitllet d’avió per viatjar a l’illa i signar el contracte. El club, a més d’un sou a pagar en deu terminis, abonaria també el lloguer d'un pis al carrer de la Fàbrica.

Però la nit abans d’embarcar-se, Torreblanca rebé una inesperada cridada al seu domicili barceloní: el Rayo Vallecano el volia fitxar! Els madrilenys, que en aquells temps també jugaven a la divisió de bronze (de fet, al mateix grup que el CE Manacor), tenien un ambiciós projecte i amb el millor estadi de la categoria.

En un gest poc comú en el futbol excessivament professionamitzat d'avui dia, el Maradona 'mallorquí', educament rebutjà l’oferta. Malgrat que encara no hagués signat res amb el Manacor, per a ell la seva paraula valia més que mil contractes. L’endemà arribà a Na Capellera i fou presentat. Tal vegada esportivament fitxar pel Rayo hauria estat molt més atractiu i productiu, però Luis mai es penedí d’haver vingut al Manacor. Aquí es convertí en un dels jugadors més estimats per l’afició i, sobretot, trobà una vida laboral i familiar una vegada retirat del futbol, fins a tal punt que després de jugar al Poblera i al Girona, tornà a Manacor i al club per acabar retirant-se en aquell històric Cala d’Or de Juan Seminario, que disputà l’any 1991 la lligueta d’ascens a Segona B.

Les dues temporades de la seva primera etapa al club manacorí (1984-1985 i 1985-1986) foren dispars. Durant la primera començà de titular indiscutible a les aliencions de Joan Company, i ràpidament destacà pel seu estil tècnic i el seu toc elegant.

Però el destí li tenia una sorpresa desagradable: el 7 de novembre del 84, en una partit de copa contra el RCE Mallorca, que acabà en un just 0 a 1 a Na Capellera, el català patí una greu lesió: fractura de tíbia i peroné. Fou al minut 40 de partit en una jugada fortuïta. Des del primer moment, Luis s’adonà de la gravetat de la lesió i al vestidor el pitjors presagis es confirmaren. Aquella mateix nit fou translladat a una clínica palmesana per ser operat pel prestigiós traumatòleg Onofre Alba. En principi, seria baixa per al que restava de temporada.

D’aquests mesos, Torreblanca encara recorda les llargues jornades de recuperació els matins a Na Capellera amb Alberto Giràldez (després preparador físic del Reial Madrid) i les ganes de retornar al rectangle de joc per tal d’ajudar l’equip. Arribà a disputar alguns minuts a final de temporada. A la segona temporada, la 1985-1986 ja plenament recuperat, fou quan va donar el seu millor fútbol i va disputar 34 partits, 27 de titular amb 6 gols.

Maradona va jugar mundials; Torreblanca, no. L'argentí, competicions europees; Luis, camps de terra. Però aquella foto, aquell article li haurien pogut canviar la vida. D’aquest fet en dona constància precisament una instantània captada el 23 de setembre del 1982, amb motiu de la inaguració del Miniestadi, quan s’enfrontaren dos equips integrats per jugadors seleccionats pel club d’entre els equips professionals i les categories inferiors. Una imatge, una mirada i un jugador extraordinari.