Hàbitats naturals
Societat 09/04/2021

Hem de pensar a passar per Xocolat

4 min
Miquel Àngel Sancho fa quaranta anys que va obrir la botiga de discos Xocolat.

PalmaMiquel Àngel Sancho farà setanta anys enguany i xerra de la seva trajectòria com ho solen fer els que fan una feina ben feta: sense nostàlgia, sense bravejar, sense falsa modèstia i amb energia. En fa quaranta, d’anys, que va obrir Xocolat, la botiga de discos a la qual ens trobam per conversar, a la sala coneguda com Espai Xocolat, on es fan petits concerts, trobades d’artistes amb premsa i signatures de discos. El mateix dia que hi anam, a l’horabaixa, a l’Espai Xocolat hi serà Maria del Mar Bonet, que acaba de publicar un disc esplèndid (Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, fet a mitges amb el cantautor valencià i gravat en directe al Teatre del Micalet de València) amb Blau - Discmedi, el segell discogràfic del mateix Sancho. Xocolat és l’única botiga de discos que queda oberta a Palma, després de bastants d’anys en què aquest tipus de negocis es multiplicaven com els conills: Disco Loco, Aloha, Disco Silva, Radio Borne, Casa Radio Telefunken, Pay Pay, Discos Jonc, la mateixa Xocolat... Mentre Sancho les anomena, la meva memòria torna a la primeria dels anys noranta, quan servidor era un jove llucmajorer que havia començat a estudiar a la UIB i deambulava per Palma. La ruta de botigues de discos era preceptiva almenys una vegada al mes, juntament amb la de llibreries. Comprar llibres i vinils era una tasca delicada: el pressupost era escàs i s’havia de filar prim. A algunes d’aquelles botigues trobàvem bons consells, recomanacions útils per encertar la tria –el que ara se’n diuen “prescripcions”–, i Xocolat era sens dubte un d’aquests llocs on no tan sols venien discos, sinó que sentien autèntica devoció per la música i la sabien compartir i transmetre. Això continua igual, i segurament és el secret de la pervivència de la botiga. “Això i la feina d’en Toni Vives”, subratlla en Miquel Àngel, “que és qualcú que va sempre dues passes per davant”. En Toni Vives és el soci que du la botiga, en Miquel Àngel està més centrat en el segell discogràfic: en total, ara fan feina a Xocolat cinc persones. Sancho assenyala encara un altre ingredient: “una clientela que en saben més que nosaltres, i que ens avancen què vindrà”.

Aquesta entesa xocolatera entre els clients i la gent de la casa es va establir de bon inici, al primer local on hi havia la botiga, al carrer Estanc amb el carrer Sant Feliu. Aleshores Xocolat era “molt petitona, especialitzada en jazz i salsa i també en música en català, amb un catàleg d’uns 300 discos”. Era un local guapo, disposava de sala d’art per fer-hi exposicions i estava envoltat de bars musicals, entre els quals el mític Brussel·les. “Hi havia una gran il·lusió”, recorda en Miquel Àngel. “Estava realment tot per fer i van ser anys de moltes trobades, de reunions, de complicitats de tots amb tots”. En aquells primers noranta que un servidor recorda, encara es notava l’empenta de la Palma culturalment inquieta i viva dels vuitanta. “El primer Ajuntament socialista, amb Ramon Aguiló, va ser un gran aliat”, subratlla en Miquel Àngel. “Van fer el festival de jazz, el de teatre, el concurs de pop i rock... Això es va rompre quan va arribar al poder al PP, amb unes altres prioritats: el ciment i la urbanització a l’engròs, com a sinònims de riquesa”.

És en aquells anys també que Sancho coneix Joan Bibiloni i junts editen Joana Lluna, un disc que mereix els qualificatius de mític i essencial per diversos motius, un dels quals haver estat la primera referència en la història de Blau, que després es desdoblaria en Discmedi (“Discmedi potser representa més l’estructura empresarial, i Blau l’esperit independent”, diu Sancho). Ara, Blau acaba de publicar Guitarra, un doble àlbum amb una tria de peces de Joan Bibiloni, remasteritzades i amb intervencions de músics internacionals com Jorge Pardo, Ernie Mansfeld, Larry Corryell, Molly Duncan i Concha Buika, mallorquina universal. També van dur endavant plegats, Bibiloni i Sancho, la publicació d’un altre disc de referència, el Deià... Vu de Kevin Ayers (“el títol va ser idea meva”, li agrada recordar a Sancho), fundador de la banda Soft Machine i part de la populosa galàxia artística internacional que va desfilar per Deià al llarg del segle XX, i amb qui Joan Bibiloni va establir col·laboracions fonamentals. Amb els anys, Blau-Discmedi s’ha convertit en un segell tres vegades nominat als premis Grammy (pels discos Cuba le canta a Serrat, Familia Compay Segundo i Tierra de Calma, de Miguel Poveda, que també va publicar amb Sancho Desglaç, fins ara l’únic disc en català del cantaor de Badalona). I ha publicat una bona part del bo i millor de la música popular en català de les darreres dècades: Manel, Antònia Font, Els Pets, Sopa de Cabra, Tomeu Penya, Uc, Tete Montoliu, Lax’n’Busto, Pep Laguarda & Tapineria, etc, etc.

Associacionisme professional

Sancho també ha sobreviscut a allò que va venir després de l’efervescència dels vuitanta i primers noranta: el pirateig, el top manta, les descàrregues il·legals, la demagògica “cultura gratis” d’una esquerra falsa o amb els papers totalment banyats. És un defensor de l’associacionisme professional (va ser vicepresident de la Unión Fonográfica Independiente, o UFI, que va dur la ministra Sinde a ser coneguda com la Sindescargas) i de la dignitat dels músics i dels productors. “Spotify és miserable, però almenys és legal i no ens insulta”, reflexiona. “Els canvis en el consum han canviat la feina. Per exemple, ara hi ha discogràfiques que també fan management: nosaltres no, però sí que cercam la complicitat entre creadors i indústria cultural”. M’alegra coincidir amb ell en la reivindicació de la necessitat de les indústries culturals, incomprensiblement denostades a casa nostra. “Tant de bo els productors musicals fóssim un lobi”, somriu. I fa una proposta: “una llei d’indústries culturals a les Balears, que elimini duplicitats i multiplicitats de finestretes”. Seria just, necessari i raonable.

stats