Palma—Vendré tot d’una que pugui, tio. És que vaig a tope, tio.
Qui així s’expressa és el lampista, amb qui és més difícil aconseguir una cita que amb Francina Armengol o amb Rosalía, vagin els dos noms com a simples exemples i sense intenció de cap tipus. A la casa es fan reformes, hi ha una vella tassa de vàter al pati, que espera ser retirada d’allà, i també hi ha una nova tassa de vàter, instal·lada de nou, que tanmateix s’embossa quan s’estira la cadena. A més d’això s’han de reemplaçar els endolls de la casa, s’ha de connectar la televisió i s’ha d’instal·lar un termo. O s’ha d’instal·lar un termo, reemplaçar els endolls i connectar la tele, si seguim un ordre lògic de prioritats.
Els picapedrers ocupen una altra part de la casa, una galeria que cal rescatar dels temps del domini impertorbable de la uralita. La sinistra uralita, que ara sabem que és un material indecent, antiecològic i potencialment cancerigen, va tenir uns anys d’esplendor que la van convertir en el material d’aïllament per antonomàsia de la construcció a Espanya (i aquí no s’hi valen les proclames independentistes: la uralita va esclafar els fets diferencials i va reforçar Espanya com a unitat de destí en l’amiant). Els picapedrers piquen, fan regates, tallen bigues, fan anar la màquina de disc amb una desimboltura semblant a la dels gàngsters de Chicago als anys 20 (del segle passat) amb les seves metralladores. Passa pel carrer un conegut que no vèieu de fa un munt de temps i guaita impertorbable, com si us veiéssiu cada dia i la darrera vegada hagués estat ahir mateix:
—No, i estau ben entretinguts! Ja en menjareu, de pols...!
Entra com si fos a casa seva i comença a examinar els treballs dels operaris. Dictamina:
—Aquí hi teniu una humitat, o no ho heu vist?
Pregunta “no ho heu vist?” en el mateix to acusador amb què podria demanar si sou d’una secta autodestructiva. “No ho heu vist, no ho heu vist?”. El conegut indesitjat s’oblida de vosaltres, es planta davant dels picapedrers i denuncia:
—Això no és bovedilla mallorquina, ja podeu dir el que vulgueu.
Un incís per recordar que la normalització lingüística té pendent bona part del vocabulari de la construcció: el diccionari ens informa que la susdita bovedilla, que de manera tan repel·lent invoca el conegut impertinent (valgui el rodolí), es diu en català revoltó, una forma de la qual, pietosament, només podem dir que no ha prosperat.
Us sona el mòbil: teniu una nota de veu del tècnic instal·lador del wifi, que us indica que, en comptes de venir a les onze del matí, com havíeu quedat, compareixerà a les cinc de l’horabaixa, tant si us va bé com si no. Les reformes necessàriament inclouen la incorporació de les formes modernes de comunicació, sense les quals no es pot viure, com sap tothom. Com que no hi ha cap altra opció, acceptau les cinc de l’horabaixa com a nova cita i començau a fer les telefonades necessàries per ajornar el que fos que havíeu de fer a les cinc de l’horabaixa, com per exemple ser enganxats per un bou, com succeeix al famós Llanto por Ignacio Sánchez Mejías de Federico García Lorca.
La xerrameca
Arriba l’hora de dinar i us agafa carregant prestatges d’una prestatgeria d’un moble que serà una llibreria. Torna a fer-se present el conegut espantós, la presència del qual ja no recordàveu perquè fa un parell d’hores que no us importuna a vosaltres, sinó que concentra la seva xerrameca en els picapedrers, als quals ha impartit gratuïtament una classe suposadament magistral sobre el seu propi ofici (en realitat, i per descomptat, el conegut bocamoll parla d’oïda i no diu més que dois). Sentencia:
—No podies triar uns prestatges més inútils? No hi pots fer doble filera de llibres.
Estau a punt de respondre que no tan sols no teniu cap interès a fer doble filera de llibres sinó que us repugnen les dobles fileres de llibres, però us conteniu quan el conegut anuncia, literalment, que no pot perdre més temps amb vosaltres perquè té una feinada (es refereix que li tenen el dinar a punt a casa seva). Feis un darrer esforç per acomiadar-lo de manera educada; ho aconseguiu, en el mateix moment que surt el conegut indesitjat per la porta arriba miraculosament el lampista, que ha vist obert un forat dins la seva agenda digna d’un mandatari de les Nacions Unides i ha tingut la generositat de recordar-se de vosaltres i de les vostres tasses de vàter. Abans que pugueu preguntar-li res, ell interposa entre vosaltres la seva frase defensiva:
—Vaig escapat, tio. A tope, tio, però a tope tope.
Examina el camp d’operacions, de fons se sent la màquina de disc d’un picapedrer i el martell amb què pica el fuster, que fa una estona que ha arribat per aixecar la llibreria per a la qual movíeu els prestatges. El lampista repassa ara els endolls, us informa que haureu de canviar els de tipus Metropol pels del tipus Rehàbitat. No hi podeu estar més d’acord.
El tècnic instal·lador del wifi, un tipus menut i magre armat amb un trepant desproporcionadament enorme, arriba finalment a les nou i mitja del vespre d’un divendres, pres d’una eufòria sospitosa. Crida “vamos al lío, jefe”, i es posa a fer forats a les parets de la casa i a passar-hi cable amb una fúria digna de millor causa. Quan partirà, i quedeu a la fi sols a casa amb els moixos, dins un silenci que ja no semblava que pogués tornar a produir-se dins el vostre habitatge, començareu a repassar mentalment les imatges del dia, també les feines que queden encara pendents, exhalareu un sospir de cansament i us vindrà al cap la dita: “Caseta mia, per pobra que sia”.
