Palma—Vaja, quina calorada –s’exclama un malsofrit.
—Què dius! El soleiet és mel –contesta el del costat, que, per contra, fa cara d’estar encantat de la vida.
—Aquesta temperatura no és normal –hi torna el malsofrit.
—Què vols dir? El que no és normal és el que va fer fa un mes, venga ploure i ploure. I aquell freter! Amb abric per Sant Jordi!
Havia plogut dos dies, però el nostre personatge ho recorda com el diluvi universal.
—Tampoc no exagerem, per Sant Jordi va ploure, d’abric ja no en duia ningú.
—El que tu diguis. Deixa’m passar gust del sol, va.
La pel·lícula Blade Runner (estrenada l’any 1982, amb un guió escrit a partir d’un relat de Philip k. Dick) va vaticinar coses que, com deia el replicant interpretat per Rutger Hauer, no hauríem cregut en aquell moment, però que s’han anat fent presents i reals al llarg dels quaranta anys següents. La manipulació genètica, la intel·ligència artificial o les migracions globals són realitats que el film no tan sols mostra (quan encara eren lluny de fer-se un lloc al debat públic, en un cas de capacitat anticipatòria realment notable), sinó que les dona per certes en un futur que aleshores ja era proper: l’acció de la pel·lícula transcorre l’any 2019, un any en què, en efecte, les qüestions esmentades estaven, com sabem, a l’ordre del dia. El mateix succeeix amb el canvi climàtic, que el film també pronosticava, només que amb un matís: el director Ridley Scott i el seu equip van imaginar un descarrilament del clima cap al fred, la pluja i l’absència de llum (els elements que defineixen l’atmosfera malsana de la pel·lícula). Sense que això sigui del tot erroni (les alteracions en els règims de pluges i en les temperatures també duen tempestes i fredorades en molts punts del planeta), el canvi climàtic tal com l’hem acabat coneixent té més a veure amb l’escalfament global, les sequeres, els incendis i les collites fracassades per excés de calor.
La pàgina sobre canvi climàtic més endreçada i de fàcil consulta que podem trobar en el nostre entorn és la de la Generalitat de Catalunya, que no es descuida de recollir en un apartat les evidències que demostren en quina situació ens trobam. Increment de la temperatura mitjana anual de l’aire (amb un augment ben significatiu d’1,8 graus en 71 anys, de 1950 a 2020), canvis en les precipitacions (el més notable és un descens d’un 5,3% per decenni durant els darrers 71 anys), canvis en els extrems climàtics (nombre de dies càlids, nombre de dies d’estiu, nombre de nits tropicals, nombre de nits càlides, amplitud tèrmica anual: tots aquests són indicadors que han anat en augment), increment de la temperatura de l’aigua i del nivell de la mar (d’acord amb el mareògrat de l’Estartit, la temperatura a nivell de superfície va pujant a un ritme de 0,32 graus per decenni, mentre que el nivell de la mar augmenta 3,2 cm per decenni) i canvis en les glaceres i en la neu del Pirineu (es perden 1,5 cm a l’any de gruix de gel, desapareixen aparells glacials sencers i la glacera oriental de la Maladeta va sofrir un retrocés de 81,5 metres en el període 2008-2014).
Totes aquestes dades permeten als experts parlar amb rotunditat sobre canvi climàtic i emergència climàtica, sense que se’ls pugui acusar de ser catastrofistes.
—Si no sabem quin temps farà la setmana que ve, com podem saber què farà d’aquí a vint anys?
El cosí de Rajoy continua ressonant a les converses i en l’actitud d’alguns dels nostres remenadors de cireres i talladors de bacallà, així públics com privats. Si l’augment de la temperatura continua al ritme actual, en qüestió de no tants d’anys a la Mediterrània encara s’hi podrà viure, però deixarà de fer-hi un estar d’àngels, com ens agrada dir encara avui en els millors moments dels millors dies. Borrasques, llevantades i inundacions per a les quals ha quedat clar que ningú està preparat aniran seguits per grans sequeres i calorades. A banda de les conseqüències per a la foravila de Balears, i de tota aquesta perifèria d’Europa que anomenam Mediterrània, n’hi pot haver també, mirau quines coses, per al turisme: si les nostres condicions climàtiques deixen de ser agradables per convertir-se en invivibles, òbviament el turisme començarà a desplaçar-se cap a indrets on no se socarri.
Impacte extrem
Òbviament, tot això que diem serà menys tingut en compte que mai aquest estiu de 2022. S’ha instaurat la idea que aquest és el primer estiu de la normalitat (l’estiu passat ja va ser el de les botellades i les festes multitudinàries, però tant se val) i ja s’ha acceptat que això es materialitzi en una massificació no coneguda fins ara, en un impacte extrem damunt el territori i els recursos naturals i en problemes de convivència i d’ordre públic. Tant se val: no es tracta només de negoci, sinó d’una convicció, compartida per moltíssima gent, que se’ls han ‘robat’ dos anys i que aquest estiu, tant sí com no, se n’han de rescabalar. No hauria de ser tan difícil d’entendre que els anys, els temps, la vida, no ens els pren ni ens els regala ningú, sinó que dependrà d’allò que en facem. Que en facem cadascun de nosaltres, volem dir. Aquest estiu l’increment de la temperatura mitjana anual de l’aire, els canvis en les precipitacions, els canvis en els extrems climàtics, l’increment de la temperatura de l’aigua i del nivell de la mar i els canvis en les glaceres i en la neu del Pirineu seguiran el seu ritme preocupant cap a una nova fesomia del nostre entorn, molt menys amable i vividora. Nosaltres, però, ho celebrarem amb un capfico quan ens toqui el torn a la cala plena fins a dalt on hàgim aconseguit estendre la tovallola.
