PalmaUn dia d’entre setmana a mitjan dematí, un grup d’escolars corren i s’encalcen per les terrasses del museu Es Baluard, amb uns crits i unes rialles tan lluminosos com el sol que resplendeix enmig d’un cel blau (així com els futbolistes encadenen passis de pilota, els aprenents de poeta encadenam símils). Les mestres, assegudes a una taula de la terrassa de la cafeteria, xerren de les seves coses i de tant en tant s’arriben a interrompre per ordenar als infants, sense esperança, que moderin el volum. Corren i riuen i s’amaguen entre les escultures de les terrasses, i aquesta també -que els infants siguin feliços- és una de les funcions de l’art i la cultura.
Des de la seva inauguració l’any 2004, l’existència d’Es Baluard ha estat per a alguns motiu de controvèrsia, cosa habitual en una societat, la mallorquina, que practica com poques l’autoodi. La meva opinió de contribuent és senzilla: és molt millor tenir Es Baluard que no al contrari. I abans d’acusar-lo de provincià o de blasmar-lo per haver partit de la col·lecció particular de l’editor Pere A. Serra, un personatge també destinat a la controvèrsia fins molt més enllà de la seva mort, tal vegada val la pena prendre’s la molèstia de visitar-lo. Aclarim que el museu Es Baluard és una fundació integrada pel Govern, el Consell de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i la Fundació d’Art Serra, és a dir, una iniciativa publicoprivada. No és cap fórmula tan estranya, a molts països es practica i sovint amb bons resultats.
Dia dels museus
Si llegiu això en dissabte 18 de maig, sapigueu que avui és el Dia internacional dels museus i que sembla, per tant, una jornada idònia per visitar Es Baluard. Però si ja us trobau en qualsevol altre dia de la setmana (tret de dilluns, que és el dia que els museus tanquen), l’ocasió és igualment propícia. L’entrada general a Es Baluard es cotitza tan sols a sis euros, però existeixen també preus reduïts per a menors, jubilats i majors de 65 anys, i grups culturals i educatius. I enguany, per celebrar el quinzè aniversari, es pot optar també per la tarifa 15+, que per 15 euros permet, al subscriptor i un acompanyant, visitar el museu durant tot aquest 2019 les vegades que vulguin.
Feta la informació de servei, convé remarcar que les possibilitats lúdiques de l’art no es limiten a la infància. Que l’art ens convida a jugar durant tota la vida és el que ens convida a comprovar una de les exposicions temporals que actualment ofereix Es Baluard, la titulada Faces, que es pot visitar fins dia 29 de setembre. Faces reuneix obres de la col·lecció del Museu i de la col·lecció BEEP d’art electrònic, vinculada a la fira ARCO de Madrid i impulsada pel mecenatge del col·leccionista Andreu Rodríguez. La gràcia de la mostra consisteix a exhibir juntes (“en diàleg”, com se sol dir en l’argot de l’art) peces creades en suports tradicionals amb d’altres de confeccionades amb dispositius tecnològics: des de la ceràmica fins a la robòtica, per entendre’ns. I, com que una de les característiques principals de l’art electrònic acostuma a ser la interactivitat (la gent pot tocar les peces i fer-hi coses), el recorregut és ple d’ocasions per inquietar-se, divertir-se o quedar perplexos davant les propostes que s’hi ofereixen. Per jugar, en definitiva. Criden l’atenció, per exemple, les obres de Marcel·lí Antúnez, exmembre i fundador de La Fura dels Baus i des de fa anys artista multidisciplinari reconegut internacionalment: des de la peça titulada ‘Alfabet’ (un tronc que emet sons de rialles, gemecs o murmuris quan s’hi passa la mà per damunt) fins al seu ja clàssic JoAn, l’home de carn, una escultura robòtica que reprodueix la imatge d’un nu masculí de mida natural, confeccionat amb pell de porc, i davant del qual s’espera que el visitant es posi a fer renou: segons els crits, les palmes o qualsevol altre so que li arribi, ‘l’home de carn’ reacciona movent les articulacions que té als braços, a les cames, al cap o -atenció, hihihi- a un membre viril de dimensions considerables. Menys sensorials i més reflexives són les propostes d’artistes com Solimán López (Bioma ), Rebecca Horn ( Three Graces in Blue ) o Rafael Lozano-Hemmer ( Level of Confidence ), que conviuen amb peces de Joan Miró, Jaume Plensa, Miquel Barceló, Toni Catany, Eulàlia Valldosera, Alberto García-Alix i un etcètera que fa que la visita sigui ben recomanable. Com també ho és l’altra exposició temporal ara disponible a Es Baluard, ALMA. Mèdiums i visionàries, que es pot visitar fins dia 2 de juny i que presenta obres realment sensacionals de dones artistes de final del segle XIX i començament del XX vinculades a l’espiritisme, la teosofia, el misticisme i l’antroposofia. Peces commovedores, i pertorbadores, degudes a noms massa poc coneguts i aquí oportunament reunits com els de Josefa Tolrà, Mary Frances Heaton, Agatha Wojciechowsky, Hélène Reimann o Julia Aguilar.
Nombre de visitants
Hi haurà qui es pregunti si tot això és art o si forma part del gènere de peces artístiques llençades sense voler al poal dels fems per les senyores de neteja dels museus, en pensar-se que eren despulles que havien quedat tirades pel terra (ha passat a la Tate Modern de Londres almenys dues vegades, amb obres de Damien Hirst i de Gustav Metzger), notícies que sempre són molt destacades i celebrades pels mitjans de dretes. La resposta, com sempre, és als ulls de qui mira. Però per mirar un museu, cal primer anar-hi. Com a notícia, seria interessant que el nombre de visitants autòctons empatàs almenys amb el d’estrangers.
