La guerra del bisbe Guerra

PalmaEs deia Juan Díaz de la Guerra i, efectivament, el seu breu període de sis anys al front de la diòcesi de Mallorca –que es va iniciar l’estiu del 1772, ara fa 250 anys– es va caracteritzar per l’enfrontament: amb els seus capellans per voler imposar el castellà –que el poble no entenia– i amb pràcticament tothom per voler suprimir el culte tradicional a Ramon Llull. Així que va ser destinat com a bisbe a Sigüenza (Castella-la Manxa), on, en canvi, se’l recorda de manera molt positiva.

Nascut a Jerez el 1726, Antonio Herrera, cronista provincial de Guadalajara, li atribueix ser d’“antiga soca de gentilhomes i amb molts havers pecuniaris” i “hereu” –s’entén que descendent– de Cristòfol Colom; amb la qual cosa, curiosament, seria d’origen mallorquí –això, si la teoria felanitxera tingués base certa. Pel contrari, l’historiador Manuel Romero l’assenyala com “de classe treballadora”, fill d’un mestre d’obres.

Segons Romero, posseïa “extraordinaris dots per a l’estudi”: va cursar lleis a Granada –amb una beca–, fou elegit president del Col·legi de Juristes de la mateixa ciutat i gràcies “als seus mèrits” arribà a membre del tribunal eclesiàstic de la Rota, així que es traslladà a Roma. L’historiador de l’Església Joan Rosselló afegeix que a la Santa Seu conegué Tomàs de Azpuru, representant d’Espanya i capellà, qui “l’afavorí molt”, malgrat la qual cosa Díaz de la Guerra “escrivia reiteradament a la cort de Madrid contra el seu protector”. Així que el rei Carles III optà per una solució salomònica: “Els va fer fora a tots dos”, i proveí l’arquebisbat de València per a Azpuru i el bisbat de Mallorca per a Guerra.

Que el monarca pogués determinar qui havia de ser bisbe avui ens sembla estrany, però això es deu al privilegi de presentació –de candidats–, que es va fer servir fins als temps de Franco. Carles III feia servir l’anomenat ‘despotisme il·lustrat’; és a dir, un absolutisme amb un vernís ‘il·lustrat’, que només prenia de la Il·lustració allò que li anava bé –essencialment, el progrés material– i, per suposat, res que tingués a veure amb aspectes subversius, com la separació de poders o els drets dels ciutadans. No acceptar aquest mandat inqüestionable del sobirà fou un motiu essencial per a l’expulsió dels jesuïtes.

Aquell despotisme passava, necessàriament, per la uniformització: ja el pare de Carles III, Felip V, havia abolit les institucions pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó –aprofitant que aquests havien apostat pel candidat derrotat en la Guerra de Successió. El fill ordenava, el 1768, que “l’ensenyament de les primeres lletres (...) es faci en llengua castellana generalment, on sigui que no es practiqui, i s’encarreguin del seu compliment les audiències i justícies”, segons registren els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda. Atès el pes de l’Església i la seva influència, també recomanava a aquesta “la seva exacta obediència i diligència en estendre l’idioma general de la nació per a la seva major harmonia”.

La imposició del castellà

Com expliquen Colom i Sureda, les ‘societats d’amics del país’ –com la mallorquina–, de marcat caire ‘sucursalista’, no eren sinó corretges de transmissió disposades “a aplicar les directrius de la monarquia il·lustrada”, i no era estrany –tot i les reticències eclesiàstiques cap a les noves idees– que hi hagués clergues entre els il·lustrats, com el mateix Guerra. Pel que fa al català, la seva posició era nítida: Antoni Maria Alcover denuncia com aquells ‘amics del país’, en fer pública la redacció d’un diccionari mallorquí-castellà, ho feien desitjosos de “contribuir (...) a la generalització de la parla nacional entre nosaltres i a la desaparició tant com fos possible del dialecte mallorquí, almenys en el tracte de les persones cultes (...) com un pas cap a la major civilització de la província”. “Quin concepte més... especial, per no dir-ne una altra cosa, tenia aquella gent de la civilització!”, afegeix el mossèn.

S’ha de dir que no tothom combregava amb aquell objectiu. El solleric Bernat Nadal, també il·lustrat –arribaria a president de les Corts liberals de Cadis–, en ser bisbe de Mallorca des del 1794, publicà el catecisme en català, contradient el mandat reial. Gaspar de Jovellanos, probablement la figura més destacada de la Il·lustració espanyola i desterrat a Mallorca del 1801 al 1808, sostenia que s’havia de ensenyar als petits illencs la gramàtica catalana: “Essent la que aprenen primer, la que parlen en la seva primera edat, aquella en la qual parlam sempre amb el poble, i en la qual el poble rep tota la seva instrucció, mereix major atenció de la que li hem donat fins aquí (...) Llavors coneixerem el que val i el que pot valer; llavors la podrem dur a la dignitat de llengua literària”.

No era el cas de Guerra, “amb més mentalitat de funcionari borbònic que de prelat”, com el defineixen Colom i Sureda. Segons els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera, “era home pietós, zelós i recte” que “creà la biblioteca episcopal i invertí quantitats importants en obres públiques en benefici de la ciutat d’Alcúdia (port, llatzaret, dessecació d’uns pantans”; però ben disposat a secundar “les ordres dels ministres de Carles III” i, per tant, a la substitució del català pel castellà, “perquè així s’aconsegueixin les finalitats pietoses de S. M. que es faci general a l’illa aquest idioma”, afirmava el bisbe.

El nou pastor, afegeixen Colom i Sureda, va ordenar “que es redactassin en castellà tots els registres i els documents eclesiàstics” i que “les predicacions es fessin també en llengua castellana”. Aquí sí que els seus clergues s’obstinaren, i per una raó evident: els mallorquins en la seva immensa majoria només sabien la llengua pròpia i, per tant, no entendrien res que els digués el capellà. El debat arribà al Consell de Castellà –el de la Corona d’Aragó l’havia suprimit Felip V– i aquest dictaminà que es continués fent servir el català; llevat de la Seu, on “acudia la gent culta i educada, que, per tant, entenia el castellà”.

L’altre gran cavall de batalla –mai millor dit– del bisbe Guerra fou el culte tradicional a Ramon Llull –avui reconegut com a beat i encara en procés de canonització–, en el que fou un capítol més de l’enfrontament de segles entre lul·listes i antilul·listes –sobretot els dominics, molt vinculats a la Inquisició. Al culte a Llull hi eren favorables no tan sols l’Església mallorquina, sinó també les seves autoritats civils –tot i que eren les imposades pel centralisme borbònic. “L’actitud del bisbe produí un gran rebombori”, assenyalen Xamena i Riera, i els agreujats “acudiren al rei exposant les seves queixes contra el prelat”. “Fins i tot, al papa”, segons Colom i Sureda.

El seminarista assotat

Sota el pontificat de Guerra es produeix un episodi que relaten Francisco José García, de la Universitat de Granada, i Rafael Ramis, de la Universitat de les Illes Balears. El 16 d’abril del 1774, Joan Ferrà, alumne de la Universitat Literària, lul·lista, mostrà una estatueta de Llull al seminarista Antoni Campins, antilul·lista. Auxiliat per dos companys, va voler que Campins la besàs, i aquest, enfurismat, llançà unes quantes pedres contra un quadre del ‘Doctor Il·luminat’ que era a la mateixa aula. Per aquest fet, Campins només va ser objecte d’una “reprimenda” del rector del seminari, Antoni Sastre. En canvi, a la Universitat, per ordre del vicerector Josep Borràs, Campins va rebre dotze assots del catedràtic Andreu Sitjar.

Per descomptat, la cosa no va quedar aquí. Campins, narren García i Ramos, va sol·licitar insistentment al rector autorització per denunciar la pallissa al bisbe, fins que la va obtenir. Per suposar, Guerra li va donar la raó; li va concedir una beca com a desgreuge i va prohibir a Sitjar i a Borràs, tot dos capellans, les seves funcions eclesiàstiques, a més d’una multa i el trasllat de Borràs a Porreres.

Afegeix Rosselló que, d’acord amb el cronista Dalmaci Moll, “es queixaren alguns cavallers” de la “incivilitat i poca cortesia” del bisbe Guerra i que “tota la devoció i religiositat que afectava servia de coberta o solapa a la seva hipocresia”. Va visitar al palau episcopal el seu pare qui, abans de partir, li hauria dit aquestes paraules: “Fill, tu ja eres dolent d’al·lot”.

No li mancava a Guerra sinó barallar-se amb el capità general, el màxim representant de l’autoritat reial –aleshores, Antoni d’Alós– i, per descomptat, així ho va fer. Segons una crònica anònima que cita Rosselló, el bisbe tenia instruccions de designar per als càrrecs que quedassin vacants tomistes –és a dir, seguidors de Tomàs d’Aquino, com ell mateix–, i així ho va fer en nomenar Gaietà Domènech batle –aleshores, oficial de justícia– de “la porció temporal de l’Església”. Però aquell càrrec no era vacant, sinó que l’exercia el jutge Antoni Serra. Alós “el va prendre molt malament”, diu el cronista, i Guerra no va tenir més remei que fer anques enrere.

Guerra fou traslladat a Sigüenza el 1778 i allí va restar fins a la seva mort, el 1800, recordat, emfatitza Herrera, com el ‘bisbe mà d’obra”: va fer erigir el barri de Sant Roc –amb el Col·legi d’Infants de Cor–, va reformar el palau episcopal –actual parador–, va crear l’‘Obra del Bisbe’ –un gran hort–, va reconstruir el poble d’Iniéstola –arrasat per un incendi–, va edificar 24 edificis a Jubera i va iniciar la construcció de la carretera de Sigüenza al camí reial d’Aragó, entre altres iniciatives per les quals avui se’l reconeix. En canvi, a Mallorca, conclouen Xamena i Riera, “va ser poc enyorat”.