Pedro J. Carretero: "La gran pregunta és cap on anam en urbanisme; la resposta: no ho sabem"

PalmaPoques persones coneixen tant l’ordenació territorial i la normativa urbanística de les Balears. Pedro J. Carretero és arquitecte, expert en planejament urbà i en dret urbanístic. Entre el 1994 i el 2002 va treballar per al Govern en la redacció de la Llei de Directrius d’Ordenació Territorial. Al capdavant de l’Oficina d’Informació Urbanística (OIU) del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears (COAIB) des del 2002, cap modificació de la normativa i dels planejaments autonòmics, insulars ni municipals li són aliens. Tampoc la manca d’actualització dels plans.

Per situar-nos, on es troben les Balears en matèria de planificació territorial?

— En ordenació del territori estam igual que el 1999, quan es va aprovar la Llei de les Directrius d’Ordenació Territorial, les DOT, que per primer pic establia un model marc per a les Illes d’acord amb unes circumstàncies. Han passat 22 anys i el model és el mateix, mentre que les circumstàncies han canviat molt. És un model obsolet. Però no ho he de dir jo, hauríem de demanar al Parlament que es pronunciï si és un model obsolet o no, que el ratifiqui o que el modifiqui.

En planejament urbanístic van millor els municipis?

— Tenim 67 ajuntaments, i amb una mà basta per comptar els que tenen els plans urbanístics revisats. No m’atreviria a dir actualitzats perquè sempre surten normes i la tramitació és tan llarga que quan s’aconsegueixen aprovar ha canviat la situació. Es donen llicències urbanístiques d’acord amb plans obsolets.

I si hi ha urgències, es recorre als decrets llei.

— Voler solucionar els problemes d’acord amb decrets llei no és manera. Com a mostra: el Govern va fer una llei de mesures urgents perquè hi havia una aturada d’activitat per la pandèmia. Però ara tothom ja està fins dalt de feina, com és que el Govern no avança la data del 31 de desembre que és quan acaba l’efecte del decret? No té sentit, perquè la situació sembla que ja està salvada, i en canvi es continuen redactant projectes amb exoneracions urbanístiques, el 15% d’ampliació, legalitzacions de coses que en un altre moment no es poden legalitzar… No té cap sentit, això.

Amb unes directrius d’ordenació territorial obsoletes i un planejaments urbans majoritàriament antics o inexistents, cap on diríeu que anam?

— La gran pregunta és cap on anam en urbanisme –i en ordenació territorial–; la resposta: no ho sabem. Ens hem de definir. Volem ser Hong Kong, Malta, volem ser Torremolinos o ens volem allunyar d’aquests models? Cal definir com volem ser d’aquí a 20 anys. Ho hem de planificar i ho hem de fer de manera participativa i consensuada. Planificar és saber què tenim i cap on volem anar, i a més programar com hi podem anar.

Des de la vostra experiència, què s’hauria de fer ara?

— Ara hauríem d’aturar, fer una bona anàlisi en base a dades, valorar els recursos naturals que tenim i, a partir d’aquí, redimensionar. Estic bastant convinçut que ens hem passat i no frenam. Si volem preservar el territori, anem a fer la reconversió territorial i a corregir els errors del passat. És hora de fer un tèntol i veure si podem créixer o si cal recular; potser només podem créixer en habitatge públic -perquè ja tenim prou creixement privat garantit amb els plans que no es revisen- o potser s’han de començar a fer diferències entre municipis que han fet els deures en el planejament i aquells que no, que si no planifiquen han d’aturar.

Què suposa no tenir un pla urbanístic actualitzat?

— Més que no de plans urbanístics, m’agrada parlar de projecte de ciutat o de model. I és que un pla urbanístic s’ha de fer en base a un model cultural, social, econòmic, sanitari, etc. Amb el model de ciutat hi entra tot, i tot ha d’estar lligat sense gaires contradiccions.

Amb l’urbanisme també es fixa el sostre poblacional.

— Quan es va fer el Decret 2/1996 sobre regulació de les capacitats de població, semblava molt urgent conèixer els índexs de densitat a partir dels quals s’havia de calcular la població màxima. Els ajuntaments ho havien de calcular en sis mesos, i cap ho va fer en el termini exigit. Altres no ho han fet mai. Planificar és saber tot això. La població no la pots frenar, però sí que es poden dimensionar les infraestructures per poder atendre les necessitats. No podem saber quin és el sostre de població perquè no estan fixats els índexs de densitat.

I al sòl rústic, quina és la situació i què se n’ha de fer?

— Al camp ara hi van moltes activitats vestides d’agro que diuen que ajudaran el pagès, però el fet és que el pagès ja ha venut la finca. Cellers o el que sigui són un servei turístic més. Hauríem d’intentar que els usos que no són pròpiament agraris estiguin a les ciutats i preservar la terra per a l’activitat primària. Si ens quedam sense activitat primària, dependrem totalment de l’exterior, un fet especialment greu per a unes illes. Parlam de lletugues, parlam del rebost. Hem de preservar el camp per tenir més autonomia alimentària.