Fou mossèn Alcover, el nostre apòstol de la llengua, qui ens feu obrir els ulls sobre els lligams culturals entre les Illes i el País Valencià. El 1918, en una de les seves fructíferes eixides, visità Tàrbena, una vila aleshores de 1.500 habitants situada a les muntanyes de la comarca de la Marina Baixa, a la província d’Alacant. La considerà una vila “lingüísticament importantíssima”, ja que mantenia molts de trets del dialecte mallorquí, que ja havien estat estudiats el 1913 pel lingüista valencià Pere Barnils. El canonge manacorí quedà entusiasmat amb la quantitat de llinatges familiars que hi trobà: Cifre, Calafat, Estelrich, Monjo, Mas, Sastre, Seguí, Ripoll, Mascaró, Gisbert o Mengual (afèresi d’Amengual) “Voleu -sentencià- una prova més forta que la gent de Tàrbena és nissaga mallorquina?”.
La identitat illenca del sud del País Valencià es començà a forjar a principi del segle XVII. El setembre del 1609 el rei Felip III decretà l’expulsió dels moriscos, els descendents dels musulmans convertits al cristianisme, que aleshores eren uns 300.000 a tot l’Estat. Era la culminació de la neteja ètnica iniciada tres segles i mig abans. El primer lloc d’Espanya on s’implantà el decret de Felip III fou el Regne de València, que perdé prop d’un terç de la seva població, estimada en unes 400.000 persones. La conseqüència directa d’aquella sagnia demogràfica va ser una disminució dels ingressos del fisc reial i, sobretot, de les rendes percebudes pels senyors feudals propietaris de senyorius habitats majoritàriament per moriscos.
Els pobles valencians més afectats foren els del ducat de Gandia, d’abrupta orografia. El seu duc, però, decidí trobar-hi una solució. De seguida es posà en contacte amb el virrei de Mallorca perquè li enviàs famílies mallorquines. Va ser una operació secreta. Ho assegura l’historiador de Santa Margalida i professor de la UIB, Antoni Mas, un gran estudiós de la presència balear per terres valencianes: “Aquella repoblació es va produir d’amagat del rei. El monarca no volia que ningú no se n’anàs de les illes davant del risc d’una invasió per part dels turcs o dels francesos”.
La tria de Balears, però sobretot de Mallorca, no fou casual. “Aleshores -continua Mas- no hi havia cap altra regió d’Espanya amb una pressió demogràfica tan grossa. Era una època en què la majoria dels illencs -prop d’uns 100.000- passava molta fam i hi havia perill de desordres socials. Els rics, que es concentraven a Palma, s’aprofitaren de la situació i apujaren el preu dels queviures. Ells no volien que els pobres de la Part Forana marxassin. Si se n’anaven, aquell blat que venien no aniria tan car i no podrien fer tant de negoci. Les autoritats de la Part Forana, però, animaren els seus conciutadans a llançar-se a la mar a la recerca d’un futur més esperançador. Així, molts, que no havien posat mai un peu en un vaixell, agafaren la família i marxaren”.
A part de la comarca de la Marina Alta i Baixa, aquells illencs també s’instal·laren a localitats del Comtat i la Safor. D’Eivissa i de Menorca n’emigraren devers un centenar. La majoria, però, procedia de Mallorca, concretament d’Artà, Llucmajor, Manacor, Pollença, Esporles i Santa Margalida. “Com a mínim -recorda Mas-, marxaren 5.000 persones entre el 1610 i el 1615. El poble d’on se’n va anar més gent va ser Santa Margalida, prop de 400 persones. Això representava una quarta part de la seva població. Partiren les classes pobres, bandolers, individus ofegats pels deutes o conflictius que volien començar una vida nova o que tenien coses per oblidar”.
En aquella Amèrica particular els illencs es posaren a conrear les terres que els valencians no volien. Hi trobaren un clima bastant hostil. “Sempre -hi insisteix l’investigador- varen ser considerats uns valencians de segona. Foren víctimes de tots els tòpics que s’associen a la immigració. Se’ls tractava de garruts i es deia que havien arribat al Regne de València en substitució dels porcs. El gentilici de mallorquí fins i tot era sinònim de misèria, avarícia, falta d’higiene i tossuderia. En tots aquests prejudicis s’hi mesclava la xenofòbia pura i la dura realitat, ja que molts dels balears no procedien precisament de les millors famílies. Passà el mateix amb els repobladors catalans que vingueren a Mallorca amb Jaume I. No eren tampoc de les millores cases de Catalunya”.
Pràctica de l’endogàmia
Malgrat ser considerats uns valencians de segona, el 1693 els descendents dels repobladors illencs no dubtaren a sumar-se a la coneguda com la Segona Germania Valenciana. Era un aixecament amb el qual els camperols exigien la completa supressió de les càrregues senyorials. Segons les cròniques de l’època, un dels seus líders era d’“aspecte rude i accent mallorquí”. Aquella revolta apagada rebrotà després amb les guerres de Successió i del Francès.
De res serví que aquells nous valencians s’implicassin en la lluita de classes de la seva terra d’adopció. L’estigma i el fet de viure en pobles molt aïllats geogràficament els obligà a practicar l’endogàmia, tal com havien fet els xuetes -descendents de jueus conversos- a Mallorca. Això, però, els feu desenvolupar un fort sentiment de grup, que quedà reflectit en l’imaginari popular. El poble de Tàrbena, el més representatiu de la ‘mallorquinitat’ valenciana, és el que més referències s’emporta. Dels seus habitants es deia que miraven molt pel seu interès comú (“són molt arreplegadors per al poble”), que se sentien molt units (“són hòmens d’unió”) i que s’estimaven molt les seves coses (“ s’aprècien molt lo d’ells, aixina com mosatros no fem cas ”).
Un altre estereotip atribuït a la idiosincràsia de Tàrbena era la creença que en aquest poble manaven les dones, les quals tenien unes característiques especials: dormien nues, eren bigotudes i destacaven pel seu fort caràcter. Arran de tots aquest prejudicis, generació rere generació de descendents d’illencs anà renegant dels seus orígens. “A ningú -assegura Mas- li agrada cridar l’atenció. Aquells nous valencians no es volien sentir diferents de la resta ni que se’ls associàs amb immigrants que tenien mala fama”.
Orgull d’illenc
Tanmateix, a final dels cinquanta es començà a tenir una altra imatge dels illencs. “Amb el boom turístic -remarca l’investigador- les Balears varen ser sinònim de progrés”. Així, a poc a poc la vergonya i l’autoodi donaren pas a l’orgull, sobretot en aquells pobles on, a causa de la seva incomunicació orogràfica, mantenien viva la memòria del repoblament. És el cas de la vall de la Seta, la vall de Gallinera, l’Orxa o Tàrbena, l’únic lloc que encara fa servir l’article salat.
L’herència insular en aquests indrets no només era lingüística, sinó també cultural, amb productes estrella com la sobrassada. Les matances (o porquejada, com se sol dir per terres valencianes i també a Menorca) no són exclusives de les Balears. Formen part de la societat camperola de l’Europa de l’època preindustrial. A Tàrbena, però, hi havia consciència que la tècnica d’obrir el porc era heretada de Mallorca. Ho feien per l’esquena i no pel ventre com era habitual en altres pobles veïns. Aquest ritual tribal, tanmateix, va desaparèixer a final dels setanta. Encara, però, es manté el costum casolà de l’elaboració de l’embotit. “Jo diria -afirma Mas- que fins i tot la ‘sobrassà’ que fan ells s’acosta més a la recepta originària perquè no hi posen pebre, és a dir, no és gens coenta”.
A final dels anys noranta, la necessitat de conèixer les seves arrels impulsà un matrimoni tarbener a viatjar fins a Santa Margalida. De seguida es posà en contacte amb l’historiador Antoni Mas, qui animà l’ajuntament de la Vila a recuperar el seu passat d’emigrant. Així, a partir de 1997 es posà en marxa l’agermanament entre Santa Margalida i Tàrbena, Xaló i la vall d’Ebo. Després s’hi sumaren altres pobles com Llucmajor. Cada cert temps, sobretot durant les festes patronals, es produeixen trobades entre els pobles, que obren les seves cases de pinte en ample. De tants d’intercanvis ja han sorgit grans amistats i fins i tot alguna relació sentimental que ha acabat en matrimoni. Qui avui mira amb orgull aquest retrobament és mossèn Alcover. Des de 2018, l’artífex del Diccionari Català-valencià-balear té una placa commemorativa a Tàrbena amb motiu del centenari de la seva visita al poble “més mallorquí” del País Valencià.
El “parlar de sa”
Tàrbena, un petit poble muntanyós d’Alacant, és l’únic lloc del País Valencià on es conserva el tret dialectal insular per antonomàsia a causa del repoblament del segle XVII: l’article salat. És per això que popularment la seva modalitat lingüística és coneguda com el “parlar de sa” per contraposició al “parlar de la”. A més, el poble sol ser conegut de manera jocosa com a “Satàrbena” i els seus 600 habitants com a “satarbeners”.
Des de fa uns anys l’Ajuntament intenta integrar el “parlar de sa” en el currículum escolar. “Ja sé -assegura el filòleg tarbener Joan-Lluís Monjo- que a les Illes sempre hi ha hagut polèmica al voltant de la defensa de les peculiaritats lingüístiques. Nosaltres, però, no qüestionam la unitat ni l’estandarització de la llengua catalana. Només volem protegir un parlar que corre el perill de desaparèixer”.
Monjo recalca que el “salat de Tàrbena” és un parlar amenaçat dins un altre parlar amenaçat: “Si el valencià està amenaçat davant el castellà, doncs el tarbener està amenaçat per partida doble, davant el castellà i davant el model estàndard del valencià”. Des de fa cinc anys a Tàrbena també se celebra la Festa des Parlar de Sa per promoure l’ús d’aquesta variant entre els més joves. “Hem aconseguit -hi insisteix el filòleg- que ja no es vegi com un parlar incorrecte i que la gent no s’avergonyeixi d’emprar-lo”. Aquesta tasca de difusió té el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que acaba d’elaborar un catàleg de topònims adaptats a la forma dialectal tarbenera. És el cas del coll de sa Creu, es Figueral o ses Vinyes.
A part de l’article salat, el “mallorquí de Tàrbena” també conserva la forma dels demostratius reforçada (‘aquest’, ‘aqueix’), l’adverbi ‘aquí’, la indistinció entre ‘per’ i ‘per a’ o la tendència a l’afèresi de la ‘a’ àtona inicial (‘bella’ per ‘abella’, ‘granar’ per ‘agranar’). En canvi, ha perdut altres usos mallorquinitzants que sí que es mantenen en altres pobles del sud del País Valencià: l’omissió de la pronúncia de la ‘r’ final, la reducció del grup vocàlic final ‘ia’, la presència de formes verbals com ‘tenc’ o ‘venc’ i l’ús d’una sèrie de paraules com ‘tudar’, ‘al·lot’, ‘ca’, ‘doblers’, ‘idò’, ‘moix’, ‘butza’, ‘qualcú’... Tots aquests fenòmens ja foren estudiats als anys setanta per investigadors com Joan Veny i Josep Costa i recentment per Vicent Beltran, de la Universitat d’Alacant, autor del llibre El parlar de la Marina Alta (2005). La història dels colons balears per terres valencianes també es pot resseguir en el documental Valencians de Mallorca (2011), elaborat per InfoTV, amb guió de Sergi Tarín i Juli Esteve.
