La fuga de 18 soldats a Palma: 30 anys de silenci pels maltractaments a la mili

El manacorí Andreu Matamalas Fons, de 51 anys, feia tres dècades que guardava silenci. Fa uns mesos va rebre una telefonada inesperada del programa de televisió Salvados, de La Sexta. “Em proposaren –diu– retrobar-me amb quatre antics companys de la ‘mili’ a Palma. Ens feren parlar de la major fuga militar de tot l’Estat que un grup de 18 soldats protagonitzàrem el 1994 per denunciar els maltractaments que patírem. El meu cervell havia esborrat per complet aquell trauma, no sé si per vergonya o per una qüestió de supervivència”.

L’octubre del 1993 Matamalas tenia 18 anys i es marcà un repte: “Jo des de sempre he estat independentista d’esquerres i justificava la violència en defensa dels meus ideals. Ja que havia de fer la ‘mili’, vaig demanar com a destinació una de les unitats més exigents de l’exèrcit. Era la COE (Companyia d’Operacions Especials), coneguda popularment com la unitat de les ‘boines verdes’ [en funcionament des del 1966]. Volia actuar com un ‘infiltrat’ per conèixer per dintre l’enemic, les seves armes i explosius, ja que per ventura jo en un futur també les hauria d’utilitzar per a la meva causa. Poc em podia imaginar, però, que aquella experiència em faria més pacifista que mai”.

Molts illencs de l’anterior generació de Matamalas solien fer el servei militar obligatori a la Península. “Els de la meva quinta –diu– ja tinguérem l’oportunitat de fer-la a Mallorca. Vaig poder anar a la base de la COE que hi havia al quarter general Asensio de Palma, a la carretera de Gènova”. El manacorí es trobà amb un autèntic ambient testosterònic presidit pel terror psicològic. “Entre els companys hi havia bona sintonia. Els superiors, però, eren uns fatxes i uns dèspotes, que ens recordaven contínuament que allò important no era l’individu, sinó Espanya i la bandera. Qui feia vertadera por era l’alferes. Era com ‘Rambo’, nascut per matar. L’insult més habitual per als més dèbils era el de ‘marieta’. I si ens trobaven parlant en català entre nosaltres ens castigaven amb 100 flexions”.

Síndrome d’Estocolm

Matamalas se sorprengué amb l’exèrcit que es trobà. “Era una estructura heretada del franquisme. I això que dúiem 17 anys de democràcia! Si, en cas de guerra, les ‘boines verdes’ havíem de ser els primers a anar al front, estàvem ben arreglats. La nostra formació feia rialles i la dels nostres comandaments, encara més”. El manacorí, tanmateix, s’acabaria imbuint d’aquell clima de violència. “Vaig patir la síndrome d’Estocolm. Quan vaig ascendir a cap, em vaig transformar en un d’ells. Un dia em vaig veure pegant un soldat al pit. Aleshores hi hagué un curtcircuit al meu cervell. Em vaig dir a mi mateix: ‘què estàs fent?’. Arran d’aquell incident vaig tenir clar que la violència només genera violència i la vaig rebutjar per a qualsevol causa. Sempre m’he sentit culpable per haver pegat aquell company. Ara m’agradaria molt retrobar-lo per demanar-li perdó”.

El moment de màxima violència es produí durant la coneguda ‘prova de la boina’, en què, per aconseguir la preuada ‘boina verda’, els soldats havien de superar tota una sèrie de vexacions. “Va ser terrible. Feia dos dies que realitzàvem maniobres, sense haver dormit gens i havent corregut cada dia 30 quilòmetres amb les motxilles ben carregades. A la nit, en arribar al quarter, ens feren presoners. Ens taparen els ulls amb una bena i ens introduïren dins un camió i ens dugueren a un punt indeterminat. Aleshores ens sotmeteren a un interrogatori. A totes les preguntes només podíem contestar dient el nostre nom i càrrec dins l’exèrcit”. El pitjor estava per venir. “Es preocupaven que el que ens fessin no deixàs marques al nostre cos amb l’objectiu de no poder ser acusats de res. No sempre, però, ho aconseguien. Amb les mans fermades, ens ficaren el cap dins d’una banyera plena d’aigua i ens posaren música a tot volum per no deixar-nos dormir. Jo estava tan cansat que quedava adormit i un dels superiors, perquè em despertàs, m’agafava del cap per darrere i me l’estampava contra la paret. Jo, tanmateix, tornava a quedar adormit. Tots aquests detalls els sé pels meus companys. El nivell d’estrès que vaig patir feu que m’oblidàs de tot”.

La gran fuga

Aquell calvari s’acabaria el 21 de febrer del 1997. “Jo –diu Matamalas– ja feia set mesos que aguantava. Sent de Mallorca, els caps de setmana podia anar a Manacor a estar amb la meva al·lota i la meva família. No els deia res de les tortures que sofria. Els que eren de la Península no tenien la possibilitat de desconnectar com jo. A molts d’ells la perspectiva de participar en unes maniobres amb armes els feu témer una tragèdia. Per evitar-la, un grup de 18 soldats planificàrem escapar-nos del recinte. Era un diumenge. A les dues de la matinada travessàrem en silenci el pati del quarter i en botàrem la barrera. Els fanals estaven encesos, però ningú ens va veure. Va ser una fuga ben poc èpica. Semblava una pel·lícula de ‘Pajares i Esteso’”.

La improvisació d’aquella fuga queda constatada amb la reacció que el grup tingué un cop al carrer. “Ens miràrem i ens preguntàrem: ‘i ara què feim?’ La nostra intenció no era desertar, sinó denunciar la violència que estàvem patint. Algú va proposar contactar amb un periodista. Anàrem a un pis que un company tenia a Palma i cercàrem al Páginas amarillas el telèfon de la delegació d’Antena 3 a Mallorca. Ens contestà la dona de la neteja. Ens va assegurar que, en arribar algú, ja passaria la informació”. L’encàrrec arribà al periodista Joan Carles Palos, que tot d’una es plantà amb un càmera al pis dels reclutes rebels. Palos encara recorda aquell dia: “Vaig quedar sorprès amb el seu testimoni. Jo feia 11 anys que havia fet la ‘mili’. No havia patit violència física, però sí verbal. En haver-los entrevistat, els vaig dir: ‘estau segurs del que voleu fer? Això és una bomba informativa!’”.

La següent passa va ser presentar la denúncia pertinent davant el Govern Militar, a les Avingudes. “Mentre érem al pati de l’edifici esperant, un policia ens va avisar que per la televisió afirmaven que ens imputarien un delicte de sedició que implicava 15 anys de presó. En sentir allò, la por s’apoderà de tots nosaltres. Dels nervis, em vaig fumar les cinc capses de tabac que duia. Per primer cop vàrem ser conscients de la dimensió de la nostra acció”. El cas va tenir una gran repercussió mediàtica. “Vàrem anar als programes de Nieves Herrero i Pepe Navarro. Davant aquella pressió el Govern Militar optà per traslladar-nos a la presó militar d’Illetes (Calvià), on quedàrem arrestats durant els dos mesos i mig de ‘mili’ que ens quedaven”.

“Ara som més feminista”

El 1995, al cap d’un any, tingué lloc el judici contra els superiors denunciats de la base general Asensio. Només fou condemnat l’alferes, a un any de presó. “La sentència –diu Matamalas– ens va sorprendre molt. Com era possible que maltractar algú sortís tan barat?”. La valentia d’aquells ‘herois’ fou molt aplaudida pel moviment antimilitarista. D’ençà del seu naixement el 1977 no aturava de guanyar adeptes, que l’Estat classificava en dos grups: els ‘bons’ (els objectors) i els ‘dolents’ (els insubmisos), presentats també com uns ‘traïdors a la pàtria’. El 1984 el govern del PSOE ja es veié obligat a regular la Llei d’objectors de consciència. La normativa preveia la creació d’una Prestació Social Substitutòria (PSS) amb una duració de 18 mesos (sis més que la ‘mili’). Eren places no remunerades en entitats sense ànim de lucre.

Aviat, tanmateix, la situació es desbordà. Els jutjats militars no donaven a l’abast amb la gran quantitat de sol·licituds d’insubmisos que rebien. Alhora, l’Administració es veia incapaç de continuar inventant més llocs de feina per a tants d’objectors. Finalment, el 9 de març del 2001, set anys després de la famosa fuga de Palma, l’executiu popular de José María Aznar va aprovar l’abolició del servei militar obligatori, que havia durat un total de 231 anys –fou instaurat el 1770 en temps de Carles III. A Europa, el primer país a fer la passa havia estat Holanda, el 1991. Com a alternativa, s’avançà cap a un model de forces armades professionals.

Matamalas se’n riu, d’aquells que avui clamen pel retorn de la ‘mili’ per la suposada disciplina que s’hi aprenia. “Allò va ser una pèrdua de temps. Ens passàvem gran part del dia sense fer res i l’ambient era de violència i de masculinitat tòxica. A mi la ‘mili’ no em feu ser més home, tal com se solia dir. A mi em feu ser més feminista”. Aquella experiència deixaria profundes marques psicològiques. “Un dels soldats que es fugà amb mi no suportà el trauma patit i al cap d’uns anys s’acabà suïcidant. Sembla que el meu subconscient va desenvolupar un mecanisme per esborrar aquest trauma. Durant aquestes tres dècades no n’havia parlat mai amb ningú, ni amb la meva dona. Era un tema tabú”.