Història
Societat02/07/2023

El francès de dretes que va desafiar Franco

Fa 75 anys que va morir Georges Bernanos, qui amb ‘Els grans cementiris sota la Lluna’ va denunciar la repressió a Mallorca i va arruïnar la imatge dels colpistes a l’exterior

PalmaEra conservador, monàrquic i catòlic. Justament per això, perquè era dels ‘seus’, encara va fer molt més mal al franquisme la seva acusació ferotge Els grans cementiris sota la Lluna, on denunciava la brutal repressió del cop d’estat del 1936. Són uns fets que havia conegut de primera mà, ja que havia viscut tres anys a Mallorca i s’hi havia relacionat amb els caps del falangisme. Recordam Georges Bernanos quan es compleixen, dia 5 de juliol, 75 anys de la seva mort.

Com altres visitants de l’època, molt abans del boom turístic, Bernanos es traslladà a viure a Mallorca el 1934 essencialment per una raó: era barat. Així ho determina l’erudit Josep Massot i Muntaner, recentment traspassat, que va estudiar a fons la seva trajectòria. Estava sotmès a una feina lleonina, pels seus deutes amb els editors. Per això el seu trasllat a l’illa, amb la dona i els sis fills, dels quals el petit, Jean-Loup, havia nascut aquell mateix any.

Inicialment la ‘tribu’ Bernanos s’instal·là a Sóller, sens dubte pels seus vincles històrics amb França. De tota manera, i això fou una constant, l’escriptor francès mai va demostrar gaire interès per l’entorn illenc, segons apunta Massot. Situava Sóller a Palma de Majorque i la qualificava de segona ciutat de l’illa, quan tampoc era així. No va arribar a aprendre castellà, i molt menys català. Quan volia aportar color local als seus escrits, hi afegia expressions en castellà, i això que, aleshores, era català el que parlava tothom a Mallorca.

Cargando
No hay anuncios

Aviat els Bernanos es traslladaren a Palma, on varen restar fins que tornaren a França, el 30 de març del 1937. Continuaven arrossegant una situació econòmica precària. D’aquí venen els constants canvis de domicili per no poder pagar el lloguer. Varen viure primer al Terreno, a quatre adreces diferents, i després a Portopí. Per a la darrera casa que varen ocupar, llogaren mobles de Joan Sureda, el marit de la pintora Pilar Montaner, procedents de la Cartoixa de Valldemossa.

En partir la ‘tribu’, Sureda conta que es va topar amb la desagradable sorpresa que s’havia forçat “el pany d’un calaix d’una calaixera antiga”, amb “ventalls i objectes valuosos de la meva família”. Va trobar els ventalls romputs i qualque peça desapareguda. Els fills de Bernanos “tenien merescuda fama d’entremaliats a tot arreu on anaven”, segons diu Massot.

El fill falangista i la filla nudista

Segon el testimoni de Pastora Tramullas, filla d’un antic veí, Bernanos “es drogava molt” i una de les seves filles “anava sempre en pèl, quan tocaven a la porta (...) anava tota nua a obrir les visites i, d’això, ja se’n parlava per Ciutat”. Aquestes afirmacions semblen exagerades, però sí que sembla cert que una de les filles de l’escriptor practicava el nudisme, com altres estrangeres de l’època. Les dues filles grans, Claude i Chantal, “foren expulsades” del col·legi Sagrat Cor per la seva conducta, segons un informe del capellà ecònom del Terreno adreçat al llavors bisbe de Mallorca, Josep Miralles.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, la palma se l’enduia, segons el mateix capellà, el fill major, Yves, “un veritable pocavergonya, que vaig haver d’expulsar de la Congregació”. Yves va jugar un paper decisiu en aquella estada de Bernanos a Mallorca, de la qual derivaria Els grans cementiris sota la Lluna, ja que va ingressar a la Falange. Va participar en el cop d’estat i a la repressió i es va enfrontar al frustrat desembarcament republicà de Bayo. Massot dona per segur que arribà a formar part dels Dracs de la Mort, el grup d’elit de l’aventurer feixista italià conegut com el Comte Rossi.

Els germans Llorenç i Miguel Villalonga es relacionaren amb els Bernanos durant la seva estada a Mallorca, si bé més endavant, com altres amics mallorquins, abominarien el seu llibre. Ho feien, sobretot, perquè quedassin clares les seves simpaties. L’autor de Bearn narra una trobada amb el jove Yves, estès sobre un banc, amb l’uniforme de falangista i que, sense conèixer-lo de res, li va demanar “trenta duros” per sopar. “Una quantitat desorbitada, ja que un sopar no costava aleshores més de quatre pessetes”.

A diferència del seu germà, Llorenç no tenia en gran estima la literatura de Bernanos, “un senyor de segona fila que cerca una escletxa per entrar en la glòria –en la literària, és clar”. Això no era exacte, perquè aleshores ja era un autor prou conegut. Qui sí que fascinava el novel·lista i psiquiatra era l’esposa de Bernanos, “bella, esperançadora i honrada”. Era una aristòcrata francesa, “íntima amiga” d’una compatriota també d’il·lustre família: la dona del marqués Alfonso de Zayas, cap de la Falange mallorquina. De fet, entre els Zayas i els Bernanos es va establir una relació prou estreta.

Cargando
No hay anuncios

Segons l’ecònom del Terreno, la llar dels Bernanos a Palma era un vertader desastre, “per les renyines, escàndols” i baralles dels fills. Així, no és estrany que l’escriptor es traslladàs a dos cafès del centre de Palma: el Born –després fou el Miami– i l’Alhambra, tots desapareguts, on escrivia. El periodista Francisco Ferrari, que després seria un dels seus grans atacants, assegurava que, en trobar-se tots dos a l’Alhambra, Bernanos va amagar el que redactava. Ferrari sabia francès i coneixia la seva lletra. Potser ja començava a escriure alguna cosa que no seria del seu gust?

La concessió del premi de l’Acadèmia Francesa per un dels seus títols més destacats, Diari d’un capellà rural, fou motiu d’un homenatge que li varen brindar, curiosament, tant el sector ‘castellà’ com ‘català’ de la cultura mallorquina: l’Ateneo i l’Associació per la Cultura de Mallorca, el darrer president de la qual era Josep Sureda, bon amic seu. Va ser, diu Massot, “el darrer acte civilitzat que tindria lloc a Mallorca durant una colla d’anys”. Era el 18 de juliol del 1936. “Fou aquell el darrer horabaixa d’amable convivència”, afegeix Miguel Villalonga.

Procedent de l’entorn d’Acció Francesa, d’extrema dreta, en un principi Bernanos no es va mostrar contrari al cop d’estat, ni de bon tros. El seu fill Jean-Loup, en declaracions a Última Hora el 1992, assegurava que veia Franco com “un Quixot que arriba per restablir la pau i la monarquia”. No oblidem la proximitat de Bernanos a Zayas i la militància d’Yves Bernanos a la Falange. Des de bon començament, rebia informació de primera mà. Això mateix faria tan valuós el seu testimoni.

Cargando
No hay anuncios

Contra Miralles i March

Però l’actitud favorable va donar pas a una crítica cada vegada més amarga. El poeta Guillem Colom contava que, després de l’episodi de Bayo, deia pestes contra la Falange. Per descomptat, ho feia en francès. Però un client a l’Alhambra, que era de Sóller i ho entenia perfectament, va avisar Colom del perill que Bernanos corria. Se suposa que aleshores ja estava gestant Els grans cementiris sota la Lluna. El crític Michel Estève data una primera versió, que s’hauria perduda, entre el novembre del 1936 i el gener del 1937, però Massot ho posa en dubte.

“La còlera dels imbècils omple el món”. És una frase de les primeres pàgines d’Els grans cementiris sota la Lluna, que es va publicar l’abril del 1938 i que va generar un impacte colossal. Sobretot, per la condició de catòlic i conservador –molt– de l’autor. Bernanos es despatxava a gust. Contra els militars, entre ells Queipo de Llano i els germans Francisco i Ramón Franco –exrepublicà d’esquerres. Contra el bisbe Miralles i l’Església mallorquina, que considerava còmplice de la matança. Contra el Comte Rossi, la relació del qual amb el seu fill Yves sembla que acabà malament. I contra el financer Joan March, “enriquit, com sap tothom a Espanya, gràcies al frau (...) i avui dia tresorer major del Moviment”.

Cargando
No hay anuncios

Per descomptat, el franquisme va fer tot el possible per desprestigiar el llibre i el seu autor. El superior dels jesuïtes de Palma, José Marzo, el qualificava de “veritable indesitjable”. “Esperpent literari inabordable”, segons el seu antic amic Ferrari, que “a les internacionals del judaisme, marxisme i maçoneria els ha interessat d’agitar”. Fins i tot, acusava el catòlic Bernanos de confraternitzar amb els maçons: “No han passat inadvertits, mentre va ser a Mallorca, els seus conciliàbuls amb René Flandin, del Gran Orient Francès”, és a dir, d’una organització maçònica.

Particularment significativa va ser la reacció del bisbe Miralles. Per sol·licitud del cardenal Arthur Hinsley, va haver de redactar un informe exculpatori, en el qual òbviament l’escriptor francès no surt gaire ben parat. D’aquest informe, el capellà Constantino Bayle deduïa que “el tal ‘catòlic’ francès queda a l’alçada de qualsevol periodista bolxevic. Va escriure el llibre mentre s’aprofitava de la noble hospitalitat de Mallorca (...) Sens dubte, per no contaminar-se amb els clergues feixistes, ni tan sols anava a missa”. Aquesta és una acusació absolutament infundada, ja que, segons Massot, hi anava cada diumenge.

El llibre conté alguns errors, fruit de l’apassionament de l’autor. Però essencialment, segons diagnostica Josep Massot i Muntaner, respon amb exactitud al que va passar a Mallorca després del cop d’estat, fins i tot el nombre d’assassinats, entorn dels 3.000. “Gràcies a ell”, diu el savi mallorquí, “han arribat fins a nosaltres un seguit de notícies que cercaríem debades als diaris i revistes d’aquell moment”.

“L’agraïment de tots els homes lliures”

“El senyor Paul Claudel”, escriu Bernanos a Els grans cementiris, “considerarà que no convé dir aquestes veritats, que poden fer mal a les persones honestes”. A diferència de Bernanos, Claudel sí que va donar suport al franquisme i va col·laborar amb la propaganda orquestrada pel mallorquí Joan Estelrich. La posició del molt conservador Bernanos recorda molt la de l’esquerrà Albert Camus, d’origen menorquí: “No es jutja la veritat d’un pensament perquè estigui a la dreta o a l’esquerra”. Camus el defensà com “un escriptor de raça que mereix el respecte i la gratitud de tots els homes lliures. Respectar un home és respectar-lo completament”, també les seves idees, afegia Camus.

La filòsofa Hanna Arendt defineix els Cementiris com “el pamflet més important que mai s’ha escrit contra el feixisme”. Bernanos, que mai no va donar suport a la causa republicana i que no es considerava demòcrata, va alertar en canvi la dreta francesa sobre el perill que representaven personatges com Hitler i Mussolini, la qual cosa el va allunyar dels seus antics companys.