“Fins i tot els infants parlen d’històries complicades”

PalmaPeus despullats, roba còmoda i a córrer. Fan de cavallers que assalten un castell. S’impulsen, criden, el tomben i comencen a narrar el seu propi conte. Són nins des del primer mes i fins a set anys. El castell està fet de materials tous i l’arma que utilitzen és el seu cos. L’objectiu, però, no és la diversió de l’infant. Es tracta de la pràctica de psicomotricitat que va crear farà gairebé 40 anys l’estudiós Bernard Acouturier i que se centra en l’educació bàsica dels més petits a través del seu cos. En relatar les seves pròpies històries i que els puguem entendre a partir del que expressen.

Ara bé, tot i no ser un objectiu, el plaer de l’infant està intrínsecament relacionat amb aquesta pràctica. La clau és l’espontaneïtat, crear dins una aula específica per a aquest aprenentatge tot un nou món. Una ficció paral·lela a l’escola, però que narra les interioritats dels alumnes. Un relat realista sorgit d’aquesta precisa espontaneïtat. “El joc espontani és la clau, i no hi és sense el plaer de l’infant”, explica Acouturier a l’ARA Balears.

Aquest especialista francès defineix la psicomotricitat com una metàfora de l’educació que va rebre de petit. Els seus pares no el van obligar a anar a l’escola fins als deu anys i en tot moment li van inculcar els valors del respecte i de la llibertat. I són aquests dos aspectes, de fet, els que formen els fonaments de la pràctica psicomotriu i que els nins han d’interioritzar i fer seus: “Es dóna llibertat a l’infant perquè pugui créixer harmoniosament”, relata.

La pràctica psicomotriu s’allunya de la idea de dur els infants al parc i deixar-los que juguin com vulguin. Tot i que s’assembli, el procés és totalment diferent. Maria Fortuny també és especialista en psicomotricitat i expressa el que ella mateixa i molts companys de feina li han confirmat: “A mi m’ha canviat la mirada amb els nins”. El mateix Acouturier ho corrobora, ja que per ell és tan important que el mestre pugui transmetre aquesta confiança als infants com a ells mateixos. “No hi ha un canvi de mirada damunt un nin si no l’has fet abans en tu mateix”, expressa.

Els infants es descobreixen

La psicomotricitat té uns objectius, un espai específic -una aula on els més petits no puguin prendre mal, amb els cantons protegits- i un material concret. Aquest material pot ser tou o bla. Poden ser figures, cordes o teles. Amb ells, els infants experiment amb el cos. A les imatges que acompanyen aquesta informació podeu veure els nins de l’escola Aula Balear durant una sessió de psicomotricitat. Descobreixen què és dur, què no ho és, juguen amb el seu equilibri i retraten les seves emocions personals.

“Fins i tot els infants parlen d’històries complicades. Ells també han tingut un moment dolorós”, explica Acouturier. L’especialista francès recalca que aquest tipus d’activitat té “una funció de seguretat per als nins”. El material bla serveix per exprimir l’expressió i el que és mòbil no té formes concretes de cases o trens, per exemple, però es transformen en altres coses depenent de la necessitat dels més petits. Així ho explica Fortuny, qui especifica que cada material té el seu propi objectiu. Els nins i nines creen la seva història. Exploten la seva imaginació i parlen amb el cos.

Les fases de la psicomotricitat

Els alumnes passen per diferents etapes durant les sessions de la pràctica psicomotriu d’Acouturier. Primer es miren el castell. Es contenen. Estan uns instants fixant el seu objectiu. Quan se’ls permet, arranquen a córrer i el tomben a terra. Durant aquesta fase desenvolupen la seva segurització superficial. Expressen l’energia, es revolten, desfan l’ordre com una metàfora de la seva llibertat: tot els és permès, sempre que sigui respectant els companys. Agafen les figures, les alcen, les enderroquen, s’hi allarguen, construeixen i deconstrueixen.

En la segona fase és quan aquestes figures prenen forma. Els infants doten de simbologia tot el que palpen, tot allò amb què juguen. Dos cubs en filera poden ser un cotxe. Un matalàs pot ser un llit o la corda pot convertir-se en una serp. Allà es crea un món simbòlic.

En la tercera etapa entra en joc la plàstica. La representació plàstica d’allò que van interioritzant. I, amb aquesta fase, la calma. A través d’aquestes tres etapes els nins han creat un conte que varia en cada sessió. És el seu propi conte, amb el qual se senten “desculpabilitzats”, segons destaca Fortuny. El principal motiu d’aquest sentiment és que poden plasmar-ho en llibertat.

Els pares bloquegen els infants

Acouturier es mostra contundent amb l’actitud d’alguns grups de pares. “Se senten insegurs per problemes econòmics, socials i perquè no tenen temps”, relata l’especialista, agefint que “aquesta rigidesa no deixa el nin estar tranquil”. Els pares tenen una gran responsabilitat sobre l’evolució dels infants. De fet, Acouturier assegura que, sovint, la família “bloqueja” aquesta evolució. Els nins, per la seva banda, presenten símptomes corporals. El més revelador és la inestabilitat motriu.

Fortuny lamenta la dificultat que hi ha avui en dia per exercir de pare. “Tot ha de canviar, l’escola també”, descriu. I afeigeix: “S’ha de tenir certa calma, alhora que s’han de prendre decisions”. Tot plegat fa que els pares se sentin culpables i, per desfer-se d’aquesta culpabilitat, critica Acouturier, “compren coses als infants que els fan crear confusió”. L’estudiós i precursor d’aquesta disciplina confirma que aquests processos poden fer que els infants es tornin més rebels.

La interculturalitat és riquesa

Acouturier relata que va ser mestre d’Educació Física, però que odiava la disciplina. Era a finals dels anys 60 i va anar a parar a un centre amb infants amb dificultats. Allà no hi havia motiu per fer esport ni educació física, de manera que va decidir implantar el que havia viscut tota la vida: aquesta llibertat de moviments i d’emocions. Allà va veure com els infants anaven evolucionant. I va començar tot. Però, si una cosa li ha cridat l’atenció en tots aquests anys de predicar aquest mètode educatiu és la interculturalitat: “Això m’ha ajudat a fer propostes que puguin donar suport a tots els infants, independentment de la cultura. El joc espontani és universal”.

De fet, en la pràctica psicomotriu les possibilitats de cada alumne són la seva base. En cap moment no s’exigeix arribar més lluny, fer més coses, ser més actiu que els altres companys. El docent ha d’acompanyar els infants, sense intrusisme en les seves històries, i es potencien totes les habilitats que tenen els nins. A Bernard Acouturier li agrada recalcar que “s’ha d’exportar aquest valor”.

Per què és important la psicomotricitat en aquestes edats? Perquè gairebé no hi ha paraula. I els nins s’expressen millor d’altres maneres. En aquest cas, amb el seu cos. Es prepara per ordenar el pensament dels infants, de cara al futur. Acouturier, a més a més, incita que “qualsevol ensenyant hauria de tenir espais per aprendre a alliberar les sensacions”, ja que, segons afegeix, “se sol fer atenció als aspectes cognitius, però no al coneixement d’un mateix i a l’expressivitat del cos”. S’acaba la sessió i cada nin és acomiadat pel seu nom. El conte acaba i una nova història comença.