Filòsofs contra poetes (I)

PalmaLa filosofia en els seus orígens adopta el vers i desenvolupa la prosa, sense aparent contradicció, lloa i critica els poetes, adopta l’herència del llenguatge poètic usant els mites i a la vegada construeix una prosa basada en el ‘logos’ i l’estil argumentatiu i esdevé tant poètica, amb Parmènides, com antipoètica, amb Heràclit i Xenòfanes. Aquesta tensió permet matisar la hipòtesi fundacional de la filosofia com el pas del mite al ‘logos’ que explica el naixement i l’evolució de la filosofia com un procés lineal de superació i abandonament de l’explicació mítica del món pròpia dels poetes a favor del pensament racional i abstracte dels filòsofs. Els filòsofs no es plantegen adquirir la plena autonomia en relació amb la poesia fins que Plató no s’enfronta obertament en combat dialèctic amb els poetes, i reivindica per al pensament racional l’estatus de saber vertader i la funció educadora de la poesia, amb aspiracions polítiques de formar els governants de la ciutat i d’assumir-ne directament el control polític.

Sòcrates ja havia definit l’enfrontament amb els poetes sota l’ambició dels filòsofs de convertir-se en els educadors del poble en substitució dels poetes. Aquesta lluita pel poder d’educar li va costar la vida a Sòcrates, ja que cal recordar que un dels acusadors en fals contra Sòcrates és Mèlet, un poeta que, segons conta Plató a L’apologia, l’acusa davant del tribunal d’Atenes d’un delicte d’impietat; més concretament, de donar un sentit material als fenòmens celestes. Plató dona a entendre que la motivació de Mèlet per acusar-lo és la gran enemistat que es guanya desacreditant els poetes com a educadors, després d’examinar els seus coneixements i afirmar que, en realitat, són uns impostors i farsants perquè no entenen res del que escriuen, per deixar-se endur per la inspiració i la imaginació, i no la saviesa. Amb la condemna a mort de Sòcrates, els poetes semblen haver sortit guanyadors, però, en realitat, aquest episodi només farà que despertar el ressentiment personal de Plató i la mala consciència dels atenesos, els quals poc temps després, segons conta Diògenes Laerci, es penediran d’haver fet cas al testimoni de Mèlet i l’executaran.

Transmissors orals

És així com Plató continuarà el combat del seu mestre contra el lideratge exercit pels poetes en el sistema educatiu grec, qüestionant a través dels seus diàlegs, especialment de La República, la funció essencial dels poetes com a mediadors i intèrprets dels déus i transmissors orals dels coneixements revelats. Així, Plató, a l’obra esmentada, proposa substituir el manual i la tecnologia memorística dels poetes per adoctrinar els joves per un programa educatiu propi, dividit en tres graus, equivalents al que avui entenem com a estudis de Primària, Secundària i universitaris. En els dos primers graus en l’escala del coneixement, Plató tolera que els alumnes que seran productors i guardians aprenguin les poesies tradicionals, però amb importants censures i restriccions. En canvi, la poesia queda totalment exclosa del pla d’estudis dels filòsofs destinats a governar. Plató anticipa en el llibre II de ‘La República’ els motius que el duran a justificar les mesures polítiques contra els poetes. D’entrada, argumenta que la poesia és perillosa perquè transmet valors morals equivocats, i acusa els poetes de defensar que ser injust proporciona més avantatges que ser just, i alhora que convida a imitar el mal exemple dels herois que poden arribar a ser premiats pels déus, malgrat fer accions injustes. En definitiva, critica que la moral basada en la poesia homèrica defineix el que és bo o dolent de manera relativa i arbitrària, segons el comportament individual dels herois i la voluntat canviant i capritxosa dels déus. El repte platònic precisament consisteix a demostrar que els poetes estan equivocats i que hi ha una única idea de justícia bona i vertadera i universalment vàlida que ha de guiar la conducta humana. En aquest mateix llibre, ja deixa anotat que hi ha també altres raons de caràcter epistemològic que posen en evidència la capacitat dels poetes per educar, com és el fet que componen faules enganyoses que menteixen sobre els deus, i comença a donar detalls sobre quines haurien de ser les limitacions a l’ensenyament de la poesia.

En el llibre III, defensa la censura d’alguns passatges dels poemes d’Homer amb la finalitat de garantir la millor educació dels infants que han de ser guardians. En aquest sentit, Plató considera que s’han d’eliminar del pla d’estudis de la seva ciutat ideal aquells versos que descriuen l’Hades com un lloc terrorífic perquè infundeixen por a la mort i representen obstacles per al desenvolupament de la valentia i el coratge que s’ha d’exigir als futurs guardians. Diu també que s’ha d’evitar esmentar algunes característiques dels herois homèrics, sobretot aquelles afeccions tristes que es relacionen amb els laments per la pèrdua d’amistats, familiars i riqueses, perquè donen un mal exemple de debilitat; tampoc és recomanable explicar les escenes en què els herois culpabilitzen els deus de les seves desgràcies, fan servir mentides, es mostren riallers i es deixen endur pels desigs i les passions irracionals. Pensa que no s’han de donar a conèixer les males accions dels deus, entre les quals cita els segrestos i les violacions comesos per Zeus i altres conductes excessives i inapropiades perquè constitueixen un model immoral per a la joventut.

Imitadors

En el llibre X va més enllà i expulsa directament els poetes de la ciutat perquè, des del punt de vista moral, corrompen els homes virtuosos, i des del punt de vista epistemològic, transmeten opinions i falses creences, coneixements imitatius, representacions fantasioses distanciades de la veritat. Segons Plató, els poetes són imitadors que creen composicions amb imatges enganyoses que impedeixen l’accés a la veritat i la virtut, i les seves paraules no es refereixen al que és realment, sinó a les aparences i la multiplicitat proporcionada pels sentits. Els poetes es dediquen a imitar una realitat que desconeixen, incapaços de percebre les idees i els conceptes en si mateixos, generen imatges confuses que remeten els oients a les coses singulars que els distancien de la veritat fins a tres graus en l’escala del coneixement. D’altra banda, Plató acusa els poetes de posar l’accent en la violència i els laments dels herois, i així acostumen els oients a deixar-se endur per la seva ànima inferior i irracional i promouen la imitació d’aquest caràcter irritable, a la vegada que impedeixen el bon desenvolupament de la part racional de l’ànima, que és la millor i la més elevada. Els poetes també són perillosos perquè aconsegueixen seduir i controlar els oients amb la seva recitació i sotmetre’ls a una experiència poètica emotiva que els allunya de la comprensió racional del relat, i els empeny cap a la repetició mecànica, sense reflexió ni anàlisi, amb la finalitat de preservar els mites i les imatges narrades en la memòria col·lectiva. La conclusió a la que arriba Plató és que és necessari expulsar els poetes per mantenir la llei i l’ordre d’un estat i impedir que els versos i els seus gèneres, èpic, tràgic i còmic, eduquin i corrompin la comunitat i l’arrosseguin cap a la ignorància, l’enemistat i la infelicitat.