Els fills dels peninsulars del ‘boom’ turístic

Dos descendents dels coneguts com a “forasters” que arribaren amb el despertar econòmic recorden a l’ARA Balears la seva complexa integració en la Mallorca endogàmica i desconfiada dels anys setanta

“Jo no em sent gens andalús. Sort que mon pare i ma mare emigraren. Quan vaig al seu poble de Granada (Iznalloz), m’adon de les fortes diferències culturals. Allà no entenen que aquí hi ha una altra llengua i això em provoca un distanciament molt gran”. És el testimoni de Juan Carlos Capilla Fernández, de 52 anys. Va néixer a Mallorca el desembre del 1968, quatre mesos després que la seva mare arribàs a l’illa amb quatre fills més. “A principi d’any -recorda- varen venir el meu pare i tres germanes de ma mare, atrets pel boom turístic. Tot d’una trobaren feina, de manera que animaren a venir la resta de la família”.

Els pares de Capilla, de 35 i 33 anys, s’instal·laren al barri obrer de Son Gotleu de Palma, que veuria néixer quatre fills més. “Jo som el cinquè de nou germans. Vivíem en un pis de 110 m 2, de quatre habitacions i dos banys. Mai no passàrem fam, però sí estretors. Mon pare feia de picapedrer i ma mare, de dona de neteja”. Capilla reconeix que aleshores Son Gotleu, malgrat haver-hi unes quantes famílies mallorquines, ja era un gueto de ‘forasters’ (terme que al·ludia a la procedència forana dels peninsulars i que acabà tenint una forta connotació despectiva): “Jo no tenia consciència de ser un foraster a l’illa perquè al barri gairebé tots érem castellanoparlants”. La descoberta de la realitat insular arribaria als catorze anys: “Vaig deixar l’escola pública Gabriel Vallseca per anar a estudiar BUP i COU al col·legi Sant Pere. Hi vaig coincidir amb nins illencs, que em donaren a conèixer una altra Mallorca. Allà vaig prendre consciència de la llengua catalana i la vaig començar a parlar de manera normalitzada”.

“Jo no tenia consciència de ser un foraster a l’illa perquè al barri gairebé tots érem castellanoparlants”

“Barco de rejilla”

Capilla, gran amant de la música, també aniria a estudiar al Conservatori de Palma, que suposà una altra finestra a l’illa. Aviat, però, pogué constatar el racisme d’alguns mallorquins: “A mi mai no em digueren foraster, però un dia em cridà l’atenció que a un company meu l’escometessin al crit de ‘ barco de rejilla ’. Vaig demanar què significava aquella expressió i em digueren que portava implícita el desig que tots els forasters s’enfonsassin a la mar. En sentir allò, vaig quedar astorat. Pitjor va ser, però, el dia que vaig sentir a dir ‘puta foraster”.

La voluntat d’integració d’aquell jove de Son Gotleu contrastava amb la del seu progenitor: “No sé què tenia la seva generació contra els catalans. A Andalusia degueren créixer escoltant comentaris catalonòfobs. Amb tot, els meus germans i jo férem canviar d’actitud el meu pare. Ens tenia prohibit veure TV3. Ens deia: ‘ Los catalanes no entran en nuestra casa ’. TV3, però, va començar a emetre partits de futbol i, com que ell era molt futboler, els mirava. I nosaltres li replicàvem: ‘Ah, per això sí que vols TV3! Idò nosaltres també la volem mirar si fan programes que ens interessen’. I va ser així com anà cedint. Ell, però, mai no arribà a parlar català”.

Capilla va ser l’únic dels nou germans que anà a la universitat. No li regalaren res, ja que des dels tretze anys, tots els estius, treballava

Capilla va ser l’únic dels nou germans que anà a la universitat. No li regalaren res, ja que des dels tretze anys, tots els estius, treballava. Estudià Magisteri i ara, com a mestre, ha tornat al barri que el va veure créixer: “Estic al CEIP Es Pont. Quan hi vaig arribar fa tres anys, els alumnes no es podien creure que jo hagués nascut aquí. Ells pensen que la gent de Son Gotleu no té cap futur. I jo som l’exemple més clar que la joventut del barri pot tenir una sortida diferent que no siguin les drogues”.

“No podem girar la llengua”

Aquest mestre d’esperit inquiet també personifica la dita ‘m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat’. “Jo -assegura- ara som un ultra de la llengua catalana a l’escola en barris castellanoparlants com Son Gotleu. No podem girar la llengua. Així de clar ho dic. Per a molts d’aquests nins, l’escola és l’únic lloc on tenen contacte amb el català”. Avisa, però, sobre la politització de la llengua: “No s’ha de pensar que perquè un fill de foraster parli català ja és nacionalista”.

Capilla lamenta que massa sovint els forasters i els mallorquins visquin d’esquena uns dels altres: “El caràcter desconfiat dels illencs condiciona molt les relacions amb la gent de fora. Jo de fadrí vaig viure una temporada a Bunyola i no em vaig fer amb ningú del poble. Després, em vaig instal·lar amb la meva dona a Santanyí i va ser amb el naixement de les meves filles quan ens vàrem començar a sociabilitzar amb pares mallorquins”. “Puc entendre -continua- que a vegades hi hagi rebuig de la gent de fora per aquesta actitud de recel. Els mallorquins, tanmateix, es comporten així per desconeixement. Una vegada has trencat aquesta barrera la relació flueix”.

“El caràcter desconfiat dels illencs condiciona molt les relacions amb la gent de fora"

Ara aquest docent implicat, ben conscient dels seus orígens humils, observa amb molta preocupació la situació de les noves famílies d’immigrants: “A Son Gotleu, els estrangers, la majoria africans, han desplaçat els forasters. Jo, a l’escola, també tenc famílies amb nou fills. La diferència d’aquesta generació amb la dels meus pares és que ells, amb nou fills, mai no reberen cap ajuda social. Aleshores hi havia molta de feina i ara hi ha atur i la feina existent és precària”.

Matrimonis mixtos

Amb l’arribada dels nouvinguts als anys seixanta també es produïren els primers matrimonis mixtos en una Mallorca marcada per l’endogàmia. Va ser el cas dels progenitors de l’historiador Manel Santana Morro. Nascut el 1972, és el major de tres germans. El seu pare era un miner natural d’Almadén, un poble de Castella-la Manxa. El 1965, a setze anys, s’instal·là a Consell amb altra gent del seu poble per fer feina a les mines d’Alaró.

El 1970 el pare de Santana ja es casava amb la seva mare, de Consell: “La meva família materna tenia una carnisseria. En un primer moment no els feu molta de gràcia que s’ajuntàs amb un foraster. Era una desconfiança cap a allò desconegut. Després, veren que els forasters eren gent feinera, però el xoc cultural fou evident”. Santana ha volgut relatar les seves vivències personals a la novel·la La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders (Illa Edicions, 2018). “De petit -reconeix- em feia vergonya dir que era fill de foraster. Pensava que podia ser una tara. Quan em demanaven d’on era, tot d’una parlava en català i deia el meu segon llinatge i el malnom matern”.

Als anys vuitanta a pobles com Consell els forasters representaven una minoria molt identificable. “Cadascú -assegura avui l’historiador- tenia clar d’on venia”. Un dels principals centres d’integració dels fills d’aquells nouvinguts va ser el futbol: “Al camp podien demostrar si eren bons al·lots, sacrificats o solidaris”. A l’escola, en canvi, sí que hi hagué segregació: “Les famílies mallorquines duien els seus fills al col·legi de les monges d’Alaró. Es deia que les escoles públiques eren plenes de mestres republicans i de fills de forasters. Ma mare, però, es negà a dur-me a ca les monges”.

Als anys vuitanta a pobles com Consell els forasters representaven una minoria molt identificable

Santana recorda que, al carrer, els al·lots forasters formaven les seves pròpies bandes, encara que també n’hi havia de mixtes: “Eren al·lots més deixondits i lliures. A diferència dels del poble, no passaven pena pel ‘què diran’. A nosaltres, en canvi, sempre ens deien ‘ves alerta amb el que fas que deixaràs malament tota la família”. A l’institut, Santana fou testimoni del fracàs escolar entre alguns forasters: “A principi dels vuitanta, amb l’auge de l’heroïna, n’hi havia que es convertiren en petits delinqüents, els coneguts ‘quinquis”.

Consciència nacional

El pare de Santana s’esforçà molt perquè els seus tres fills anassin a la universitat: “Com altres pares forasters d’escassa formació que no podien ajudar els seus fills, ens comprava enciclopèdies per poder fer els treballs de l’escola. Estava esperançat que, a través dels estudis, trobaríem un camí per progressar”. A la universitat el jove conseller experimentà el despertar de la consciència nacional, la qual cosa li ocasionà més d’una discussió a casa: “El meu pare arribà a aprendre el català per necessitat d’integració social i familiar. Ell, però, insistia que el mallorquí no era català. Ell venia d’una Espanya que no estava gens informada de la realitat identitària d’aquí”.

El 1995 el compromís d’aquell fill de matrimoni mixt amb la nostra terra el portà a anar de número dos a les llistes del PSM a Consell. S’emportà una bona sorpresa: “Gent del PP em deia: ‘Què has d’anar a ser tu tan nacionalista quan ton pare és foraster!’ Aquesta gent tan espanyolista i alhora catalanoparlant sentia un vertader rebuig pels forasters”. Ara Santana reivindica amb orgull la seva cama peninsular. “És una història de sacrifici i de vida molt dura. És gent que aquí partí de zero, sense l’aixopluc de cap herència. Jo també sent pròpia la cultura del meu pare. Quan vaig al seu poble, sempre intent fer pedagogia de la nostra realitat illenca”.

L’ abril del 1986 el Parlament aprovava per unanimitat la Llei de Normalització Lingüística. La norma establia que el Govern ha de “fer realitat l’ús normal del català com a vehicle usual en l’ensenyament”. El 1994 arribaria l’“ordre Rotger”, que agafava el nom del conseller Bartomeu Rotger. Amb ella era cada centre, i no l’Administració, qui decidia el percentatge de matèries que s’havien de fer en català. El 1997 el Govern de Jaume Matas aprovava el conegut Decret de Mínims, que establia que almenys un 50 per cent de l’ensenyament, tant públic com concertat, s’havia de fer en la llengua pròpia de les Illes Balears.

Juan Carlos Capilla defensa aferrissadament la immersió lingüística sobretot en barris castellanoparlants

Juan Carlos Capilla, fill de peninsulars i mestre que ha adoptat el català com a llengua pròpia, defensa aferrissadament la immersió lingüística sobretot en barris castellanoparlants: “Jo vaig aprendre català gràcies a l’escola. Ara hi ha una cosa que em té preocupat. Al CEIP Es Pont de Son Gotleu, on faig feina, veig molts de nins immigrants que agafen el català com a llengua vehicular de l’escola. En canvi, adopten el castellà al carrer com a llengua de comunicació. I això que molts d’ells són estrangers, concretament africans, amb una altra llengua materna. Jo tenia moltes esperances en la recuperació lingüística a través de l’escola i no ha estat així perquè el castellà ho inunda tot (televisió, vídeos…). Els mallorquins, però, també en tenen part de culpa. Quan veuen una persona amb trets facials diferents, que s’ha escolaritzat aquí, li parlen en castellà”.

Durant el boom turístic, a tot Balears hi havia 441.000 habitants (362.000 a Mallorca; 42.000 a Menorca i 37.000 a les Pitiüses). Avui, seixanta anys després, la nostra població s’ha gairebé triplicat -i en el cas d’Eivissa s’ha quintuplicat. L’historiador i professor Manel Santana Morro, fill de peninsular i de mallorquina, destaca un matís d’aquesta nova realitat demogràfica: “Als anys seixanta el concepte de foraster, del tot estigmatitzat, va substituir el de xueta [descendent de jueu convers]. I ara foraster ha estat substituït pel de moro o sudaca ”.

Santana també es mostra preocupat per les dificultats que té el català per treure el cap a casa nostra: “Estam pitjor que fa uns anys. La normalització lingüística està fracassant. Ara hi ha més hostilitat sociològica en determinats ambients. En la gent de la generació del meu pare, natural de Castella - la Manxa, hi havia ignorància, que es desmuntava amb pedagogia. Ara, però, hi ha mala fe i una actitud colonialista. Et trobes amb persones que t’insisteixen que no volen que això sigui Catalunya i que veuen el català com un mal i no com una oportunitat d’enriquiment. Tornam a l’etern problema, que és no entendre la diversitat”.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF