PalmaLa festa, com se sol dir, se’n va anar de les mans, i l’endemà, dia de Cap d’Any, les xarxes socials i els mitjans de comunicació que no feien festa ho duien entre les primeres notícies: a Mallorca, a una finca ubicada en un terreny rústic al Pla de l’illa, allò que va començar com una intrusió d’una desena de persones va acabar amb una festa multitudinària amb centenars de persones (de fet, se’n calculaven més de mil) que havien hagut de ser desallotjades per la policia (Guàrdia Civil i Policia Nacional, els dos agents de la Policia Local del poble al qual pertanyia la finca havien fugit per cames i es queixaven, l’endemà, de la manca d’efectius). Alguns dels assistents havien hagut de ser identificats en haver oposat resistència a l’autoritat, que en alguns casos havia arribat a ser aproximadament violenta. Només aproximadament, perquè la majoria flotaven en un globus de colors que els impedia coordinar moviments amb un mínim d’eficàcia. Algun d’ells havia accedit a fer declaracions a les càmeres.
—No ens poden treure els nostres drets i les nostres llibertats per una pandèmia capitalista –discursejava un que duia unes antenes de colors damunt el cap i un tassó amb algun combinat exòtic a la mà–. Hem lluitat molt i ara les farmacèutiques i els polítics no ens trauran el dret a divertir-nos la nit de Cap d’Any.
Després de dir això havia caigut a terra, entre les rialles dels seus companys. Al telenotícies d’IB3, les declaracions de l’improvisat portaveu de la festa anaven seguides per les del doctor Javier Arranz, també portaveu, però del Comitè de Malalties Infeccioses de les Balears. Arranz, que solia ser molt mesurat en les seves declaracions, es mostrava aquesta vegada irritat i descrivia la festa foravilera (els assistents i convocants en deien “festa covid”) com “una actitud lamentable, deplorable, egoista i intolerable”. Això havia de motivar que, durant dos o tres dies posteriors a la reacció del doctor Arranz, la premsa de dretes publicàs uns quants articles dels seus intel·lectuals de referència, deplorant la temptació autoritària i repressiva dels governs d’esquerres. Amb Franco, almenys, a condició que no et ficassis on no tocava, podies fer el que volguessis.
Qui passava pena per les conseqüències de la festa covid era en Toni (nom figurat), propietari de la finca, conegut entre els seus amics i veïns com en Toniot. En Toniot era un mallorquinot de soca-rel, que contestava qualsevol qüestió que li pareixia difícil o espinosa amb quatre vatues i tres mecàgons, i que no s’hauria pensat mai trobar-se enmig d’un bullit com aquell. D’una banda li havien entrat a casa uns externs i l’hi havien deixada feta una porqueria, però és que, a més, i per una altra banda, tota la construcció que hi havia a la finca (el xaletot d’en Toniot, que a més tenia una piscinota, un porxarro per a la barbacoa i un garatjot per ficar-hi els tres cotxassos que manejaven sa dona, el fill i ell mateix) era manifestament il·legal, però damunt el registre de l’ajuntament l’únic que hi continuava constant era una caseta d’eines (o casita de aperos). Es tractava, encara, de la mateixa caseta d’eines que feien que son pare d’en Toniot, en Matiotes, havia converit en un casetull amb una habitació, un lavabo, una cuina, i una sala que, a l’hivern, servia de menjador per a les vegues amb els amigots (a l’estiu s’entaulaven defora, davall porxo). Si aquelles parets xerrassin podrien explicar com en Venturota, que va ser batle, un dia va perdre els papers i va ballar damunt la taula al ritme de los pajaritos, una estona abans que tots els comensals (a les vegues, per descomptat, no s’hi permetia sota cap concepte la presència de dones) anassin a passar l’horabaixa a la finca El Capricho, just al caminal que passava part damunt la finca, i que en Venturota, durant el seu mandat, havia fet asfaltar perquè fes més bon anar-hi.
El patrimoni familiar
Eren bons temps, aquells, quan tothom feia el que trobava que havia de fer i ningú es ficava amb ningú, no com ara que tot són vuits i nous i cartes que no lliguen. El cas és que en Toniot va heretar d’en Matiotes la finca amb el casetull, i ell, que de jove tenia molta empenta, havia fet les successives ampliacions i havia construït la piscina (i després, quan va néixer el fill, una altra piscina més petita per a ús infantil). El garatge també era una aportació seva, i la barbacoa, una ostensible millora respecte del porxo original. En Matiotes, que era funcionari d’Hisenda i que havia fet un racó considerable a força de fer els ulls grossos i parar la mà, estava orgullós, i amb motiu, de com havia fet retre el patrimoni familiar. I tot, els deia de vegades als amics amb qui feia vegues a imatge i semblança de les de l’enyorat Matiotes, amb una caseta d’eines...!
Ara el problema era, per descomptat, el paisatge després de la batalla, però no tan sols això. Els de la festa covid havien deixat les piscines, la gran i la infantil, fetes un oi (era mala d’entendre la varietat de restes que hi havien deixat surant) i havien literalment arrasat la casa, en especial les habitacions, el celler amb les botelles de vi bo i la col·lecció de ginebres i brandis, la cuina (que, com tothom sap, és on passa tot el millor de les festes) i la barbacoa, que, pel que semblava, havia estat reconvertida en pista de ball i també en un improvisat glory hole (cercau glory hole) amb sorpreses per a ells, per a elles i per a les persones no binàries. Amb tot, allò que més emprenyava en Toniot eren dues coses: una, que el seu refugi hagués aparegut a tots els mitjans de comunicació de les Balears i de les Espanyes, i ara a veure si això li podia dur problemes amb Hisenda. I dues, que els organitzadors no li haguessin dit res: al cap i a la fi encara no era tan vell, i hauria tingut excusa per anar a pegar-se una bona farra.
