Quan fer feina no basta per viure dignament: “M’he acostumat a la precarietat”

PalmaDiego té 34 anys i fa feina de fotògraf. Cobra al voltant de 1.300 euros en 12 pagues i, després de vuit anys a l’empresa, manté un contracte d’ajudant. “M’he acostumat a la precarietat”, assegura. El seu sou li permet cobrir les factures, però no li dona marge. Qualsevol despesa imprevista –una derrama, una reparació o una avaria de l’equip– el força a demanar un crèdit o a recórrer a la seva mare. No és una situació transitòria, sinó un marc estable de vida.

Segons el darrer informe de CCOO, a les Balears una persona necessita 2.260 euros bruts mensuals en 14 pagues (31.640 euros anuals) per dur una vida digna. És el salari balear de referència: una xifra que no delimita el llindar de la pobresa, sinó l’ingrés mínim necessari per cobrir les necessitats bàsiques i sostenir una vida social i cultural elemental. La distància entre aquest salari i el que perceben milers de treballadors explica per què tenir feina ja no garanteix autonomia.

“La idea de vida digna és que amb el teu sou puguis finançar-te totes les necessitats bàsiques”, explica Maria Àngels Aguiló, secretària de Model Econòmic, Ocupació i Transicions de CCOO. L’estudi parteix d’una cistella de béns i serveis elaborada a partir de l’Enquesta de pressupostos familiars de l’INE, preus del mercat immobiliari i dades específiques de consum a les Illes. “No parlam per llars sinó per unitat de consum. És el que hauria de percebre un treballador”, precisa.

L’informe situa l’habitatge com la principal partida de despesa, seguida del transport i l’alimentació. A les Balears, gairebé la meitat de les llars té dificultats per arribar a final de mes, i les persones que viuen de lloguer destinen fins al 63% del salari brut a pagar l’habitatge. El salari mitjà el 2023 va ser de 23.126 euros anuals, per sota de la mitjana estatal, i més de 200.000 persones varen declarar ingressos inferiors a 15.120 euros.

La insularitat accentua aquest desequilibri. El cost de la vida no és homogeni, i l’informe ho reflecteix: el salari mensual necessari és de 2.166 euros a Mallorca; 1.947, a Menorca, i prop de 3.000 euros, a Eivissa i Formentera. “La cistella de la compra, el transport o el lloguer no costen el mateix a una illa que a una altra”, assenyala Aguiló, que remarca la dificultat afegida de viure en territoris on gairebé tot arriba de fora.

Diego queda molt per sota d’aquest llindar. Es va emancipar a 27 anys, quan cobrava 700 euros i en pagava 300 per una habitació. Anys més tard, la seva mare li va donar 50.000 euros per a l’entrada d’un pis de tres habitacions a Palma. Actualment, paga uns 600 euros d’hipoteca, a més de comunitat, subministraments i les derrames que li trastoquen l’ajustada economia domèstica. “Si no fos per la meva mare, no em podria mantenir en aquesta feina”, admet.

Per arribar a final de mes, lloga dues habitacions a una amiga –una com a despatx– per 400 euros, un preu sensiblement inferior al de mercat. Amb aquests ingressos cobreix les despeses bàsiques i li queden uns 500 euros per menjar, benzina i imprevistos. El marge és mínim. “No puc gastar-me 50 euros en una nit de marxa”, diu. Ha espaiat les sessions amb la psicòloga i s’ha autoimposat el límit de comprar, com a màxim, un llibre al mes. Quan li sorgeix una despesa extraordinària, calcula les opcions. “Si se’m trencàs la càmera de fotos, per exemple, segurament hauria de demanar un crèdit perquè és la meva eina de feina”.

Turisme i estacionalitat

L’informe de CCOO vincula la precarietat a un problema estructural. Les Balears mantenen un model productiu basat en mà d’obra intensiva i de poc valor afegit, que depèn fortament del turisme i marcat per l’estacionalitat. “Les feines són de menor qualificació i els salaris, més baixos”, resumeix Aguiló. Tot i que l’ocupació es troba en màxims i el turisme registra xifres rècord, l’increment dels beneficis empresarials no té una translació equivalent en els sous, mentre que el cost de la vida continua augmentant. De fet, per poder fer-hi front, els salaris haurien d’haver crescut un 14% enguany, és a dir, 7,75 punts percentuals més que la pujada real de mitjana a les Balears.

El resultat d’aquesta escletxa és una degradació progressiva de les condicions de vida: pluriocupació, treballadors que viuen en caravanes, joves que se’n van a la Península quan troben feina i habitatge més barat. “Aquest model està expulsant els treballadors”, adverteix la responsable sindical. La manca de personal, afegeix, acaba repercutint també en les empreses i en els qui hi queden, que assumeixen una càrrega laboral creixent.

Per a CCOO, la negociació col·lectiva ha permès increments salarials, però no compensen la situació. “No és suficient si no hi ha polítiques públiques que ajudin a pal·liar les àrees que es mengen el sou”, sosté Aguiló. El sindicat reclama intervenir en el mercat del lloguer, declarar zones tensades i afrontar l’emergència residencial. “El salari digne ha d’anar acompanyat de condicions de vida dignes”, insisteix.

Diego és conscient que la seva situació no és la més extrema. “Som un privilegiat perquè tenc on caure mort”, diu. Té un habitatge a nom seu, encara que el paga ajustant-ne cada despesa. La seva estabilitat depèn d’equilibris fràgils i de suports familiars dels quals no tothom disposa. “No sé què hauria estat de la meva vida sense ma mare”, reconeix. Fa feina, compleix i resisteix, mentre la distància entre el seu sou i el cost de viure a les Balears converteix aquesta resistència en rutina.