SANITAT
Societat 16/08/2019

L’explotació laboral a la infermeria, una realitat normalitzada

Les ràtios són un dels principals problemes del sector: les Balears en tenen un dels percentatges per habitant més baixos de l’Estat i Espanya és el quart país europeu que presenta un major dèficit d’aquests professionals

Maria Fuster
5 min
L’explotació laboral a la infermeria, una realitat normalitzada

PalmaFa poques setmanes, en un grup de WhatsApp d’infermers hi havia un missatge de veu d’una al·lota que plorava mentre suplicava als seus companys del torn de matí “si podien entrar abans” perquè estava desbordada de feina. La nit anterior havia mort un dels malalts que hi havia a la Unitat de Cures Intensives en un centre hospitalari privat de Mallorca, explica un dels infermers que va escoltar l’àudio i que s’estima més no donar el seu nom per les possibles conseqüències laborals. “A l’UCI de la pública hi ha dos malalts per infermer, a la privada n’hi ha quatre”, assegura Eduard (nom fictici). Els darrers anys, la sanitat pública remunta, però a la privada “es pateix molt, perquè es troben sense gent, sobretot ara, a l’estiu”, diu. Però aquesta situació no és només temporal, ni dels darrers anys. El sector coincideix que hi ha unes mancances estructurals profundes. “Un dels problemes que tenim és que els infermers han patit tantes limitacions que sovint les assumeixen ja com a part de la seva feina i ni tan sols es perceben com a violència ni es denuncien”, diu María José Sastre, presidenta del Col·legi d’Infermeria de les Illes Balears (Coiba).

L’estrès i l’esgotament són molt presents en el dia a dia dels infermers. Eduard ha fet 48 hores seguides de feina. Aquestes jornades les fan sobretot els que treballen a la sanitat pública i a la privada alhora, com és el seu cas, diu. “En un centre de Primària, a tot estirar s’ha demanat fer una guàrdia de 24 hores més 7, és a dir, 31 hores”, afirma. El que assenyala és que aquesta situació d’explotació laboral es produeix sobretot quan la gent comença. “Ara ja no faig tantes hores perquè estic apoderat”, afirma, però el primer any “vaig estar a punt del burn out ” (situació extrema de desgast).

Ansietat i assetjament

“Un dia em va pegar un atac d’ansietat perquè em varen dir que havia de continuar fent feina quan ja havia acabat el meu torn i estava esgotat i no podia dir: no puc”. Era el moment de les retallades, “et feien contractes d’una setmana i, si no feies les coses bé, no et tornaven a contractar. Era un ambient molt estressant, et tractaven malament sense motiu”, recorda. Sobre l’assetjament laboral en el sector de la infermeria, Meiremar Cardoso va fer una investigació a la UIB en què va detectar que gairebé sempre es feia en públic. Això provoca que es desencadenin “sentiments negatius com impotència, inseguretat per dur a terme la tasca o prendre decisions equivocades, manca de confiança en un mateix, baixa autoestima i desitjos d’abandonar la professió.”

Ràtios massa baixes

El problema més important que pateix el sector de la infermeria a les Balears és el de les ràtios. N’hi ha 5,3 per cada 1.000 habitants a les Illes, una de les més baixes d’Espanya. La mitjana estatal se situa en 5,7, segons les darreres xifres publicades per l’OCDE. L’estat espanyol és el quart país amb més dèficit d’infermers de la Unió Europea. La mitjana europea és de 8,8 infermers per cada 1.000 habitants. Els països nòrdics estan al capdavant de les ràtios: Noruega n’ocupa el primer lloc amb 17,6 infermeres per cada 1.000 habitants.

La conseqüència més important de tenir unes ràtios baixes és com afecta directament la mortalitat dels pacients. “Hi ha estudis que assenyalen que quan un infermer atén set malalts, la mortalitat és superior que quan n’atén quatre”, explica Eduard, qui alerta del risc de no oferir una atenció de qualitat. I és que el dèficit d’infermers també provoca el que s’ha denominat missing care, explica la presidenta del Col·legi d’Infermeria, María José Sastre. És a dir, totes aquestes cures que, per no ser urgents, vitals o prioritàries, deixen de fer-se, sense tenir en compte que són indispensables per al manteniment de la salut. “Al final, els infermers han de prioritzar constantment, i això suposa una violència ètica cap a ells, per la contradicció entre el que haurien de fer èticament i per competències i el que poden fer”, comenta Sastre.

Professió feminitzada

“Malgrat que els homes van triant cada vegada més la infermeria com a professió, encara és una formació feminitzada. Els percentatges són aproximadament d’un 67% de dones i un 33% d’homes a la Universitat de les Illes Balears”, explica Margalida Miró, secretària acadèmica de la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia.

Pel que fa als professionals, hi ha actualment uns 6.400 infermers col·legiats, un 83% dels quals són dones. Una d’elles és Carme Vidal, que fa 25 anys que fa feina i que ha vist com la situació al llarg de tot aquest temps ha millorat molt, sobretot en relació amb el “respecte i la confiança” de la ciutadania. Considera molt gratificant la seva ocupació. “M’agrada tant la meva feina que si me n’he d’anar més tard, ho faig”, però admet que n’hi ha una sobrecàrrega que pot arribar a ser excessiva i que s’assumeix de manera normalitzada. “Un dia que no et trobes bé de salut, perquè tens vòmits i febre, com que aquell dia saps que ningú et substituirà, vas a fer feina, i un dels motius d’anar-hi és per no donar més càrrega de treball a les teves companyes”. Diu que existeix molta solidaritat i també un alt grau d’implicació per oferir la millor atenció possible als malalts. “Per això, també arribes a duplicar la jornada per responsabilitat de cura”. Aquestes circumstàncies laborals han fet que Carme Vidal hagi hagut de viure experiències complicades. “Record que quan tenia el meu fill de dos anys i feia guàrdies de 48 hores seguides, son pare me’l duia a la feina i el nin, com que em veia tan cansada i amb la bata blanca, em mirava com si fos una estranya i, és clar, jo, quan partia, entre el cansament i això, esclatava a plorar”, explica.

Precarietat en els contractes

En l’àmbit assistencial, un altre dels problemes amb què es troben és la precarietat laboral. “Abans de la convocatòria d’oposicions d’enguany -la darrera va ser fa deu anys-, els infermers en situació de contractació eventual anaven encadenant contractes. Aquesta situació crea un estrès al professional bastant important, a més de suposar un problema de qualitat assistencial i de seguretat cap als pacients”, assegura la presidenta del Col·legi d’Infermeria. Un exemple d’això l’ha viscut Eduard. “Tenc 100 contractes d’atenció primària. Tot i que ha millorat l’estabilitat, es continuen fent contractes de dues setmanes”. El que sí que destaca aquest infermer és que aquesta legislatura s’obre un cicle esperançador per avançar en aquest sentit. Subratlla que la consellera de Salut, Patrícia Gómez, ve del món de la infermeria i repeteix aquesta legislatura. “S’ha notat la recuperació de drets des que governa l’esquerra, però encara hi ha molt per fer, ja que el punt de partida està molt allunyat del que hauríem de tenir per oferir una atenció de qualitat”. El repte pendent és, segons reclama el sector, millorar les ràtios, i de moment no n’hi ha cap notícia.

“ÉS EL PITJOR MOMENT PER TENIR TAN POCS INFERMERS”

Amélie Perron, infermera canadenca i experta en l’anàlisi de la violència estructural que pateixen els infermers, assegura que a França, a Anglaterra, al Canadà, als Estats Units, a Espanya i, en general, a la majoria de països occidentals, fa 20 anys que les ràtios disminueixen, mentre que les malalties es cronifiquen i són més estables. “És el pitjor moment per tenir tan pocs infermers”, afirma.

Perron assegura que “hi ha molta recerca científica que demostra que quan hi ha menys infermers les cures són de pitjor qualitat, hi ha més risc de cometre errors, més risc de tenir accidents, molt més estrès i hi ha més agressions als hospitals”.

Des del seu punt de vista, si els governs o les empreses retallen infermers sabent quins seran els resultats, “posen els infermers i els pacients en una situació de perill. És per això que dic que és una espècie de violència”. També explica que al Canadà els infermers tenen restringit el dret de fer vaga perquè es consideren un servei essencial.

stats