‘Ucraïna no estàs sola’: El comboi solidari mallorquí compleix l'objectiu en temps rècord

Missió complida. L’operació solidària ‘Ucraïna no estàs sola’, organitzada per Llevant en Marxa, ha finalitzat amb èxit. Després d'entregar el material a la zona neutra de la guerra, el comboi torna a Kosice (Eslovàquia). Al matí, en un pavelló industrial dels afores de la ciutat, es traspassen els palets del tràiler, carregats d’aliments i material sanitari, a un nou camió que els portarà a Ucraïna. Després de dinar, a les 15.00 hores de dijous, l’expedició torna a ser a la carretera.

El camí és exactament el mateix però a la inversa. A Eslovàquia ens creuam amb una desena de camions militars i totterrenys que van cap a la frontera; durant l'anada, amb prou feines n'havíem topat un o dos. Mal senyal, diuen alguns del comboi. Les jornades es repeteixen amb petites variacions.

Joan Amengual ha estat el coordinador dels conductors i explica que aquesta ha estat una expedició poc habitual respecte del tipus de projectes que sol fer Llevant en Marxa, normalment de llarga durada. "Hi ha una reacció davant el que ha ocorregut, que s'ha fet en el mínim temps possible", diu referint-se a la invasió russa d'Ucraïna. "El més semblant que havia fet Llevant en Marxa darrerament havia estat l'any passat, quan hi va haver el terratrèmol d'Haití. També es va reaccionar ràpidament, però la diferència és que allà ja feia un any que hi teníem un projecte i, en canvi, a Ucraïna no n'hi teníem cap", detalla Amengual.

Silviya Slyvka, la pediatra ucraïnesa resident a Mallorca

La campanya 'Ucraïna no estàs sola' partia sense aquest contacte previ i per això reconeix que al principi "hi havia una certa incertesa, un cert dubte, de si realment es podria fer o no". Aquí, la participació de Silviya Slyvka, pediatra ucraïnesa resident a Mallorca, ha estat decisiva en diversos aspectes, des de salvar la barrera de l'idioma fins a assegurar el contacte amb els voluntaris ucraïnesos.

"Si Silviya no hagués tengut el contacte directe amb les persones que ens esperaven a la zona neutra, potser no hauríem pogut entrar, o si haguéssim entrat potser no hi hauria hagut ningú per rebre el material", observa Amengual, qui afegeix que "no es tracta només de dur el material fins allà, sinó que després es pugui entregar a les persones que ho necessiten".

Paral·lelismes entre guerres

Com amb la càmera, obrint el zoom un passa del detall a veure una imatge més àmplia, també al 'Comboi Kosice' se'l pot mirar des d'un context més gran. Ho fa un dels conductors de les furgonetes, Laurent Gilles. Durant els més de vuit anys que va durar la guerra dels Balcans, entre el 91 i el 99, va ser conductor de camions per a l'Alt Comissionat per als Refugiats de les Nacions Unides. Cada any durant unes quantes setmanes, de vegades fins a dos mesos i mig, partia de Palma i s'integrava en "estructures de distribució humanitària". Conserva els records d'aquests dies en un feix d'imatges que guarda en una carmanyola de plàstic com una joia caríssima. Sobre les semblances i diferències entre els dos escenaris, assegura que "el que ha canviat és l'escala". Mentre Rússia "és una superpotència" i Ucraïna "també és un país gran i ric", Iugoslàvia, en canvi, era més aviat un país petit.

Gilles fa un paral·lelisme entre els serbis, que "eren un poc l'equivalent als russos", i els croats, eslovens i bosniomusulmans, que "equivaldrien als ucraïnesos". Es tracta, explica, de "dos conflictes amb trets i característiques similars, però en el primer cas, el conflicte era d'una escala menor, allà la seguretat mundial no estava en joc, i ara sí, ara hem rebut amenaces de l'ús de l'arma nuclear". Diu que l'ajuda humanitària en ambdós conflictes, en el fons, funciona "exactament igual". Sí que observa que les eines han canviat, que els tràilers són més moderns i que hi ha màquines més apropiades per carregar i descarregar, que "ja no veiem operaris carregant el material a l'esquena" i "tot és més veloç", però afirma que "el procés és el mateix". L'ajuda arriba des de fora fins a magatzems centrals i, després, en petits camions o combois, es distribueix pel territori.

Més endavant, durant una espera, Gilles afegeix una altra similitud que ha observat entre les dues guerres. Durant la Iugoslàvia autoritària el govern havia dit a les diferents "ètnies" (eslovens, croats, bosniomusulmans, serbis, etc.) que eren "tots germans", i aleshores en el teixit social hi havia moltes parelles mixtes, explica.

El mateix passa a Ucraïna, prossegueix, "allà hi ha molta gent que té familiars russos", perquè durant l'època de l'URSS el partit comunista soviètic defensava el missatge de la igualtat i la germanor de tots els ciutadans. "El terrible de tot això", lamenta, "és que, en els dos conflictes, moltes parelles, o moltes famílies, han viscut el conflicte directament", en el seu si.

Com abelles als eixams

La ruta s'ha fet, sempre que s'ha pogut, per autopista, i per això coneixem les ciutats pels seus afores. Els camions circulen o descansen aparcats a les voreres i un sap que s'està acostant a una metròpoli quan comença a trobar-se'n molts de junts, com passa amb les abelles als eixams o amb les gavines als ports.

"En un grup de sis persones que viatgen en furgoneta, tant sí com no, es crearan tensions. I si la predisposició dels individus no és la de prioritzar l'objectiu final, es pot trencar la cosa", comentava Joan Amengual, i assegurava que, "tot i que pugui semblar que són temes personals, el més important perquè una campanya com aquesta funcioni és la bona voluntat de la gent".

"Pareix que ens anem sincronitzant", deia Tomeu Barceló, un dels conductors, en una maniobra on, 120 quilòmetres per hora, el primer posava l'intermitent per avançar i, quasi alhora, ho fèiem les altres dues que el seguíem, com una cadena que serpenteja quan algú sacseja una punta. Quan es trenca aquest sincronisme, apareixen els problemes: una porta mal tancada obliga a parar-se, això suposa allunyar-se del grup, que just agafa una sortida de l'autopista i, al final, acaba passant mitja hora fins a poder retrobar-se i continuar.

La missionera claretiana Agnieszka Zagajewska i la fi de l'expedició

Parlava de la guerra, però Agnieszka Zagajewska, missionera claretiana que va viure i treballar a Ucraïna durant nou anys, feia servir una imatge similar. Durant l'entrevista, un dia abans que el comboi partís de Mallorca, deia que la guerra és una cadena, amb moltes més anelles que les dels dos països en conflicte. I que la pau, per altra banda, també era una espècie de cadena.

Recordava que la guerra entre Rússia i Ucraïna fa vuit anys que està activa, "encara que ara ja no apareixia a les notícies ni als telediaris", i que Putin es va annexionar Crimea "i també el món s’havia oblidat que Crimea pertanyia a Ucraïna".

I que en el conflicte hi entren "altres interessos, altres negocis, que creixen damunt la guerra", des de fàbriques d'armes fins a xarxes de prostitució; "aquesta guerra, per a algunes persones i organitzacions, és molt beneficiosa", assenyala.

Coneixedora de les dificultats i dels límits que té l'ajuda, Agnieszka afirmava convençuda: "Crec que cal alimentar totes les coses bones: la solidaritat, crear equips, crear vincles". Quan vaig dir-li que aniria amb el comboi, va contestar: "Potser trobaràs bona gent pel camí i veuràs de quin entorn han sortit ells. Aquesta també és una altra cadena, contrària a la guerra".

Ara el vaixell torna a ser a punt de sortir, amb ell es cremarà el darrer tram que li queda al comboi fins a Mallorca. La furgoneta marca que s’han recorregut 5.176 quiilòmetres. Si han contribuït a allargar una mica, encara que siguin dos o tres centímetres, aquesta altra cadena "contrària a la guerra", tot això haurà valgut la pena.