Palma—Parl amb Eduardo Amazona?
—No.
—Aquest número no és el tal i tal i tal?
—Sí, aquest és el número.
—I vostè no és el senyor Amazona?
—No. Jo em dic Alzamora. I no som Eduard, sinó Sebastià.
—Ah, disculpi. Molt de gust, senyor Salvador Almanzora, el crid de la companyia X...
Aquesta conversa (i d’altres de semblants, o diferents però igualment frustrants) la va tenir qui subscriu en una ocasió amb una comercial d’una companyia telefònica que feia venda per telèfon. És impossible saber d’on han tret les dades de cadascú, però el cert és que les tenen encara que, després, la persona que fa la telefonada no sàpiga dir-les o llegir-les correctament. Això era quan encara contestava aquest tipus de telefonades, perquè ja fa temps que senzillament no dic res: en constatar que es tracta de publicitat per via telefònica, el que faig és tallar sense més explicacions. Se’m pot objectar que és una manera una mica brusca de procedir, i és cert que no m’agrada fer-ho, però crec que en aquest cas concret la brusquedat està justificada, perquè rebre una telefonada que té per finalitat fer publicitat i la venda d’un producte és una intrusió extremadament agressiva. El telèfon particular és un àmbit privat al qual només haurien de poder tenir accés aquelles persones, empreses o institucions que haguem autoritzat a fer-ho.
En part, això passa perquè la venda per telèfon és una pràctica poc i mal regulada. A Catalunya tenen una llei de comerç que la prohibeix (si no és que el Tribunal Constitucional l’hagi tombada per atemptar contra la unitat d’Espanya). A la resta de les comunitats se suposa que regeix la llei espanyola, que el ministre Garzón, entre tall i tall de vedella, ha modificat perquè no facin almenys les telefonades a l’hora de fer horeta, pràctica que ja frega el vandalisme. Garzón ha regulat la publicitat dels refrescos, del menjar porqueria i la pastisseria industrial o de les cases d’apostes, i s’ha guanyat les ires dels amants dels refrescos, del menjar porqueria, de la pastisseria industrial i de les cases d’apostes, que pel que es veu són tots de dretes. Però amb la publicitat i venda per telèfon se n’ha sortit només relativament: ara, en lloc de telefonar a les tres i vint (i despertar més d’un i una que dorm amb la boca oberta davant les informacions d’esports o la previsió meteorològica), ho fan a les quatre i cinc. Segurament ja hem acabat de fer horeta, però emprenyar, emprenyen igual.
Les empreses que fan publicitat i venda per telèfon són principalment, ja ho hem dit, les mateixes companyies telefòniques, que van ser posades en aquest món pel diable, juntament amb les companyies aèries. El seu objectiu prioritari (el seu target, que en diuen ara) són els jubilats, d’acord amb aquesta idea, tan salvatge com ridícula, que s’ha estès entre les grans empreses, segons la qual com més vella és una persona més fàcil és enganar-la. Com diu encertadament l’eslògan de la campanya que ha impulsat el valencià Carlos San Juan, ‘Soy mayor, no idiota’. San Juan, recordem-ho, és un jubilat de 78 anys que ha recollit 600.000 firmes que ha enviat al Congrés de Diputats per protestar pel pèssim tracte que reben moltes vegades els pensionistes als bancs, cosa que deu fer feliç algun d’aquests directius de segona fila que han estudiat en una absurda escola de negocis, però que és veritablement impresentable. Només faríem una precisió al senyor San Juan, i és que no cal recórrer a eufemismes com “major” o “gran”: no ens ha de fer gens de por dir “vella” a una persona que ho és, sempre que la paraula s’usi amb el respecte i les bones maneres que són de desitjar en qualsevol comunicació entre persones adultes.
Telèfons fixos
Quedam, però, que les empreses telefòniques tenen la convicció que les persones velles sí que són idiotes, i per això telefonen (o telefonaven) devers les tres, perquè tenen estudiat que és una hora en què molts jubilats han dinat i fan un poc d’horeta davant la tele. Per altra banda, han estudiat que els telèfons fixos solen correspondre a persones també velles, perquè els joves se suposa que ja només fan servir el mòbil. Això du a situacions paradoxals: són relativament nombrosos els casos de persones encara no estrictament velles (si no comptam d’acord amb els paràmetres de l’edatisme imperant, capaç de produir titulars de notícies com ara “mor un ancià de 60 anys en un accident”) que sí que tenen un telèfon fix a casa. Als anomenats boomers, de fet, ens sol agradar tenir un telèfon fix a casa, ni que sigui com a objecte decoratiu. Si pel que sigui estau dins aquest grup de població, i si heu sucumbit a la temptació de connectar el fix, aleshores estau perduts: l’algoritme de la companyia telefònica interpreta que sou ancians (i, per tant, idiotes) i cridarà al vostre fix en diferents moments del dia, a un ritme d’entre tres i cinc telefonades diàries.
Si arribau, pel que sigui també, a accedir a les pretensions d’alguna que se us comunicaran en aquestes telefondes, i subscriviu els serveis d’alguna companyia telefònica, desapareixerà el problema, o se substituirà per un altre. No tan sols no rebreu més cridades seves, sinó que, quan sigueu vosaltres que hi crideu per protestar perquè us cobren més del que havíeu acordat, ja només aconseguireu parlar amb alguna veu gravada. Tampoc reconeixeran el vostre nom i cognom, ni entendran el vostre idioma, i no solucionaran el vostre problema, però us oferiran, això sí, cinquanta canals per veure el futbol a un preu mòdic. Ho deixarem aquí per avui, i la setmana que ve, parlarem del govern.
