L’estranya conquesta d’Eivissa i Formentera

PalmaDilluns que ve, dia 8, festivitat de Sant Ciríac, les Pitiüses tornaran a commemorar la seva conquesta, el 1235 –concretament, la presa de Vila per les tropes cristianes. Però aquest és un episodi militar del qual, pràcticament, no sabem res: com assenyala el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Mas, desconeixem la composició de l’exèrcit, d’on partiren, on desembarcaren, en quina data, quan es va completar l’ocupació, ni tan sols si els tres conquistadors –Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal– hi participaren en persona. Resulta dubtós que fessin servir el túnel que se’ls atribueix per prendre la ciutat i que els ajudàs un germà del xeic. I pot ser que la documentació sobre aquells fets hagués desaparegut en un assalt a l’Ajuntament, al segle XIX.

Que Eivissa i Formentera havien de seguir Mallorca –conquerida el 1229 per Jaume I– i Menorca –encara sota domini islàmic, però feudatària– resultava evident. Com assenyala l’historiador Ernest Prats, “les illes eren l’espai lògic de la reconquesta catalanoaragonesa”: la Mediterrània havia substituït Occitània com el seu àmbit d’expansió, des que la puixant França se l’havia tancada.

Per Mas, “Jaume I havia decidit que Eivissa havia d’ésser conquerida, i de manera ràpida, i no va preveure mai que pogués arribar a convertir-se en un territori andalusí sotmès, però amb una àmplia autonomia, com era el cas de Menorca”. Això es podia deure al “perill que podria suposar l’existència d’un territori andalusí situat tan a prop de la resta d’Al-Àndalus i d’Àfrica. Sobre això, cal tenir en compte que el 1231 l’ocupació de Mallorca encara no havia finalitzat i que hi havia el temor de l’arribada d’un estol tunisenc per socórrer-la”.

Aquell mateix 1231, el rei confia la conquesta d’Eivissa i Formentera –i el seu domini– a l’infant Pere de Portugal i a Nunó Sanç, comte del Rosselló. Eren fills de sengles germans del seu avi, Alfons el Cast: Dolça i Sanç, i, per tant, els seus oncles. Els donava un termini màxim de dos anys per fer-la efectiva. Però els dos anys passaren i –imaginam que per a desesperació del Conqueridor– Pere i Nunó no mogueren un dit.

Que aquests grans senyors es prenien les coses amb una certa calma, ho constatam en un episodi del Llibre dels feits, la suposada autobiografia de Jaume I. Els musulmans tornaven a amenaçar Mallorca, per la qual cosa el monarca encetà una nova expedició. Qui no arribava era Pere de Portugal. El rei ordenà partir sense esperar més, quan intervingué Nunó Sanç: “Us prega que’l esperets un poch, que aquí es l’infant de Portugal, que vol parlar ab vos”. A la fi compareixia, però quan el Conqueridor li demanà quants de cavallers havia portat amb ell, resultà que només l’acompanyaven “quatre o cinc”, per la qual cosa l’esbroncada degué ser monumental.

Un portuguès a la cort de Jaume I

Pere fou un personatge de vida novel·lesca. Barallat amb el seu germà gran, el rei Alfons II de Portugal –sembla que per causa de les seves germanes–, va fer de mercenari a Lleó i al Marroc, fins a anar a parar a la cort del seu nebot Jaume. Aquest li va aconseguir un bon matrimoni, amb Aurembiaix, darrera hereva del comtat d’Urgell, que encara no era en mans reials. Aurembiaix i Jaume havien estat promesos, encara que ella era dotze anys més gran. Més tard havien establert un peculiar “pacte de concubinatge” pel qual, en morir Aurembiaix, Urgell s’integraria a la Corona d’Aragó.

Però Aurembiaix, que sembla que era una dona enèrgica, va canviar de parer i va deixar com a hereu el seu home: en morir ella el 1231, l’infant desterrat es convertia en comte d’Urgell. Així que Jaume, que ambicionava aquell territori, l’hi va bescanviar per la Mallorca tot just conquerida. Encara el 1244 es produiria un nou ‘canvi de cromos’ de Mallorca per cinc viles del nou regne de València. I el 1254 un tercer, en tornar-li el domini de l’illa, on Pere moriria –va ser enterrat a la Seu, si bé les seves restes s’han perdut.

Pel que fa a Nunó Sanç, era senyor del Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir: el que ara coneixem com a Catalunya Nord, o francesa, i que formaria part de la Corona de Mallorca. Assenyala el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Antoni Ferrer que, en la seva qualitat de membre de la casa reial aragonesa, exercí de regent per la minoria de Jaume I i, després, de conseller; també participà en la conquesta de Mallorca, de la qual obtingué sucosos guanys: més de 17.000 hectàrees, 338 cases, vuitanta locals i sis forns, segons el medievalista Antonio Sánchez de Mora.

Pere i Nunó eren –destaca Ricard Urgell, director de l’Arxiu del Regne de Mallorca– “els personatges més importants de Mallorca i a l’entorn reial”. Però aquells dos anys de termini que els havia concedit el rei per prendre possessió de les Pitiüses havien passat i comparegué un nou candidat per fer-ne la conquesta: Guillem de Montgrí, que també havia participat en la campanya de Mallorca, era de família noble i canonge de Girona, i havia estat elegit per a un càrrec encara més elevat, el d’arquebisbe de Tarragona.

Aquesta ocupació, aparentment, no li feia gens d’il·lusió. Segons l’investigador Antoni Company, “sembla que es resistí molt a ocupar la seu de Sant Fructuós. Fins i tot feu un viatge a Roma per demanar que el papa el rellevàs d’aquest càrrec”. Afegeix l’historiador Joan Piña que “mai no va prendre possessió d’aquesta dignitat, a la qual va renunciar l’any 1237”: aquesta renúncia li suposava assegurar-se el senyoriu de les Pitiüses fins a la seva mort, a canvi de que l’heretàs l’arquebisbat de Tarragona –la qual cosa generaria un llarg conflicte de jurisdiccions.

El ‘Camp de la Traïció’

Jaume I, apunta Mas, va veure el cel obert amb la proposta de Montgrí (“e nós forem molt alegres”), i el desembre del 1234 li traspassà els drets corresponents –també amb un termini, encara més curt: el dia de Sant Miquel següent, 29 de setembre. En canvi, per a Pere i Nunó suposava un “deshonor”, diu el medievalista Pau Cateura, que una persona “de rang inferior” –no era, com ells, de sang reial– “se’ls hagués avançat”. Però la concessió reial estava feta, amb la qual cosa ja no podien participar-hi més que “en qualitat de subordinats” del clergue. L’abril del 1235, signaren un acord amb el futur repartiment de les Pitiüses, així com el compromís d’erigir una església consagrada a Santa Maria –la catedral actual. El papa Gregori IX avalà el projecte de conquesta amb la concessió d’indulgències als participants.

“L’única –i brevíssima– descripció” contemporània de la conquesta és al Llibre dels feits i no aporta gaires detalls, indica Mas, a banda de les màquines de guerra –un trabuquet i un fonèvol– que es feren servir en el setge de Vila. No sabem “d’on i quan partí l’estol (o estols), ni quan va arribar a l’illa, tot i que resulta plausible que fos durant l’estiu, aprofitant les bones condicions meteorològiques”, ni si els mateixos conqueridors hi eren presents. L’erudit Isidor Macabich diu que “l’expedició va reunir-se al port de Barcelona”, però “no són conegudes les forces de l’armada ni les dates de llur partida i arribada a les nostres costes”.

Se suposa que Montgrí sufragà la meitat de l’exèrcit, i Pere i Nunó, un quart cadascun, ja aquesta seria la proporció en què es repartirien les illes. Company assegura que l’expedició salpà de Barcelona “a les darreries de juliol o en els primers dies del mes d’agost” i que la integraven “1.500 infants i un petit nombre de cavalls”. El clergue Jeroni Vidal assegura que en aquesta campanya moriren o foren ferits 700 eclesiàstics, cosa que sembla exagerada. La crònica islàmica parla de cinc mesos de resistència, fet poc probable. Coneixem el nom del primer guerrer cristià que va traspassar les murades de Vila: Joan Xicó.

La conquesta de la capital eivissenca és commemorada cada 8 d’agost, festivitat de Sant Ciríac, dins el programa de les Festes de la Terra. És tradicional la berenada al puig dels Molins, així com l’homenatge vora l’estàtua de Guillem de Montgrí. A la part baixa de la capella de Sant Ciríac, erigida per l’Ajuntament el 1754, arranca un túnel que se suposa que feren servir els cristians per entrar a la ciutat. Però el Diario de Ibiza informava, el 2013, dels dubtes raonables de l’arqueòloga Ángeles Martín sobre la seva autenticitat.

Macabich parla d’una narració “composta pels volts de 1620”, segons la qual un germà del governant islàmic d’Eivissa, “com a venjança per haver-li robat aquest l’esposa, aprofità que casa seva tenia un finestró que comunicava a l’exterior del mur per tal de donar entrada als assetjadors”. Una llegenda, és clar. Però resulta que el “Camp de la Traïció”, “terres de ses Figueretes situades entre la mar i els vells camins de s’Estany i del Vedrà”, puntualitza l’historiador Joan Marí Cardona, ja al segle XV es coneixia amb aquest nom, presumiblement en record d’aquell fet.

Probablement, va existir més informació. Però, com recull l’historiador Francesc Xavier Torres, ja un redactor del setmanari El Ebusitano, en voler informar sobre els fets del 8 d’agost, lamentava la manca “de dades oficials, ja que foren destruïts per una gernació que (...) va envair l’arxiu d’aquest municipi i va fer desaparèixer” documentació que, suposadament, ens hauria aportat més llum, allà per la revolució ‘Gloriosa’ del 1868. Un d’aquells fets que encara ens compliquen més l’accés al nostre passat.