Ferran Portella: "Ens estam venecianitzant, som expulsats del lloc on produïm perquè no hi podem viure"

PalmaFerran Portella és professor titular d'Economia de la UIB, i analitza per a l'ARA Balears la disfunció existent entre els preus del metre quadrat i els salaris dels illencs. Explica com la crisi de l'habitatge ha canviat la percepció i la tolerància dels ciutadans als excessos turístics.

Quin és el problema específic de les Balears amb l’habitatge?

— Les Balears tenen un problema doble. Per una banda, són objecte del desig de milers d’europeus amb una renda mitjana més elevada que la nostra. Per l’altra, tenim una estructura productiva basada en els serveis, especialment en l’hostaleria i la restauració, on els salaris són baixos.

Aquesta estructura productiva condiciona els salaris de les Illes?

— Sí. L’hostaleria representa aproximadament un 9% dels salaris al conjunt d’Espanya, mentre que a les Balears supera el 20%. I després hi ha subsectors semblants i directament associats al turisme que funcionen en unes condicions similars. Tot això condiciona el nivell salarial de les Illes.

Però els salaris de l’hostaleria han pujat considerablement. De fet, el conveni balear és dels millors de l’Estat.

— Sí. Aquesta situació ha obligat els empresaris a apujar els sous i, de fet, l’hostaleria de les Illes paga millor que la de molts altres territoris. Però aquests increments, encara que siguin importants, en cap cas poden fer front a uns costos de vida cada vegada més marcats per les rendes de classes mitjanes europees que poden duplicar o triplicar les d’aquí.

Quan pensam en estrangers que compren habitatges a les Balears, encara tenim la imatge de persones molt riques. És equivocada?

— És incompleta. En la darrera dècada ja no hi compren només els rics, ni de bon tros. També hi compren les classes mitjanes europees. I aquesta és una qüestió molt important, perquè ja no parlam d’un grup reduït de persones amb grans fortunes, sinó d’una quantitat potencial de població molt més gran.

No fa falta ser ric a Alemanya, Suïssa o els Països Baixos per arribar aquí amb més capacitat adquisitiva que una família balear.

— Exactament. Una persona pot formar part de la classe mitjana al seu país i, en canvi, tenir una renda que duplica o triplica la d’una persona d’aquí. Quan aquesta renda entra en el mercat immobiliari balear, la diferència de capacitat adquisitiva és molt important.

Aquesta diferència entre la capacitat adquisitiva dels visitants i la dels residents és nova?

— No. Fa 50 anys les classes mitjanes europees ja venien de vacances a les Balears i varen provocar un primer impacte per la seva capacitat de despesa respecte de la població illenca. Sempre han tingut més capacitat per gastar aquí. El que passa és que, fins fa relativament poc, la compra de propietats no tenia aquesta dimensió.

Què ha canviat la darrera dècada?

— Aquella diferència de renda que abans vèiem sobretot en el consum turístic ha entrat de ple dins el mercat immobiliari. La compra d’habitatges s’ha fet massiva. I ho repetesc: no parlam només de milionaris, sinó també de classes mitjanes europees amb una renda considerablement superior a la local.

Quines conseqüències socials provoca?

— Una expulsió que genera una tensió social molt forta. Durant dècades els illencs havien suportat més o menys les limitacions derivades del turisme, perquè tampoc no són noves. Deixar d’anar a determinats llocs en un moment concret, per exemple una platja, perquè estava plena de visitants. Renunciar a determinats espais i assumir certes molèsties.

Per què s’acceptaven?

— Hi havia certa resignació vinculada a aquella famosa idea que 'vivim del turisme'. D’alguna manera, s’acceptaven aquestes renúncies perquè existia la percepció que a canvi hi havia prosperitat, feina i una millora del nivell de vida.

Aquesta percepció s’ha acabat?

— Sí. Això s’ha acabat, perquè els ciutadans han vist que les privacions i els impactes ja no tenen premi. Una família pot tenir feina i, així i tot, no poder comprar un pis ni pagar-ne el lloguer. Això canvia completament la percepció de la saturació i, per descomptat, la percepció del turisme.

En aquesta economia amb salaris baixos i un cost de vida tan elevat, quin paper té la població migrant?

— És fonamental. Se’n parla molt, però una part molt important de la població migrant és precisament la que sosté bona part de l’estructura productiva de les Illes. Assumeix moltes feines del sector serveis i d’activitats associades que altres persones no poden o no volen assumir perquè, amb el salari que es paga i el cost actual de viure aquí, és molt difícil fer-ho.

Com aconsegueixen afrontar amb aquests salaris els preus de l’habitatge?

— Moltes vegades assumint unes condicions residencials que una part de la població no assumiria. Hi ha casos en què dues i fins i tot tres famílies comparteixen un habitatge. Compartir el cost del pis permet suportar salaris amb els quals, individualment, seria pràcticament impossible viure a les Balears.

El problema dels salaris baixos no desapareix.

— No. D’alguna manera, el turisme ha externalitzat sobre una part de la població migrant la contradicció entre salaris baixos i costos de vida molt elevats. El sistema continua funcionant perquè hi ha treballadors que assumeixen unes condicions d’habitatge molt més dures.

El sistema necessita aquesta situació per funcionar?

— Si molta de la gent que treballa en el sector serveis no compartís habitatge, el sistema ja hauria tingut enormes dificultats per sostenir-se. Si tots aquests treballadors haguessin de pagar individualment els preus actuals de l’habitatge, amb els salaris que perceben, una part important del model no seria viable.

És una paradoxa: les Illes necessiten treballadors, però al mateix temps els dificulten poder-hi viure.

— Exactament. Necessitam mà d’obra per sostenir una activitat econòmica que continua sent molt intensa, però el territori és cada vegada menys capaç d’allotjar en condicions normals les mateixes persones que fan possible aquesta activitat.

Vós parlau d’una 'venecianització' de la societat balear. Què significa?

— Ens venecianitzam com a societat: som expulsats i sortim dels llocs on produïm perquè ja no hi podem viure. No és només una qüestió de preus. Arriba un moment que tampoc no són suportables els renous, la saturació i la pèrdua d’identitat dels llocs.

Què ens ensenya el cas de Venècia?

— A Venècia els residents surten de l’àmbit de la ciutat i encara poden trobar alternatives als voltants. Evidentment, això té una conseqüència molt greu, perquè converteix la ciutat en una espècie de decorat, sense vida real, sense els ciutadans que l’han construïda i que hi feien la seva vida quotidiana. A les Balears l'expulsió té una conseqüència diferent. A Venècia pots sortir de la ciutat i viure relativament a prop. A les Illes, sortir del lloc on vius pot significar haver d’emigrar. Això està passant.