Escriure en l’era d’Instagram: per a qui ho feim realment?

PalmaCada setmana, quan em dispòs a escriure aquesta secció, ho faig amb el darrer article encara fresc, acabat de publicar. El compartesc i comença la meva tortura particular. Som una filla sana d’internet i les xarxes socials, així que no puc evitar mesurar el meu esforç a partir de clics, missatges, likes, comparticions. Analitz la meva feina a través de la mirada dels altres. I faig un esforç perquè això no coarti la meva escriptura; perquè no dicti el ritme de les tecles en la següent entrega. Escric cada nou article com si hagués de ser el darrer. Cada setmana, començ amb el marcador a zero. I, així i tot, sobrevisc una setmana més. Sense recordar que l’anterior va passar exactament el mateix.

Les xarxes socials són massa llépoles per a una persona controladora i impacient com jo. Les xarxes socials ens donen el que necessitam constantment: resultats. Som massa vulnerables i alhora massa egocèntriques per comprometre’ns en alguna cosa debades. I els insights de Meta fan que tot valgui un poc la pena. Ens donen la dosi de validació suficient que necessitàvem per creure en nosaltres mateixes. És massa temptador tenir a tocar una justificació més simple i còmoda: què els agrada als altres. Un m’agrada és rodó, rotund, fàcil, no et fa preguntes. I tu, en canvi, et qüestiones constantment a tu mateixa.

Com escriure en l’era d’Instagram, en l’era de la recompensa immediata? És compatible l’escriptura amb el turboconsum de l’entorn digital? O és que li hem de reservar un lloc sagrat, on els nostres nivells de dopamina no estiguin atrofiats? Ja no sé si deim realment el que volem dir o el que sabem que premiarà l’algoritme. Titular un text ja no és resumir-ne el contingut amb enginy, és pensar en allò que farà que la gent et llegeixi. Perquè ara sabem, al moment, si ens estan llegint. En el meu cas, vull pensar que em serveix per esprémer-me el cervell, per trobar la manera més inesperada de dir les coses, per dir les coses sense dir-les. Però tampoc tinc clar que això ens faci millors escriptores.

Com era escriure abans de tota aquesta perversió? De vegades, pens en el títol del relat de Carme Riera Et deix, amor, la mar com a penyora com un artefacte d’escriptura complex i misteriós. La seva cadència, la sonoritat de les paraules i la intriga d’aquesta penyora són, per a mi, uns ingredients exquisits que t’anuncien alguna cosa, imminent, com una convidada a descobrir-ho. Em deman si, ara, una fórmula així funcionaria. Ara, que ja no volem convidades, ara que esperam que ens venguin a cercar. Què passaria si llençàssim aquest fràgil títol en un motor de cerca? Tindria pietat? Li faltaria SEO o keywords?

Convertir tot allò que feim en un producte consumible

Tampoc no sé si importa tot això. Tal vegada estam perdent l’oportunitat de fer bona escriptura, bona música, bona pintura. I tot, perquè ho volem fer passar pel sedàs de les xarxes socials. Tot, perquè ara tothom ha de comunicar: escrivim per comunicar, feim música per comunicar, dibuixam per comunicar. La creació ha esdevingut un altaveu, quan potser hauria de mantenir-se com un acte més íntim, un refugi on vinguessin a trobar-te, una cosa desxifrable, la satisfacció de connectar amb un enigma que sents que ha estat fet per a tu, un emmirallament.

Veig com disseccionam i mastegam tot el que feim per trobar-li una forma consumible. I més que consumible, compartible. Tots i totes hem signat aquest pacte, basat a reduir el que feim a un reel de 30 segons o empaquetar-ho en forma de carrusel. Com si això fos l’únic que ens separa de l’èxit i no el fet que, simplement, el que feim no és tan bo. No és que posem en dubte la capacitat d’enteniment i el criteri del públic. Siguem sinceres: les pel·lícules bones omplen cinemes, els llibres bons es reediten i els discs bons s’esgoten.

És que ens venem a les xifres immediates, com si aquesta fos la millor manera de saber que ho feim bé. No tenim paciència per cagar-la, com en tenia Susan Sontag: “No m’importa si és pèssim. L’única manera d’aprendre a escriure és escrivint”. L’alternativa és la paràlisi. I, per això, es fa necessari un punt d’inconsciència, d’abandonament, per crear qualsevol cosa. “Heu d’escriure per a vosaltres mateixos”, he sentit dir sempre. Com es fa això en l’era d’Instagram?

M’agradaria creure que no necessitam les xarxes socials. Que el que feim arribarà allà a on hagi d’arribar per si mateix. Però ja us he dit que som una filla sana d’internet. Així que, de moment, trob el consol allà mateix, en articles com el de Flor Tundis al petit oasi que és Substack, No te obsesiones con personas: obsesiónate con la escritura: “Quan ens ratllam amb l’escriptura, és essencial no utilitzar gaire Instagram. Perquè et compares i penses que mai arribaràs on van arribar altres que semblen més exitosos. Penses que ja se t’ha passat l’arròs. Pausa. El que et genera dopamina real és el que fas amb el teu temps, no el que pareix que fas amb ell”.