Pensament
Societat 27/05/2022

Laura Llevadot: “Ser dona és ser percebuda com a dona”

Filòsofa

6 min
Laura Llevador.

PalmaLaura Llevadot ha viscut en primera persona allò que escriu, coneix bé la ferida que dona títol al seu darrer llibre, Mi herida existía antes que yo (Tusquets, 2022), en el qual abandona el seu estil acadèmic per adoptar un llenguatge més visual i literari. Per a Llevadot, ser dona implica una construcció social que implica ser tractada amb violència, però la seva denúncia d’aquesta situació d’injustícia i desigualtat no està feta des de la rancúnia ni des del victimisme, sinó des de la voluntat de cercar una explicació que vagi a les arrels del problema. Amb Llevadot, conversam sobre una violència sistèmica que afecta les dones pel simple fet de ser-ho i que té el seu origen en la diferenciació sexual, posant un accent especial en la violència simbòlica, i fent balanç sobre els encerts i els errors dels feminismes.  

La ferida oberta a la qual us referiu en el títol vol ser una denúncia que va més enllà d’assenyalar la desigualtat de la dona i amb la qual apuntau directament cap a l’estructura que en permet l’opressió, cap a la divisió sexual entre homes i dones? 

— Sí, és la ferida de la diferència sexual, del dispositiu polític que classifica els cossos en femenins i masculins i els subjectiva en funció de mandats oposats però complementaris. Per a les dones el mandat de convertir-se en objectes del desig i/o en mares i esposes abnegades, i per als homes el mandat de dominar, de ser exitosos i de demostrar-s’ho a sí mateixos i als seus iguals a través dels cossos de les dones. Es tracta, doncs, d’un dispositiu que ens fereix a tots plegats, tot i que de manera desigual, i que no desapareix necessàriament en les relacions homosexuals ni en les diverses identitats de gènere, ja que sovint els rols i els mandats es repliquen per sota de les opcions aparentment lliures i conscients.

Quina ferida és més dolorosa, la de ser dona o la que provoca la mirada amb la qual és percebuda socialment?

— No crec que hi hagi cap diferència. Ser dona és ser percebuda com a dona, és subjectivar-se identificant-se amb el cos sexuat, cosa que no passa als homes, tal com ja ensenyava Beauvoir. Els homes ho arriben a ser pel seu accés a la universalitat, les dones, pel seu replegament i sobreidentificació amb el cos biològic. Encara que avui dia algunes dones, normalment blanques, heteros, occidentals i cis, arribin a la suposada universalitat, a més de fer-ho gràcies als cossos de les dones racialitzades i immigrants que els faran les tasques de cures que abans els estaven destinades, en algun moment de la seva vida seran reduïdes a la seva identitat biològica, ja sigui per patir violència masclista o agressions sexuals o per la sobreexplotació de la seva maternitat.

Sense la lectura de Derrida, Lacan, Deleuze i Simone de Beauvoir, certament la ferida de gènere existiria igualment, però també ho faria el vostre llibre? 

— No, és ben segur que no existiria. Un llibre és sempre un teixit de lectures, una manera de cosir l’experiència viscuda i els textos més estimats, que són també una experiència de lectura. Per a mi, Derrida i Deleuze són autors que m’ofereixen una manera de desxifrar i llegir el món que he interioritzat a la meva manera i sense els quals ja no sabria ni viure ni pensar allò que visc i penso. Lacan, Beauvoir, i en general els textos del feminisme, queer i trans, han arribat més tard i m’han permès entendre i entendre’m a partir d’una problemàtica que ja no és només meva, que és política. El meu llibre no existiria sense cap dels llibres a què faig referència i d’altres que no cito però que porto a la rereguarda. Llegir ja és una manera d’escriure (subratllem, anotem, inscrivim signes...), i escriure és una manera de configurar les lectures que hem interioritzat.

En l’origen del patriarcat, s’oculta una pulsió de poder que empeny l’home cap a una masculinitat que s’expressa de manera violenta en el sexe i l’amor? 

— El patriarcat és una forma d’organització social que, tot i que no és universal, és molt majoritària, i que consisteix en el domini dels cossos masculins sobre els femenins, i en general, sobre els feminitzats. Allò que anomenen segon sexe inclou, doncs, tots els cossos feminitzats, els de les dones, però també els dels trans, homosexuals, nens... que estan sobreexposats a la violència. El domini requereix la violència per conservar-se, tret que l’oprimit desitgi l’opressió, que sovint és el que passa i que és també una forma de violència interioritzada. Aquest domini no es limita a l’espai públic, sinó que es reprodueix també, sovint n’és l’origen, en els espais d’intimitat. La sexualitat és un d’ells, el més cru i radical i per això poc analitzat en termes polítics. Durant molt de temps el sexe va ser un privilegi dels homes, només comptava el seu plaer i les dones s’hi avenien. L’amor romàntic funcionava com la ideologia que permetia aquest sotmetiment al plaer de l’altre. En l’amor romàntic hi ha molt de narcisisme, de necessitat de reconeixement, especialment per part de la masculinitat que es presenta com a salvadora, protectora, torbada per l’alteritat, quan en realitat es només una manera de conservar el seu domini. Però també hi ha narcisisme en l’estimada, que se sent ufana de ser presa preferencial en un món de caçadors i peces de caça. És per això que crec que cal una deconstrucció de la sexualitat i de l’amor, i és, en part el que intento fer en el llibre, en el capítol sobre la prostitució i el desig masculí i en els capítols sobre les cartes d’amor.

En el llibre oferiu una visió aclaridora sobre l’estat dels feminismes. Quin és el mapa del feminisme contemporani? I per què s’ha equivocat el feminisme que es demana per la identitat de ser dona?

— El feminisme de la igualtat, que és avui el mainstream, va assolir grans fites i cal reconèixer-ho. Sense ell no estaríem parlant de tot això avui. Ara bé, presenta limitacions palmàries. En primer lloc, la igualtat ens porta a una masculinització generalitzada de la societat. El terme ‘empoderament’ ho diu tot, es tractava d’arribar al poder sense voler adonar-se que el poder és el problema i que, en una societat patriarcal, és estructuralment masculí encara que l’ocupin dones. En segon lloc, limita les demandes a termes de drets i reconeixement, i el dret, com bé sabem, és estructuralment excloent. El feminisme de la diferència va sorgir amb la voluntat de feminitzar les estructures però es va trobar amb el problema de definir allò femení sense caure en l’essencialisme. Crec que la teoria queer ha obert una possible via en entendre que el problema és l’oposició mateixa entre masculí/femení i que cal deconstruir-la, però en la mesura que aquesta crítica es redueixi a termes de reconeixement de drets, sense tocar les estructures, li passarà el mateix que al feminisme de la igualtat. Inclourem per excloure altres cossos que faran la funció de feminitzats.

Algunes de les vostres afirmacions són realment polèmiques i necessiten algun tipus d’explicació. Per exemple, l’afirmació que feis en el capítol dedicat a analitzar la prostitució, en el qual afirmau que hi ha mares que es prostitueixen amb els seus marits a canvi de manutenció...

— Sincerament, em sorprèn que això sigui polèmic. Se suposa que som al segle XXI i que hem llegit. El contracte matrimonial va ser des del seu origen un contracte sexual i laboral a través del qual la dona, que no tenia ple accés al dret i la ciutadania, tenia tanmateix la capacitat de signar el contracte de la seva submissió per raons de supervivència econòmica. En aquest contracte s’incloïa el treball reproductiu gratuït, la cessió de la descendència i el coit forçat, ja que la violació no estava contemplada com un crim dins el matrimoni, com tampoc els abusos als menors. Per tant, el contracte matrimonial era un contracte com el de la prostitució, amb la diferència que aquest últim era temporal, per hores, dies, o bé per anys, que era quan la prostituta es convertia en amant i no només procurava satisfacció sexual sinó també afecte i cures. L’antropòloga Paola Tabet ha analitzat els diferents tipus de contractes matrimonials i de prostitució que encara són vigents a moltes societats. Que tot això ho endolcim amb la idea de l’amor romàntic és un autoengany que no beneficia ningú, especialment no beneficia les dones, que sembla que no vulguin saber d’on venen. És obvi que avui dia, amb l’accés de les dones al món del treball, aquest contracte s’ha trencat, ja que no necessiten un home per sobreviure, però també ho és que el contracte sobreviu en molts casos, especialment allà on la dependència econòmica és evident.

Divulgador de la filosofia
stats