Societat 12/05/2018

“Les grans empreses no només controlen les nostres dades, sinó que actuen de manera que no ens adonem que ho estan fent”

La periodista Marta Peirano escriu sobre tecnologia, art digital i vigilància a internet en diversos mitjans i ha publicat llibres sobre autòmats, criptografia i futurisme tecnològic

Enric Culat
5 min

El vostre vídeo ¿Por qué me vigilan, si no soy nadie? amb el qual vàreu participar al TEDxMadrid ja ha rebut gairebé un milió i mig de visites a la xarxa. Per què ens vigilen, si no som ningú?

Ens vigilen per alimentar algoritmes predictius d’intel·ligència artificial. Són dades que nosaltres aportem, en molts casos extremament personals -sobre problemes, malalties, relacions-, i que ens hem acostumat a facilitar-les a les distintes plataformes de serveis en línia. Google, per exemple, sap coses que ni ens atreviríem a demanar mai a la nostra família o a la gent més propera. Comportar-se d’una manera determinada amb les persones que ens envolten, fer servir un llenguatge, tenir una ideologia, menjar, vestir, escoltar música, etc., tot pot ser d’interès i es converteix en una informació valuosíssima per a determinades companyies.

Som conscients que compartim la nostra vida amb un telèfon mòbil?

El nostre aparell mòbil és el primer que miram al matí i el darrer que consultam abans d’anar a dormir. No som conscients de la quantitat de cops que guaitam el mòbil, molts cops de manera compulsiva, i sense que realment ens faci falta. Els programes que feim servir al mòbil estan dissenyats a posta perquè ens passi això.

Com poden afectar les Big Data, o dades massives, a la pèrdua de drets dels ciutadans?

De moltes maneres, per exemple mitjançant campanyes polítiques per a l’organització d’eleccions o de referèndums, com ha passat amb l’escàndol de Cambridge Analytica, un tema del qual parlaré el proper dijous en una conferència al Parc Bit. No val tot. Conèixer molt bé grans grups de persones en una societat pot ser una eina “perfecta” per canviar fins i tot el resultat d’unes eleccions.

Per què hem de parlar d’ètica de les Big Data quan els poders polítics i econòmics no sempre la practiquen?

Primer perquè no és incompatible, i segon perquè aquests poders són els que usen les Big Data per tal de poder accedir a espais econòmics i generar indústries que abans no existien. Les empreses més poderoses del món ja no són les que fabriquen automòbils, sinó les que gestionen dades, com Facebook, Google, Amazon, Apple... A més, els grans poders polítics també empren les Big Data per refermar el seu lideratge.

L’existència de bases de dades sobre nosaltres i els nostres hàbits, amics i empreses, ens dona una posició d’estatus o ens fa més vulnerables?

Definitivament, ens fa molt més vulnerables, sobretot perquè són dades que, encara que les haguem generat nosaltres, no ens pertanyen. Realment no sabem el volum de dades que hi pot haver de nosaltres. I el pitjor és que no sabem quin tipus d’informació han extret d’aquestes dades, ni on són, ni quanta gent en pot disposar, ni per a què les estan fent servir.

El proper dijous se celebra el Dia d’internet. De quina manera internet equilibra adequadament les nostres llibertat, intimitat i seguretat?

Ara mateix, de cap de les maneres. Les grans operadores d’internet i les que controlen el tràfic de dades són empreses privades que no estan subjectes a auditories, amb algoritmes que funcionen de manera opaca i operacions que són completament invisibles per a la majoria de la població.

Llavors vivim en una mena de democràcia virtual vigilada? Qui en té la culpa, nosaltres mateixos?

Ni tan sols pens que visquem en una democràcia virtual perquè totes les infraestructures i tots els poders de la xarxa operen de forma poc transparent, com ja he dit abans. Respecte a si nosaltres en tenim la culpa, tot i que sempre he defensat mesures d’autoprotecció, com la criptografia, pens que tenim molt poques opcions. Per exemple, avui no pots tenir un compte bancari sense disposar d’un correu electrònic, que, alhora, necessita un servidor. Les grans empreses no només controlen les nostres dades, sinó que actuen de manera que no ens adonem que ho estan fent. Aquestes empreses han contractat genis de la programació, però també els millors antropòlegs, psicòlegs i persones que estudien i analitzen el nostre comportament per obligar-nos a compartir les dades. Davant d’això, tenim poques alternatives, lluitam contra un enemic molt poderós.

El vostre darrer llibre El Pequeño libro rojo del activista en la red és una guia criptogràfica per a periodistes o és un manual dels perills d’internet en general?

És un llibre meitat assaig, meitat manual. A la primera part cont la història d’Eduard Snowden i els canals de comunicació “segurs” de les seves revelacions. També explic perquè les agències d’intel·ligència ho tenen bastant fàcil, sobretot si tenim en compte que, per mitjà dels nostres aparells mòbils, tots duim “espies” a la butxaca. L’altra meitat del llibre és un manual de criptografia en què bàsicament destac una sèrie de programes per tenir comunicacions segures. Ho he orientat a periodistes perquè crec que les eines de criptografia són fonamentals per protegir les fonts. Els periodistes no fan servir aquestes eines de protecció, ni saben com usar-les, i pens que ho haurien de fer.

L’era digital ha canviat les regles de joc del periodisme?

Segons el meu punt de vista, seria inapropiat queixar-nos del fet que hi hagi una tecnologia que permeti un accés instantani a la informació i quasi a cost zero, en qualsevol lloc del món i a tota hora. Internet ha canviat aquesta professió de manera meravellosa, tot i que a vegades internet ens ha acomodat a unes formes de producció que no ens beneficien. Això no és culpa d’internet, sinó de les empreses mediàtiques i la manera de fer servir internet.

Hem de preocupar-nos per la petjada digital que deixam a internet o millor assimilar-la com una cosa inevitable?

És impossible no deixar una empremta digital. El més important, però, és tenir en compte les característiques d’aquesta petjada. Crec que hem de navegar per internet amb una certa “higiene”. Ho compar amb els anys 80, quan va aparèixer la SIDA, a partir de llavors la gent va començar a protegir-se. Ara som en un moment en el qual convé valorar la protecció de determinats missatges, perquè podrien tenir conseqüències en el futur.

Les contrasenyes són sistemes de seguretat infal·libles?

Els millors passwords del món són els més llargs, però difícils de recordar; el millor és tractar que tinguin un sentit personal per a cada un de nosaltres, per exemple amb una frase feta a la nostra mida, suficientment complexa però adaptada i fàcil de recordar. Una bona opció és crear-nos un “password manager”, un software que podem portar a la butxaca, en un memòria USB. Però si la perdem, llavors tindrem un problema.

Si no fem servir xarxes socials som “normals” o és que tenim algun problema?

[Somriu] Som completament normals. De moment, fer servir xarxes socials no és obligatori, però ho podria ser en el futur. Facebook ha xerrat amb els governs de diversos països per tal d’integrar un sistema de documentació personal, com un DNI vinculat amb el compte d’aquesta xarxa social. Jo crec que això seria terrible. Hi ha estudis que diuen que la gent que té comptes al Facebook es relaciona menys amb els seus amics.

Si algú defensa que les vacunes causen autisme o que les herbes curen el càncer, deixam parlar-hi?

Les pseudociències són perilloses i poden fer molt de mal, per exemple en el cas de l’homeopatia. Crec que és millor anar amb molt de compte amb aquest tipus de discursos. El poc contacte de la ciutadania amb la ciència dificulta poder contrarestar l’efecte d’aquestes “solucions màgiques” que gairebé sempre provenen de la ignorància o de l’oportunisme.

stats