Les empoderades ‘fabricantes’ de Bunyola

PalmaLa història del segle XX de Bunyola fou teixida, literalment, per les dones, les famoses ‘fabricantes’. Tot començà el 1913. Feia dos anys que havia arribat l’electricitat a la localitat, i un, el tren, amb la inauguració de la línia Palma-Sóller. Sóller ja tenia una llarga tradició industrial amb una vintena de tallers. Havia aconseguit trencar el seu aïllament orogràfic gràcies al seu port, des d’on exportava tota mena de manufactures. La bona connectivitat amb el poble veí animà un grup d’empresaris sollerics a estendre els seus negocis. Així, el 21 de setembre, dia de Sant Mateu, patró del municipi, inauguraven una fàbrica tèxtil en unes terres de la possessió de Son Garcies, a pocs metres de l’estació ferroviària. Amb el temps, la zona acolliria també una fàbrica de licors i un altra de sabons.

Sa Fàbrica, tal com era coneguda popularment, feia principalment teles amb cotó i vellut, que exportava a Catalunya. Després, confeccionaria domassos no només per distribuir a les parròquies de Mallorca, sinó també a les de la Península. El 1921 l’establiment fou venut a una societat catalana, que l’amplià seguint el patró de les colònies tèxtils del Principat. La investigadora bunyolina Bàrbara Suau Font, membre del Col·lectiu Fabricantes, n’explica els motius: “Eren uns empresaris de Barcelona que vingueren a Mallorca a cercar mà d’obra femenina barata. És el mateix que fan avui a l’Índia algunes marques importants. A Catalunya les dones obreres ja estaven organitzades, tenien sous més alts i eren més reivindicatives. A Sóller, les dones duien més temps treballant en el sector fabril, segurament en condicions més òptimes. A Bunyola, en canvi, els empresaris catalans sabien que les collidores d’oliva no protestarien en tenir accés a una feina ‘millor’, no sotmesa a les inclemències climatològiques”.

Fer feina ‘a peu eixut’

Entre el 2009 i el 2013, Suau participà en la recuperació de la memòria oblidada d’aquelles ‘fabricantes’. Ho feu juntament amb dues companyes més, Caterina Garcias Sabater i Paquita Canals Bauzá. En total, entrevistaren cinquanta-cinc dones, la meitat de les quals ja són mortes. El 2013, amb motiu del centenari de Sa Fàbrica, el seu testimoni fou recollit en una exposició molt emotiva per a les més grans. El 2015 ja tingueren un documental propi editat pel Col·lectiu Fabricantes. I el 2022 també protagonitzaren part del llibre Dones, treball i moviment obrer, coordinat per David Ginard (Edicions Documenta Balear). “Anar a collir oliva –apunta Suau– els dies de pluja era molt dur. Sa Fàbrica permetia a les dones fer feina ‘a peu eixut’, és a dir, a cobro. D’altra banda, cobraven més i era un treball amb un horari reglat, per torns d’unes vuit hores, que els assegurava una bona pensió en el moment de la jubilació. D’això se’n deia ‘estar tocada de llibre’ perquè el seu nom apareixia escrit en el llibre d’assegurades”.

Les dones, sobretot joves, constituïen el gruix del centenar de treballadors de Sa Fàbrica. Els pocs homes que hi havia eren el director, els majordoms i els que feien de mecànics i fusters. “Elles –recalca l’estudiosa–, en tenir les mans petites i fines, anaven molt bé per passar la mà pel teler, per fer nusos i posar la llançadora. N’hi havia que començaven abans dels 14 anys. Quan tocava visita d’un inspector, els capatassos les amagaven per por de ser sancionats”. Les ‘fabricantes’ més joves es dedicaven a repartir bitlles, uns rodets de fil per posar als telessos. Les altres feien de rodeteres, repassadores, ordidores, teixidores, nuadores o netejadores.

Deixar de fer de collidora per anar a Sa Fàbrica era la major aspiració de moltes bunyolines. Per entrar-hi, però, imperava la dita “Qui té bo vola i qui no en té, rodola”. Així ho confessa una de les entrevistades: “No hi havia feina per a tothom. Si tenies bo [amb el director], t’hi podien ficar”. Arribà a haver-hi rivalitats entre les collidores i les noves obreres, que se sentiren empoderades (a l’estiu, a les primeres dècades, era molt habitual veure-les de camí a la feina, ben gojoses, sota un para-sol). “Les ‘fabricantes’ –assegura una altra entrevistada– murmuraven, es reien de les collidores. Es pensaven ser més riques que les altres. Es pensaven ser senyores perquè anaven a Sa Fàbrica, però anaven a guanyar el jornal com nosaltres, les collidores. No vàrem tenir cap fregada, però procuràvem no topar-nos amb elles”.

Mares rebutjades

A pesar de les seves dures condicions laborals, fer de collidora també tenia els seus avantatges. “Al camp, a l’aire lliure –afirma Suau–, les dones podien riure, xerrar i fer bromes. Era cansat perquè havien d’estar tot el dia acotades i patir sobretot el mal temps de l’hivern. Però a Sa Fàbrica igualment les dones havien d’estar dretes. A més, no podien xerrar”. Enmig del renou de les màquines, les ‘fabricantes’ es veren obligades a desenvolupar un llenguatge propi de signes. De majors, algunes quedaren un poc sordes. Una entrevistada en dona detalls: “Ens miràvem la boca. Aprens a xerrar amb la boca tancada. Ens enteníem. Sabíem què dèiem”.

Lluny de la tutela totpoderosa dels nobles terratinents, aquelles obreres solien tenir deu dies de vacances per la Mare de Déu d’agost. Treballaven a escarada, a peça feta, de dilluns a dissabte migdia. Ho feien amb els vidres de les finestres pintats perquè el director no volia que es distraguessin mirant cap a fora. A més, totes les finestres havien d’estar tancades per evitar que l’oratge tallàs els fils de la seda. Allò ocasionava altres inconvenients, segons el següent testimoni oral: “A l’estiu [la nau] era un forn, i a l’hivern, una gelera. No ens posaven res per encalentir [...]. Teníem les mans gelades i plenes de sedes [inflamacions de la pell]. A una la varen canviar de lloc perquè els fils s’enganxaven a les crosteretes de les sedes. No ens vàrem queixar mai”.

Les ‘fabricantes’ també tenien prohibit berenar per por que tacassin les teles i per evitar atreure les rates. “Algunes, tanmateix –apunta Suau–, intentaven pegar alguna mossegada quan el vigilant sortia de la sala. Sempre passaven pena que les renyassin. Malgrat tot, s’ho passaven molt bé”. Les dones solien deixar Sa Fàbrica en tenir el primer fill: “Hi anaven fins pràcticament l’últim mes de l’embaràs. En parir, l’home insistia que li havia arribat el moment de cuidar-se de la casa i que ell ja s’encarregaria de dur-hi els doblers. Llavors es perdia una font d’ingressos important. Entre les mateixes dones, però, les ‘fabricantes’ mares estaven mal vistes. Hi hagué el cas d’un nin que quasi s’ofegà dins un safareig mentre la seva mare era a fer feina. N’hi donaren la culpa, a ella, per no haver estat pendent de la criatura. Llavors no hi havia escoletes”.

Tanmateix, no faltaren mares que, un cop els seus fills foren grans, tornaren a Sa Fàbrica. Les jubilades arribaven a cobrar molt més que els seus homes que havien fet feina al camp. Abans de casar-se, però, tot el que cobraven ho havien de donar als pares. “Amb els seus jornals –recorda la investigadora–, moltes famílies de Bunyola pogueren comprar un trosset de terra”. Amb tot, aquelles obreres guanyaven molt menys que els seus companys homes. Per revertir la situació, el 1934 hi hagué un intent de vaga general. El director, però, va reaccionar de seguida. Va enviar la seva filla petita a una botiga del poble i va dir que si les dones feien vaga tancaria Sa Fàbrica i se n’aniria de Bunyola. Fou així com la idea de vaga quedà descartada.

‘Fabricantes’ orgulloses

Tot i sentir-se indefenses, hi hagué dones que no es cansaren de protestar per demanar la igualtat salarial. Una entrevistada conta el cas de na Maria Ferrereta: “Va agafar el director per la pitrera i al cap de vuit dies ja era al carrer. Era una revolta per demanar més doblers. Ella va fer de valenta. Ningú es mobilitzà per ajudar-la”. El primer triomf de les ‘fabricantes’ no arribaria fins al 1944, en temps de la postguerra. Per Nadal només els homes havien rebut una paga extra. Allò indignà les dones, que es negaren a fer feina. Totes s’assegueren a l’escalonada de defora de l’edifici. Davant aquella pressió finalment el director també els acabà donant una paga extra.

Després de 77 anys d’haver estat el motor econòmic de Bunyola, el 1984 Sa Fàbrica tancà les seves portes. No pogué suportar els efectes de la crisi internacional del petroli de 1973 ni la pressió ferotge de la competència. Aleshores l’edifici fou abandonat, però als anys 90 es reconvertí en un bloc d’habitatges. Suau lamenta que els seus antics propietaris tirassin tota la documentació d’una peça fonamental del patrimoni sentimental del municipi: “Quan fa quinze anys començàrem a entrevistar les ‘fabricantes’, ens adonàrem que elles no eren prou conscients del paper que havien tingut en la història del poble. En ser preguntades i escoltades, se sentien orgulloses del que havien fet”.